TOT D'UN PLEGAT...

Plou i no fa sol. No hi ha bruixes i si les hi ha, no es deuen pentinar perquè me les imagino amb un cabell ben rebel i ple de nusos. Bé que són bruixes, no? Veig als cargols com repten pel terra de camí a la fresca amanida que es faran amb aquella planta que hi ha al racó de l'escala. Que no s'acostin al gerani o aniran a la cassola! A mi els cargols no em molesten llevat quan no els veus i en sortint de casa, scritx!! els trepitges sense voler. Ecs, això sí que no m'agrada. Em sap greu, jo no ho volia fer. Però és clar, es posen pel mig i què volen que faci! De petita, recordo que a Mallorca el meu avi feia cargols a la cassola amb herbes o bé amb all-i-oli. Ah, aleshores era un plaer menjar-los amb aquella salsa tan espessa!! Però ara, de gran, uf, no me'ls puc menjar. Sé que és una bajanada però de cop, els recordo traient  la baba i deixant-la repartida pel terra i m'entra un nosequè.... que no me'ls puc menjar. Ara, l'all-i-oli, en canvi, me'

A la fi. Algú m'ha escollit. Mira que estava ben amagat entre mil geranis més de colors ben llampants, però m'han escollit a mi. Què dec tenir per a que merèixer aquest privilegi? Bé, tant és. El cas és que me'n vaig a veure món. Em duen en braços. Em posen a l'ombra, als peus de la meva nova propietària  Ens movem. Anem en cotxe. Sortim. La llum del sol m'encalenteix les fulles de nou. La meva propietària diu quelcom: -... no, ara no, més tard. Deu parlar del meu trasplantament. Em plantarà ara? Sembla que no. Millor, crec que ara amb tant de sol, em cremaria. Ep, oh, què és això? Un gat? Fora, fora, ni m'oloris, eh? Fuig! Ai, que encara se'm pixarà! Per sort, el seu interès per mi ha finalitzat. Quin descans, només em volia identificar. He d'anar amb compte que si em despisto, aquest deixarà la seva marca i després no hi haurà abella que vulgui venir... Ai, quin solet més bo que fa, llàstima del vent. Massa fort. A més, m'han col·locat mol

Bares, qué lugares  Tan gratos para conversar  No hay como el calor del amor en un bar! (...) Cantaven els Gabinete Caligari. I sí, tenen raó. No hi ha un bar igual i a més, tenint en compte que a Espanya hi deu haver més bars que metges de capçalera, doncs dóna per molt. Hi ha els bars casposos, per exemple. Són aquells que s'hi reuneix una congregació de personal, eminentment masculí, i es discuteix i es debat sobre la política, la situació econòmica actual mundial o bé tot plegat i ben remenat.  Hi ha un bar, a Rubí, que nosaltres l'anomenem "El Mostatxo" doncs l'amo té un bigoti que ens recorda al personatge del Mauricio Colmenero a la sèrie "Aída". És igual de fatxa i igual de masclista que el personatge de televisió i el seu exèrcit de clients és igual o pitjor que ell. Un dia discutien, a crits, que "con Franco se vivía mejor!". Toma ya! Ens ho vam prendre amb bon humor i no vam entrar a discutir amb aquella colla que, vaja

Ara m'hi poso,  de debò que m'hi poso. Uf.. quina mandra... Però és que ho he de fer. Fa dies que tinc tots els trastos de pintar mal posats i en un equilibri precari a la prestatgeria... Ho he d'arreglar. Però què bé s'està sense fer res! I ara que ho penso, mira que n'arribo a ser de vaga... Si de tant vaga que sóc podria ser l'antítesi de la femineïtat! M'explico.  M'he deixat créixer el cabell després de molt de temps de dur-lo curt, de vegades fins i tot, "à lo garçon". I és clar, el cabell llarg necessita d'un manteniment periòdic que, francament, m'avorreix. Sí, anar a la perruqueria m'avorreix. Mai fan els que els demano, i mai em sento a gust allí asseguda, mentre em renten el cap. De fet, els agraeixo enormement que no em donin rotllo, perquè no sabria què dir. Però és que quan surto... segueixo duent el mateix pentinat amb el que havia entrat. És possible que el problema sigui jo, que no em sé explicar? Bé, el cas és q

La dietista sempre em diu: has de fer exercici, encara que sigui caminar. D'acord, d'acord, li dic jo sempre. Però com fa bon temps i Barcelona ofereix moltes i diverses oportunitats per a moure les cames, doncs ja fa tres setmanes que li he fet cas i camino. I, és clar, això facilita que em distregui amb els milers de turistes que comencen a envair la ciutat. Dic comencen perquè crec que  a Barcelona sempre venen turistes però un cop surt el sol i les temperatures pugen, hi ha un boom de població estrangera que és extraordinari. Però jo els veig i penso: jo també sóc així quan viatjo a l'estranger? És que alguns es mereixen el premi al "turista més cutre"...  Avui, sense anar més lluny, caminant pel Passeig de Gràcia, he vist dues noies que es feien una foto... amb una parella de Mossos d'Esquadra!! Això sí, tant elles com ells eren joves i ben plantats. Recordo que molts dels que anàvem al viatge de fi de carrera a Atenes es van fer la típica fotograf