TOT D'UN PLEGAT...

Doncs sí, un altre any que se'ns escapa de les mans. Fem-ne un resum ràpid. Salut. L'any va començar amb moltes proves mèdiques, alguns refredats i una greu gastritis que em va deixar fora de combat uns quants dies. Una tendinitis va posar-hi la puntilla final tot i que amb una mica de rehabilitació tot ha anat millor. I per acabar, la operació de la hèrnia. Ho hauria d'haver fet abans, que ara, quasi dos mesos després, puc dir que n'estic molt contenta i que malgrat les incomoditats de les proves pre-operatòries i les post, val molt la pena el resultat. Ni acidesa ni fortors nocturnes, ni res de res de res. Això sí, he de mastegar més i encara m'omplo de seguida. Que duri, així encara podré aprimar-me uns quilets més de cara les festes que s'apropen! Feina. A principi d'any vaig canviar de departament i sembla que cap a principis de l'any que ve tornem de nou a fer canvis tot i que no ho han confirmat. De tot s'aprèn i és currículum. A veur

Mentre miro  l'estela que deixen els avions al cel (ull, res de chemtrails!) penso en aquesta darrera setmana. Com ha passat tot tant ràpid malgrat al principi semblava que no passaven les hores.  Fins ahir no vaig tenir prou forces per a agafar un bolígraf i escriure el que he viscut aquests dies. Ja he passat la setmana tràgica dels líquids i començo la dels triturats. Una mica més forta, una mica prop del final. Les meves reflexions comencen, com no, amb la professió de cirurgià. I tot el que l'envolta. Que no, senyors, no és el benestar del pacient. Ells només en són els executors d'una feina i tota la resta, està sobrevalorat. Sembla una crítica però és un fet. Ells només són els botxins i tu només n'ets un tros de carn. Res més. No es plantegen que potser el pacient, que ha d'enfrontar-se a una situació prou difícil, estigui neguitós per tot. No és el millor deixar-lo esperant a la sala del costat del quiròfan, sol, patint fred i sense saber què passa

Sí, confesso que estic nerviosa. On ens vam quedar el darrer cop que vaig explicar coses de la operació? Ah, el tub pel nas. Doncs com vull seguir escrivint les meves sensacions prèvies al "gran evento" i de cara que en quedi constància per un futur, he de dir que sí, estic nerviosa. I encara que soni pedant, jo no sóc de dir les coses en públic i prefereixo quedar-me-les per a mi per que sempre he pensat que les meves coses no són d'interès de ningú. Vull dir, la gent ja té prou amb lo seu que per pensar amb lo meu.  Però ara sí que ho vull dir: estic nerviosa. Molt.  Potser ha ajudat que la cirurgiana de l'equip que m'operarà em digués que em costaria menjar puntualitzant que: -Te parecerá que la comida no pasa al estómago, pero sí pasa. Potser ha ajudat que el cirurgià titular em digués que tinc l'esòfag curt i que això pot ajudar a dificultar que pugui menjar i que si la cosa es compliqués, haurien de tornar a operar per a desfer una mica el n

Mira que són complicats el metges. Començo així perquè després de l'experiència d'aquest estiu amb les proves que m'havien de fer per a la operació, he pogut analitzar molt aquests professionals. La cosa va començar, recordem-ho, amb un canvi de cirurgià doncs el que tenia assignat d'un principi, era pràcticament una eminència i no se'l podia molestar amb preguntes com: i quin tipus d'operació serà? quin temps de recuperació necessitaré? No, no es podia emprenyar al Déu de la Cirurgia Digestiva amb aquestes nimietats. Així que me'n vaig buscar un altre. Concretament, aquest nou és argentí i de la conya. I molt més empàtic que l'altre. Bàsicament, em va dir: -Estás condenada a operarte. Así que, mejor ahora que más tarde, no? I apa, d'aquella consulta en vaig sortir amb tots els volants per a fer-me les proves preoperatòries. Ja tornaria quan tingués tots els resultats i em donarien dia per la intervenció. Era finals de juliol i l'ago

DIA 2 (11/08/2004): SHINJUKU-NAKANO Visita ala zona "roja" de Tokyo: Shinjuku. És una altre versió dels "bazares del Puerto" també a lo "bèstia". Aquí però, hi ha tot de locals de sexe, botigues de pornografia, botigues de jocs i electrònica. Aquelles escenes que surten a " Lost in Translation " d'una avinguda que, de nit, s'omple de llum i color, això és Shinjuku . I molt de soroll... cada botiga té el seu aparell de música  encès a tota llet. I màquines de Pachinko (una mena de escura-butxaques però en edificis sencers només dedicats a aquest joc). Moltes, però que moltes màquines de Pachinko... Dins d'aquest embolic comercial, hi destaca el centre governamental. Els dos imponents edificis del govern metropolità de Tokyo destaquen sobre la resta de gratacels d'altres organismes nacionals o bé de companyies d'assegurances. Per arribar a Shinjuku hem d'anar fins l'estació de tren corresponent amb

Mentre espero que em donin cita per a la operació de la hèrnia, que de moment crec que serà per novembre, faig un repàs dels viatges del passat. I ara, com no podia ser d'una altra manera, li toca al "viatge" per excel·lència: JAPÓ.  No vaig fer una entrada prou acurada quan tocava  i ara crec que és el moment. A veure si de cara a d'aquí uns anys hi puc tornar i reviure la experiència. Us copio part de l'escrit que vaig fer en el seu dia i que va ser una mena de diari de la visita al país del Sol Naixent. Espero que ho disfruteu! JAPÓ 2004 DIA 1 (10/08/2004) - ARRIBADA A TOKYO: Desprès de quasi 20 hores de viatge d'avió inacabables (entre transbords i llargues esperes d'aeroport), hem arribat al País del Sol Naixent. La primera impressió és la correcta: una civilització massificada però ben ordenada. I la calor, molta calor. Gairebé insuportable. Quan arribem a l'aeroport de Narita ens esperen el Kunio i la seva neboda, la Yumi.

Avui tocava fer el guiri per Barcelona. De bon començament, visita al WTC. Res a veure amb el malaurat WTC de Nova York. El nostre no té res. I quan dic res, és això: res. Sí, hi ha un hotel i quatre cafeteries. Totes tancades. És un edifici singular per la seva ubicació (al bell mig del Port) però molt poc útil. Les quatre sales de congressos i conferències deuen estar obertes algun dia que es faci un gran congrés a la ciutat però, de forma habitual, deuen estar ben tancades. Com les cafeteries. Ni una oberta. I aixó que hi havia algun que altre guiri pels voltants, però per a fer un cafè, o a l'hotel o cap a la ciutat. Això sí, hi ha bones vistes del port.  No sé com surt a compte el manteniment d'aquesta infraestructura... no ho he entés mai. Potser és que avui en diumenge, la cosa és així de tranquil·la però, potser ho és massa...  Així que m'he cansat de fer el pipa per la zona, he pensat on anar a fer un cafè i un croissant, que ja era hora d'esmorz

Ara no recordo quan em van operar del peu. Vaig a buscar paperassa. Ja ho tinc: l'1 de desembre de 2011. Si que ha passat temps... I ara que miro enrere, penso que vaig fer molt bé. No podia caminar bé i cada dia era una tortura. Així, que ara he de pensar el mateix. Tot apunta que m'operaré aviat de l'hèrnia de hiatus que passejo des de fa anys. No volia que això fos un blog tipus  diari però potser ara sí que hauria de ser, perquè trobo que és prou important com per a tenir un testimoni del que passarà. Diagnòstic final: hèrnia de hiatus amb un esòfag de Barrett amb displàsia. Sí,  sóna lleig. I de fet, una mica ho és. Sant Google us traurà de dubtes si ho voleu mirar. Però si l'ataquem ara, no m'he de preocupar. He fet un tractament a un centre però després de parlar amb el cirurgià que en principi m'havia d'operar, no em va convèncer. Em donava la impressió de parlar amb Déu Totpoderós i que l'estava fent perdre el temps. I havia de conf

Consti en acta: no m'agraden els petards. Un cop deixat clar això, m'agradaria fer memòria dels Sants Joans que he passat fins ara. Recordo que abans que hi haguessin tantes normes de seguretat, es podien fer fogueres al carrer com si res. Al carrer Baleares,  perpendicular al carrer Sant Eudald, on vivíem primerament, en feien una cada any.  I s'aprofitava per a llençar-hi mobles vells i papers i deixalla. Ara, això sí, no hi havia ni protecció, ni bombers ni ningú pendent del que pogués passar. I mai va passar res.  Era bonic, el foc tan gran que s'elevava ben amunt, amb tot de guspires que enfilaven cap al cel... No hi havia possibilitats de cremar res doncs, llevat de la font, al carrer Baleares no hi havia res perillós. Bé, el jardí d'infants del costat potser sí que corria una mica de perill... però en aquelles hores no hi havia nens.  Era bonic. I màgic. I feia barri.  Amb el temps, s'han anat posant normes i ara fer fogueres significa tres anys