TOT D'UN PLEGAT...

Queden poques hores del 2014 i és hora de pensar en els propòsits de cara l'any que ve. Mentre hi penso, vaig a fer un repàs de l'any que se'n va. En línies generals, no em puc queixar. Laboralment, la feina va bé. Amb moooooooooooolta feina, i ara que ens han canviat d'àrea, amb molt neguit per aconseguir que tot vagi bé i podem dur-ho al dia. Espero que la feina duri i duri, que aviat farà set anys que vaig deixar la corredoria.  Una de les canícules a la feina En el pla més íntim, estic contenta perquè he guanyat en amics i hem fet una bona colla, passant molt bones estones i algunes de no no tan bones, però per això són els amics, no? Per a fer-se companyia en els bons i en els moments més durs.  Les roses de paper del Raúl També m'he endut alguna decepció amb vells amics. La vida és així. De tant en tant et recorda que no és de color  de rosa i paf! et fot una plantofada. Però res que no es pugui superar. Afortunadament, em queden més amics

Bones! Fa dies que no escric però entre proves mèdiques, refredats, feina i d'altres impediments, m'ha estat difícil. També, perquè no dir-ho, la mandra. Això hi fa molt...  Bé, doncs ja tornen a ser aquí: les festes de Nadal. I com sempre, aquesta necessitat imperiosa que ens agafa a tots per a reunir a la família, fer regals, tenir una actitud alegre i festiva... Només per aquests dies, la resta de l'any sembla que no cal. Doncs jo m'hi apunto. A més, tinc la sort que com casa meva és tan petita, no hi podem fer ni dinars ni sopars així que vaig de "gorra" tots els dies. I sobre l'actitud, doncs jo sóc alegre de natural així que no em costa gens estar-hi.  Els regals ja és més complicat. Cada any em costa més escollir el que els agradarà més. I torno a tenir molta sort en aquest sentit doncs no he de fer molts regals, però els que he de fer son ben difícils. Els pares i els sogres. Què difícil no repetir les mantes de l'any passat! Què difícil

-Visita al metge Aquests dies no fa pas fred i ahir, encara menys doncs havia plogut i l'ambient era humit i calent. Doncs a la recepció de la consulta del metge... hi havia la calefacció! Això sí, a la consulta personal de la doctora hi tenia posat l'aire condicionat.  Així no m'estranya que més tard o més d'hora agafem un refredat. Però és que ningú els pot dir que no cal posar la calefacció en dies de calor?? Em sorprèn. -Al tren Fa dies que a Plaça Catalunya hi ha goteres a una de les andanes dels Ferrocates . Fa dies. Més d'una setmana ben bona. No hi ha servei de manteniment? Ningú pot fer una reparació? De moment, es basten amb quatre cubells i serradures escampades pel terra que, amb l'aigua que cau, fan una barreja fastigosa. Fastigosa i potencialment perillosa per als que caminen amb pressa per l'andana. Sort que hi ha el cartell de "Ojo, suelo mojado!".  Definitivament, hi ha coses que em sorprenen. -Llums No hem començat el

Vam començar de manera molt tímida i discreta. Un "hola" al passadís. Un "cómo va el día" al lavabo. Un "hace frío hoy" quan coincidíem a l'ascensor sortint de la feina... Després, vam anar ampliant la nostra conversa. No era molt difícil doncs ens seiem una davant de l'altre. Tot i això, ens mostràvem reservades. Després, vam començar enviant-nos missatgets. De la feina. Després, ja no eren de la feina. Eren de la vida.  I després, ja vam començar a anar a esmorzar juntes.  Més missatgets. Les nostres  vides s'entrecreuaren. I els secrets. I les confidències. Moltes intimitats. Els missatgets passen a ser part imprescindible del dia, com el cafè matinal. En el nostre compte de vivències mútues, ja duem molts esmorzars, una pila de dinars, un bon nombre de sopars, unes quantes discoteques, molts riures i algun plor. Ara, deixem de compartir feina. Però no deixem de compartir la vida.  Ella vol un canvi , i la vida és ai

Vagi per endavant: el viatge m'ha encantat i ha estat una gran experiència però, com tot, hi ha coses molt curioses que trobo que s'han de comentar. Mentre vam estar al poble de Cariño ningú, repeteixo, ningú ens va preguntar d'on veníem, ni què volíem veure, ni quins eren els nostres plans ... res de res. A ningú li interessava res del que dos forasters fessin allí. Curiós, perquè no se'n veuen massa de turistes per Cariño, i vaja, m'estranya.  Què volen amb això? Protegir el seu poble d'una possible invasió estrangera? No crec que a ningú se li ocorri anar a la fi del món per a plantar-hi una bandera... Però vaja, que no ho acabo de tenir clar. D'altra banda, tampoc en tot el temps que vam estar a Galícia no ens vam topar amb un gallec rialler. Simpàtic el noi de la Oficina de Turisme de Cariño, amables les dependentes de la pastisseria del Ferrol, diligent la noia de la geladeria de Santiago i molt atent el cambrer de La Coruña. Però riallers i expr

DIA 7: EL SEMÁFORO + ESTACA DE BARES + O BARQUEIRO + ORTIGUEIRA + VIVEIRO Ja hi tornem a ser: el temps diu que avui plou. I si mirem per la finestra, de pluja poca. Més aviat ens trobem amb un cel blau i net de núvols que ens dóna la benvinguda a un altre dia preciós a Galícia. Així que hem d'aprofitar, avui farem excursions fora de Cariño.  Primera aturada: el Semáforo. Era una atalaia marítima i d'aquí li ve el nom del Semáforo, doncs organitzava les entrades i les sortides dels vaixells de la zona. Ara és un hotel que a l'estiu deu tenir molta clientela perquè està en un lloc privilegiat (a dalt de tot d'una muntanya) però que a l'hivern no hi deu anar ni Déu perquè si la carretera ja és prou dolenta sense pluja,  no me la  imagino amb pluja o pitjor, amb neu. Amb el bon dia que ens fa fem un munt de fotografies. La zona és molt bonica i val molt la pena aturar-se i,   de passada, fer un cafè.                                                Després

DIA 5: ST. ANDRÉS DE TEIXIDO - PARC EÒLIC A CAPELADA - CEDEIRA Cansats d'ahir, ens llevem tard, quasi a les deu. La marea de la platja està tan baixa que fem una visita per a remullar-nos els peus i "caçar" petxines. Hi ha homes que, amb els pantalons arremangats busquen alguna cosa a l'aigua. Ells deuen buscar (i trobar) les petxines plenes i nosaltres només en trobem les buides. Però tot i així, algunes són molt grosses i, encara que jo no sóc de buscar petxines a la platja, aquestes m'agraden i en recullo un bon grapat. És molt  agradable malgrat l'aigua és ben freda i tot i que és molt d'hora, el sol encalenteix de valent. Sí, les previsions un cop més han fallat. No plou. Després de fer un cafetó amb una micro-magdalena, sortim cap a Sant Andrés de Teixido, que ens han dit que hi ha una ermita que val la pena de veure. Enfilem per una carretereta molt estreta i que mica en mica va pujant per la muntanya. I arribem a una esplanada on hi