TOT D'UN PLEGAT...

Al matí següent mon pare agafa la directa i quasi sense temps  per a respirar, enfila cap al Metro per anar a Rua Salitre, número 3, on és el Consulat d'Espanya. Jo quasi no el puc seguir i quan li demano que afluixi el ritme ell em diu que té por de perdre la cita que tenim. Error, no tenim cap cita. Ens van dir que hi fóssim a partir de les nou del matí que és quan obren i el meu pare ho entén com que tenim hora a les nou. Ara entenc les presses! Així, arribem quasi vint minuts abans que obrin. I quan encara falten cinc minuts, el vigilant ja obre les portes. Au, passem el tràmit de registrar-nos i de passar les bosses per el detector de metalls. Al primer pis ens espera una funcionària amb un somriure maliciós. Li expliquem el nostre problema en el nostre millor castellà i esperem no tenir cap entrebanc amb l'administració central, només ens faltaria tenir problemes interns.  La dona, sense perdre el somriure maliciós, comença a demanar documents: -Ai, necesitaré unas f

Serà difícil resumir els quatre dies de Lisboa però ho intentaré. El viatge ha anat força bé tenint en compte alguns entrebancs que explicaré més endavant. Era el primer cop des de feia quasi vint anys que no viatjava amb el pare, i això unit a un destí desconegut, era tota una aventura afegida al viatge. M'estalvio el tema aeroport i retards aeronàutics habituals per passar directament a l'arribada a la ciutat.  El pare decideix anar amb l'aerobus, molt semblant al que tenim a Barcelona i que per un preu mòdic de 3,5 Eu per persona, ens deixarà a Saldanha, el barri on està el nostre hotel. Només pujar, el conductor ens demana on anem: Saldanha, diem nosaltres obedients. No diu res més i ens fa passar al fons del bus. Als nois del darrera nostre també els pregunta on baixen. Quin control. No comptàvem amb que Lisboa a mitjans d'octubre estès tan ple de gent i és clar, això fa que el bus estigui tan ple que no poguem seure. De camí, entre sotracs i frenades, hem