TOT D'UN PLEGAT...

"Morriña  describe un sentimiento que se refiere especialmente a la añoranza de la tierra de donde procede uno. Se trata de un término incorporado al español proveniente del  gallego , que se asemeja al de  saudade  en  portugués  y gallego, pero que contiene connotaciones aplicables únicamente a Galicia y al sentir melancólico gallego. Se utiliza en español en general para describir un sentimiento de tristeza por la lejanía del lugar de donde procede uno y de aquellas cosas, objetos y situaciones que lo evocan." Aquesta és la definició de la Wikipedia. Però per a mi, és un enyor molt gros, gegant, enorme, de la família i de la terra que m'ha vist créixer en llargues temporades: Mallorca. El cas és que com la mare és mallorquina, doncs molta família s'ha quedat a les illes. I això, a la llarga, és força dolent. Perquè no podem veure'ns tant com voldríem.  Al principi, sempre em "col·locaven" a casa els avis. Als pares els agradava - i agrada, ...

Quina entrada més dura als quaranta, renoi! Sort que vaig poder fer el viatge a Mont-Michel sense problemes per que ha estat tornar i he caigut malalta en diverses etapes.  La primera, una mena de grip estranya amb mal de coll i febrícula que em va tombar dos dies al llit com si un tràiler dels que duen mercaderia a l'estranger m'hagués passat per damunt. Només feia que dormir... No tenia energies per a res més.  I quan creia que ja m'havia posat bé, clasca!, em passo una nit vomitant. Jo no sóc de vomitar així que em vaig imaginar que la mozzarella del migdia no era tot lo fresca que podia ser malgrat  no l'havia trobat  desagradable de gust ni de textura. Però tot just va ser una nit.  La nit del dissabte passat, hi he tornat. Tot fóra. Però com no sóc de vomitar -i perdoneu que parli així d'un tema tant desagradable però ara no se m'acuden símils prou adients-, fins que no he aconseguit que el que em ballava a la panxa volgués veure...