Decisions inesperades
Encara ara me'n faig creus del que he fet. Tot va començar un bon matí farà més d'un any, quan ja sabia que m'havia d'operar de la panxa i estava més que nerviosa per això. Em vaig aixecar del llit i només em va creuar un pensament pel cap: m'he de fer un tatuatge. Jo. L'anti-tatuatges per excel·lència. Jo fer-me un tatuatge. Estic boja? Però si fa mal!! No suportaré el dolor... Ja és segur, estic boja. No. No estic boja. És més, ho necessito com el respirar. I ara, què em passa??? Només puc dir que la intervenció era com un punt i apart a la meva vida i tots els pensaments només arribaven fins el 9 de novembre. Més enllà, res. Així que fer-me un tatuatge era com un repte, com un recordatori que la vida segueix i que la meva intervenció no era de vida o mort, encara que el meu cap volgués creure's-ho així. Quina irracionalitat, direu, però així ho he viscut. Un cop tinc la decisió presa, he de passar per tot el procés. Però entre pitos i flaute