TOT D'UN PLEGAT...

En resum: avui s'acaba l'any.  T oca fer balanç del que ha passat durant tot aquest 2013 i pensar en el que hem de fer l'any que ha de venir.  Jo he fet 40 anys. Una edat que crec que m'ha fet reflexionar molt i que marca un punt i apart en la meva trajectòria vital. Ara queda per viure moltes més experiències i aprendre moltes coses noves.  He vist el Mont St.Michel. Hi tornaria. M'hi estaria més dies, això sí.  He visitat la família mallorquina. He conegut la nova generació de Matas i he rigut molt amb la generació ja coneguda. M'ho he passat molt bé. He seguit amb el meu blog. És més teràpia que una altre cosa però si a més a més hi ha gent que li agrada, doncs encara millor. He seguit amb la feina. Que, avui en dia, és un fet molt important i que, lamentablement, no molts poden dir el mateix. Així que me considero afortunada. Els meus intents amb la dieta no han donat el resultat que jo tenia marcat de bon principi però tampoc he tornat a guan

Ja hi tornem a ser. El nadal s'apropa. I apart de les llums als carrers, ho podem saber per la quantitat de turistes que aquests dies es passegen per la ciutat.  Barcelona però, comença a ser una d'aquelles ciutats en les que tot l'any hi ha turistes així que ja, ben pensat, no és d'estranyar que hi hagi gent per tot.   Parlant dels llums de Nadal, aquest any l'Ajuntament crec que n'ha posat a menys carrers i les que hi ha són d'aquestes tant modernes, "leds", en diuen. Il·luminen poc i fan poca llum, i en conjunt, fan poc Nadal. Abans, recordo com els carrers tenien tanta llum que fins i tot enlluernaven. Però allò feia Nadal, no sé si m'explico. Ara.. són uns llums tan freds, esmorteïts i amb tan poques combinacions de colors que quasi no es veuen. Com a originals, els súper galets que hi ha a la Rambla de Catalunya.  Això em recorda quan a casa es feia  el dinar de Nadal, amb la carn d'olla, la sopa de galets i mil coses més, incloe

No, no sóc morbosa. Però els cementiris m'han agradat sempre. Els trobo jardins amb escultures. I prou. N'hi ha de més grans i n'hi ha de més petits però tots tenen el seu encant. Avui tocava el de Montjuïch. Havíem pensat d'anar-hi la setmana passada però era Tots Sants i és clar, estaria ple de gent i no seria gens agradable de visitar. Així que avui, un cop ha passat la gentada i que ja han deixat les flors -seques o de plàstic- sobre les tombes dels éssers estimats, era un bon dia per a fer-hi unes fotos i conèixer una mica més la història de la ciutat i el seu cementiri de cara el mar. Aquesta entrada del blog serà plena de fotografies perquè explicar que hem fet quatre  -sí, sí, quatre- hores puja escales i baixa escales... doncs pot arribar a ser avorrit.  Hem vist tombes molt boniques, amb escultures precioses que emocionen només veure-les; tombes molt divertides, sobretot les dels gitanos, que són molt exagerats amb l'art funerari en general; tombes

Halloween. Una tradició importada dels Estats Units.  Amb motiu d'una sortida nocturna ahir vespre, vaig poder veure  com aquesta nova "tradició" s'ha barrejat amb la nostra cultura de panellets i moniatos. En veritat, als Estats Units, Halloween es celebra anant de casa en casa i demanant caramels o fent trucs a més de fer altres celebracions totes relacionades amb esperits, fantasmes i la por. Aquí, pel que vaig poder veure, es limita a disfresses més o menys encertades i en agafar una bona borratxera.  En teoria, el tema de la disfressa ha de ser quelcom relacionat amb la nit, la mort, els esperits, bruixes i qualsevol aspecte que faci por. Però ahir, al metro, hi havia també la Pocahontas. Sí, la noia índia  de la pel·lícula de dibuixos. Amb arc i fletxes i tot! I jo em pregunto: la Pocahontas fa por? Doncs potser sí, una noia carregada de fletxes al carcaix no és  cosa de riure. També hi havia dues noies disfressades de ratolí. Bé, només duien la cara

I després de les merescudes vacances,  torna la rutina. A la feina, centenars d'emails esperen que els gestioni. Desenes de trucades de clients, agents, companyies contràries, que no puc atendre per falta de temps i d'orelles. Reunions. Queixes. Alegries. Tristeses. Tot passa a la feina aquests dies. Rutina, vaja. Per la finestra veig com el sol comença a pondre's més d'hora del que ho feia dies enrere  Arriba la tardor. I aquest cop, crec que vindrà ben fred doncs l'inici d'octubre està essent força fresquet. De moment, ja he tret del calaix els mitjons i he canviat els pantalons de pescador per els texans llargs. I la dutxa, ah, quin plaer dutxar-se amb l'aigua a punt d'ebullició!  El problema és que ara, com duc el cabell tan llarg, me l'he d'eixugar amb assecador, i aquest procés m'avorreix. Darrerament, no ho estic fent i crec que tard o d'hora agafaré un refredat.  També ara és aquell moment de la manteta al sofà mentre vei

15/9/2013 Alcúdia. Després de fer la obligada visita a Ca'n Corró, fem una volta pel mercat. Hi ha molta gent, principalment guiris que no han vist mai un mercat de poble. I com els paradistes ja s'ho coneixen, posen la mercaderia de tal manera que els resulti ben atractiu i sigui ben fotografiable. No puc criticar-ho perquè jo m'aprofito d'aixó i també faig alguna fotografia. Bolets i fruita? La típica albergínia mallorquina "Prebes" Els Hans i Gretas que es passegen pel mercat van a pas de turista embadalit i de vegades costa de caminar entre tant "empardalat", com en diuen els locals. Després de fer una compra de bolets, més concretament "picornells", que aniran a l'arròs del dinar, anem a fer un cafè. I tot seguit anem a veure com tenim el tema platja. Anem a una cala de pedres i de roca i m'estreno. L'aigua és perfecte. Però el dia s'embruta i finalment, cauen quatre gotes que posen punt i final