TOT D'UN PLEGAT...

No, no sóc morbosa. Però els cementiris m'han agradat sempre. Els trobo jardins amb escultures. I prou. N'hi ha de més grans i n'hi ha de més petits però tots tenen el seu encant. Avui tocava el de Montjuïch. Havíem pensat d'anar-hi la setmana passada però era Tots Sants i és clar, estaria ple de gent i no seria gens agradable de visitar. Així que avui, un cop ha passat la gentada i que ja han deixat les flors -seques o de plàstic- sobre les tombes dels éssers estimats, era un bon dia per a fer-hi unes fotos i conèixer una mica més la història de la ciutat i el seu cementiri de cara el mar. Aquesta entrada del blog serà plena de fotografies perquè explicar que hem fet quatre  -sí, sí, quatre- hores puja escales i baixa escales... doncs pot arribar a ser avorrit.  Hem vist tombes molt boniques, amb escultures precioses que emocionen només veure-les; tombes molt divertides, sobretot les dels gitanos, que són molt exagerats amb l'art funerari en general; tombes

Halloween. Una tradició importada dels Estats Units.  Amb motiu d'una sortida nocturna ahir vespre, vaig poder veure  com aquesta nova "tradició" s'ha barrejat amb la nostra cultura de panellets i moniatos. En veritat, als Estats Units, Halloween es celebra anant de casa en casa i demanant caramels o fent trucs a més de fer altres celebracions totes relacionades amb esperits, fantasmes i la por. Aquí, pel que vaig poder veure, es limita a disfresses més o menys encertades i en agafar una bona borratxera.  En teoria, el tema de la disfressa ha de ser quelcom relacionat amb la nit, la mort, els esperits, bruixes i qualsevol aspecte que faci por. Però ahir, al metro, hi havia també la Pocahontas. Sí, la noia índia  de la pel·lícula de dibuixos. Amb arc i fletxes i tot! I jo em pregunto: la Pocahontas fa por? Doncs potser sí, una noia carregada de fletxes al carcaix no és  cosa de riure. També hi havia dues noies disfressades de ratolí. Bé, només duien la cara