TOT D'UN PLEGAT...

El preu de l'entrada a l'Abadía és de 9 Eu/pers. Estem pràcticament sols però tenim la mala sort de trobar-nos amb un grup d'estudiants francesos que fan una visita escolar i que, malgrat són una colla nombrosa, podem evitar i veure l'abadía amb tranquil·litat. Unes fotos de l'abadía: Terrassa que dóna al mar Atlàntic Interior de l'esglèsia Claustre Refactori -on menjaven els monjos-   Hi ha moltes sales i no us avorriré amb una explicació de cadascuna però si teniu temps, podeu llegir  aquí. Encara hi ha marea baixa i la vista des de la fortalesa és espectacular. Com que tinc set, compro una ampolleta d'aigua a preu de turista incaut però molt necessària per a no morir deshidratada. Un grup de turistes japonesos es creua amb nosaltres mentre deixem el Mont enrere per a tornar a l'hotel a deixar  trastos i menjar alguna cosa abans de tornar a agafar la carretera en direcció St. Malo. La carretera és molt bonica i hi h

Després de dormir més de 7 hores seguides i que és molt d'agraïr, ens llevem per a començar la visita al Mont St. Michel de dia.  Una dutxa ens reconcilia amb el món i com hem demanat l'esmorzar, ens disposem a menjar força per a poder encarar el dia amb energia. Però l'esmorzar és una mica més magre del que pensàvem.  Pa, mantega, melmelada i nutella (la "nocilla" estrangera). El cafè és una immensa banyera, que, si fos bo, seria la pera, però malhauradament, és una mica millor que el cafè americà així que per més que ens posem sucre, no acaba de tenir gust de cafè de debò. Jo no tinc problemes amb el menjar, a més, quan sóc de viatge, m'encanta menjar pa amb mantega i melmelada així que em faig dos trossos de pa i quedo ben tipa. El Lluís aprofita la resta de pa per a endur-se'l a l'habitació i fer-se entrepans de pernil del que hem dut envasat al buit des de casa. Refets i descansats, agafem el cotxe i ens dirigim a la nostra destinació

Jo volia un regal especial i que me'n pogués recordar molt de temps quan fes els 40. I l'he tingut. He pogut anar al Mont St. Michel (França) en un viatge llampec amb el Lluís. Ara és hora de fer un resum del que en tres dies de viatge hem pogut recopilar com a experiència. Com que el Lluís és de grans previsions, creu que llevar-se d'hora és la millor manera de començar el viatge. Així que ens llevem a les 2.00 del matí i fem entrepans i deixem la casa decent per quan tornem, que dóna gust trobar-la arreglada i polida. Agafem el cotxe a les 3.15 i comença l'aventura. Autopista fins a la Jonquera i després, més autopista fins Toulouse, Bordeaux, Rennes i finalment,  Pontorson, poblet al costat del nostre objectiu: el Mont St. Michel. Del viatge en autopista s'ha de remarcar el fort vent que bufa fins a Bordeaux i que de vegades fa moure el cotxe amb prou força com per a canviar de carril involuntàriament. De tant en tant també plovisqueja però això no s

Fent un bon exercici de memòria aquests darrers dies trobo que, malgrat tot, no he sortit tan malament del tot. Però no tot és mèrit meu. M'han ajudat moltes persones durant tot aquest temps i crec que ara és el moment de donar-los les gràcies. Gràcies als meus pares. Ells m'han donat la vida, m'han ensenyat a parlar, caminar, riure i plorar. Gràcies també per a donar-me la oportunitat de conèixer món a través dels viatges, i d'aprendre idiomes. Gràcies per recolzar-me en els moments durs i en els pitjors. Gràcies per donar-me prou coneixement com per veure les coses per mi mateixa (malgrat de vegades encara em costi de veure). Gràcies per donar-me sentit de l'humor i de tenir la capacitat de riure'm de mi mateixa -això diuen que és sa-. Gràcies per donar-me bona educació i aprendre bones maneres (no sóc de dir paraules malsonants, collons, hòstia, que fa lleig!) Gràcies per ensenyar-me sentit de l'estètica encara que no tot és Warhol ni Van Gogh

El clàssic: m'agrada/no m'agrada. Penso que ara ja tinc prou coneixement com saber què m'agrada i que no, tot i que no sempre ha estat així de clar. Per exemple, en els aspectes acadèmics. Recordo una passivitat i un desassossec que, encara ara, penso que va ser perjudicial  per a mi però, què voleu, res no em motivava prou com per a definir-me. Així que vaig acabar fent "Biblioteconomia i Documentació", opció possible després de suspendre la selectivitat i fer un curs d'accés a la universitat, un mòdul professional en deien, però no per que fos la il·lusió de la meva vida. Ho reconec: no m'agrada estudiar i sóc molt vaga. Així que era una opció prou bona per a mi. M'agraden el pèsols. Però un cop més, no sempre ha estat així. Recordo que al menjador de l'escola m'obligàven a menjar-m'ho tot (suposo que ara també ho deuen fer malgrat he de dir que no hi estic d'acord en aquesta pràctica,   però jo no sóc mestre i desconec les o