TOT D'UN PLEGAT...

A una setmana de començar les meves vacances d’estiu (aquest any arriben molt tard, i en tornar només quedaran dos meses per final d’any…) he pensat en la multitud d’opcions que hi ha per gaudir d’aquest període d’oci. Hi ha qui fa les vacances  “ en el pueblo ”.  Abans això era l’habitual doncs hi havia poca pela i la gent s’havia de conformar en tornar als pobles originaris dels pares o de les mares.  A la ment em vénen aquells pobles que quasi no tenien ni llum ni aigua potable ni cinemes. Això sí: el bar i la plaça de l’Ajuntament eren els punts de reunió social per obligació. Ara ja hi ha llum, gas natural, aigua corrent i Internet. La plaça de l’Ajuntament segueix  essent  el  punt de reunió de tots els que tornen al poble i el bar ha augmentat de tamany i  ara ha obert dues sucursals més, al carrer major i al carrer que va a l’esglèsia. En  el seu dia es celebrava  la festa de la Patrona com a única atracció per a la jovenalla i els nens i per a que els grans poguessin di

Una família francesa: mare, pare, fill i filla. Vénen de Plaça Catalunya tot suats i amb pinta d'haver fet part del tour obligatori de la Gran Barcelona (Sagrada Família, Parc Güell, Port i "Golondrines"... ). On deuen anar ara? Què deu recomanar la guia " Le routard " que duu la mare sobre els genolls? El pare repassa les fotos de la càmera i els dos nens s'adormen de tant cansats que estan. La mare mira per la finestra. La noia del meu davant parla pel mòbil amb el, suposo, taller de la seva moto, doncs, com he pogut  sentir, l'ha deixada tirada: -(...) os lo he dicho 200.000 veces, la moto no va bien. Le cuesta arrancar! (...) Al final, la noia, resignada, penja amb un: -(...) vale, la volveré a dejar y a ver qué pasa (...) La meva veïna de la dreta va carregada amb un trollei , un bolso mega-gegant i una motxilla. Com es deu pensar que el vagó és seu, deixa part de l'equipatge al seient buit que té al seu costat. I com que el tren és s