Morriña

"Morriña describe un sentimiento que se refiere especialmente a la añoranza de la tierra de donde procede uno. Se trata de un término incorporado al español proveniente del gallego, que se asemeja al de saudade en portugués y gallego, pero que contiene connotaciones aplicables únicamente a Galicia y al sentir melancólico gallego. Se utiliza en español en general para describir un sentimiento de tristeza por la lejanía del lugar de donde procede uno y de aquellas cosas, objetos y situaciones que lo evocan."

Aquesta és la definició de la Wikipedia. Però per a mi, és un enyor molt gros, gegant, enorme, de la família i de la terra que m'ha vist créixer en llargues temporades: Mallorca.

El cas és que com la mare és mallorquina, doncs molta família s'ha quedat a les illes. I això, a la llarga, és força dolent. Perquè no podem veure'ns tant com voldríem. 

Al principi, sempre em "col·locaven" a casa els avis. Als pares els agradava - i agrada, encara que per separat- viatjar i sempre que podien, feien una sortida a l'estranger, significant això que els avis havien d'exercir de cangurs durant el temps que fes falta. De petita, no hi havia problema, m'hi estava més de dos mesos i més feliç que un gínjol. 

Quan no estava a ca'ls avis, estava a ca'ls tiets i sinó, a ca'ls altres tiets i sinó.... passava de mans a mans com una pilota. I jo feliç.

L'avi era caçador. I recordo que de vegades, quan tornava de caçar conills a "Sa Caseta" (la casa del poble, a Sant Joan), la taula s'omplia de paparres que caminaven tranquil·lament pel damunt. Ecs, quin fàstic! Però també recordo el gran dinar a base de  conill que feia i, mmmmmmm, això ho compensava tot. Aquell "arrós brut".... oh, quina meravella!

L'àvia cosia. Em feia tot de peces de roba: vestits, camises, fins i tot pantalons. Tenia una mà per aquestes coses!! Jo no l'he heretat pas. També feia punt mallorquí i feia unes filigranes, que ara, si les venguéssim, en treuriem un bon grapat d'euros.

I els dos eren els millors avis del món.

Tot i que ja fa uns anys que no hi són, els recordo constantment. Però la vida segueix i hem de tirar endavant, així que queden els tiets, els cosins, els fills de cosins i  els que encara no hi són però que estan per venir.

Ara ja no hi vaig tant sovint a Palma però ara tinc una molt bona excusa: hi ha un nou membre de la família a punt d'arribar. Així que en breu, tornem'hi, cap a "ses illes"!

Avui un pèrit em deia que havia passat per el poble de "Selva" i m'ha preguntat si m'havien posat aquest nom per el poble. Llàstima, però no. Ha aconseguit que tingués un atac de  "morriña" i a més, moltes ganes de tornar a veure la família. Sigh!