Quina entrada més dura!

Quina entrada més dura als quaranta, renoi! Sort que vaig poder fer el viatge a Mont-Michel sense problemes per que ha estat tornar i he caigut malalta en diverses etapes. 
La primera, una mena de grip estranya amb mal de coll i febrícula que em va tombar dos dies al llit com si un tràiler dels que duen mercaderia a l'estranger m'hagués passat per damunt. Només feia que dormir... No tenia energies per a res més.  I quan creia que ja m'havia posat bé, clasca!, em passo una nit vomitant. Jo no sóc de vomitar així que em vaig imaginar que la mozzarella del migdia no era tot lo fresca que podia ser malgrat  no l'havia trobat  desagradable de gust ni de textura.
Però tot just va ser una nit. 
La nit del dissabte passat, hi he tornat. Tot fóra. Però com no sóc de vomitar -i perdoneu que parli així d'un tema tant desagradable però ara no se m'acuden símils prou adients-, fins que no he aconseguit que el que em ballava a la panxa volgués veure  món, no he pogut aclucar l'ull. Però la cosa ha anat a més. I aleshores he decidit que era hora d'anar al metge. I que em perdoni la metge que, només entrar i dir-li "hola" li he escampat el poc contingut dels meus budells al terra de la consulta. De nou.
I així he estat fins avui, gairebé una setmana sencera. Han estat dies molt durs perquè jo sóc de menjar i descobrir que per a menjar una torrada -repeteixo, una torrada- necessitava més de 20 minuts... ha estat tot un descobriment. La panxa  se m'ha tancat i barrat durant tres dies i a força de menjar iogurts i torrades he anat fent. Fins que el pollastre i la patata bullida ha entrat  com a reforç. Ara puc dir que ja no tinc aquest problema amb la gana. Malauradament  ara torno a estar a l'altre banda de la balança. I això em recorda que he de passar consulta amb la dietista... a veure què em dirà (algun gramet hauré perdut, no?).
Que jo recordi, grans problemes de salut  no n'he tingut mai. Vaig patir una pneumònia de petita però no en tinc grans records així que per a mi no deuria ser molt traumàtic. M'imagino que per als pares sí. Pobres, han hagut de passar de tot. Com el dia que em vaig enganxar el dit amb una porta i des d'aleshores, tinc el dit índex de la mà esquerra una mica boterut. Però afortunadament, d'això tampoc me'n recordo.
He passat grips, refredats i una contractura muscular. Això darrer, tot just començar la vida laboral. Ves quina coincidència, oi?
Verola? No ho sé.  Galteres? No. Amigdalitis? Sí. I me les van extraure. Recordo que era la consulta d'un metge i que em van asseure a una cadira i que em van posar una màscara a la cara, que feia molt mala olor, i després com algú burxava la meva gargamella. I prou. També recordo que no volia ni parlar ni menjar per por que em fes mal. Què tossuda que n'arribava a ser de petita, coi!
Aleshores era molt prima i esquifida ... fins que vaig veure que potser no feia tant de mal com em pensava i vaig començar a menjar. I aquest ha estat un dels meus punts febles. 
Vaja, és hora de fer un vermut, i la panxa (al·leluia!!!) m'està demanant menjar. Què li puc donar: una poma?  una mica de pernil dolç? El que em vindria de gust de debò seria més aviat: una paella, una fideuà amb all-i-oli, un bon entrecot, un sushi,  uns spaguetti a la carbonara... Caram, estic salivant, crec que deixo l'escriptura i vaig a fer-li una visita a la nevera. 
Sí, definitivament, ja estic millor.








Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

I ara, què?

CELEBRANT DOS ANIVERSARIS...A ROMA! (Part I)

CELEBRANT DOS ANIVERSARIS...A ROMA! (i III)