TOT D'UN PLEGAT...

Mentre miro  l'estela que deixen els avions al cel (ull, res de chemtrails!) penso en aquesta darrera setmana. Com ha passat tot tant ràpid malgrat al principi semblava que no passaven les hores.  Fins ahir no vaig tenir prou forces per a agafar un bolígraf i escriure el que he viscut aquests dies. Ja he passat la setmana tràgica dels líquids i començo la dels triturats. Una mica més forta, una mica prop del final. Les meves reflexions comencen, com no, amb la professió de cirurgià. I tot el que l'envolta. Que no, senyors, no és el benestar del pacient. Ells només en són els executors d'una feina i tota la resta, està sobrevalorat. Sembla una crítica però és un fet. Ells només són els botxins i tu només n'ets un tros de carn. Res més. No es plantegen que potser el pacient, que ha d'enfrontar-se a una situació prou difícil, estigui neguitós per tot. No és el millor deixar-lo esperant a la sala del costat del quiròfan, sol, patint fred i sense saber què passa

Sí, confesso que estic nerviosa. On ens vam quedar el darrer cop que vaig explicar coses de la operació? Ah, el tub pel nas. Doncs com vull seguir escrivint les meves sensacions prèvies al "gran evento" i de cara que en quedi constància per un futur, he de dir que sí, estic nerviosa. I encara que soni pedant, jo no sóc de dir les coses en públic i prefereixo quedar-me-les per a mi per que sempre he pensat que les meves coses no són d'interès de ningú. Vull dir, la gent ja té prou amb lo seu que per pensar amb lo meu.  Però ara sí que ho vull dir: estic nerviosa. Molt.  Potser ha ajudat que la cirurgiana de l'equip que m'operarà em digués que em costaria menjar puntualitzant que: -Te parecerá que la comida no pasa al estómago, pero sí pasa. Potser ha ajudat que el cirurgià titular em digués que tinc l'esòfag curt i que això pot ajudar a dificultar que pugui menjar i que si la cosa es compliqués, haurien de tornar a operar per a desfer una mica el n