Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

No us vull avorrir...

Imatge
Toca fer balanç de l'any que s'acaba però sé que aquests temes són molt personals i no us voldria avorrir amb les meves reflexions. No us vull avorrir dient-vos que malgrat ha estat un any de canvis laborals, al final fins i tot (en contra del que jo pensava) m'hi he acostumat i fins i tot podria dir -amb la boca petita- que m'agrada i tot. Quines coses! No us vull avorrir explicant-vos que en general no ha estat un mal any en l'àmbit de la salut. Algun refredat i una mica de febre però res que un ibuprofeno i un paracetamol no arreglin. Una revisió dental per verificar que tot va bé dins la boca amb resultat satisfactori i prou. Això ha estat l'ús de la targeta mèdica enguany. No us vull avorrir dient-vos que he conegut gent nova que s'ha incorporat a la meva vida i potser ho ha fet per a quedar-s'hi per sempre. No us vull avorrir presumint de la immensa sort que tinc amb els amics que encara conservo i que sempre son al meu costat i que dia a dia em demos…

THE CURE 2016 (O: "com es nota que m'estic fent gran")

Imatge
Vuit anys després de la darrera vegada que els vaig veure, ahir vaig tornar a veure els The Cure en concert. 

I a més a més de gaudir  del concert, vaig adonar-me de moltes coses que no m'hi havia parat a pensar mai abans, tot i que també pot  ser que sigui el pas del temps, que tot ho canvia. D'entrada, i en comparació amb la darrera vegada que vaig anar al Palau Sant Jordi, la seguretat era el triple i vam passar tres controls abans d'arribar a pista. No em queixo perquè és veritat que les grans aglomeracions solen ser objectius per a cometre tot tipus d'actes violents i després del que ha anat passant arreu, encara més.  Només entrar em poso a fer comparacions: el darrer cop estava a la Secció 211 fila 19 seient 2. Avui, a pista, amb el "mogollón".  Vaig amb un amic i uns amics de l'amic però ens separem i el meu amic amb la dona van a seure mentre jo em quedo amb els amics. La pista és prou buida tot i que ja estan sonant els teloners (The twilight sad). …

Novembre breu

Imatge
Un aniversari ha iniciat el mes: fa un any que em van operar. Recordo quin estrés vaig patir aquells dies previs i les cabòries que van passar pel meu cap un cop i un altre. Era un esdeveniment molt important per a mi i vaig bloquejar tot els estímuls exteriors que no tinguessin a veure amb la operació. Així, no recordo gaire cosa més que el dia abans de la operació vaig fer la Cursa de la Dona amb les amigues i després el dinar a la Tagliatella, ja un clàssic del dia. I dels dies posteriors a la operació, doncs en recordo la debilitat del cos de no menjar però també en recordo la il·lusió amb que em vaig prendre els purés de verdura.  I ara, doncs de tant en tant em prenc un omeprazol per si les mosques, sobretot si he menjat molt pesat o alguna pastilla en dejú. I prou. Fins aquí els records de l'aniversari. Però novembre també és l'avantsala del Nadal. Un cop més, la societat es prepara per la gran festa consumista de fi d'any. Jo no hi crec especialment en el tema religió…

LISBOA (i III)

Imatge
Sense tantes presses com ahir, però tampoc sense perdre temps, sortim de l'hotel per a acabar amb els tràmits del Consulat. Esperem no tenir cap contratemps que avui ja marxem cap a casa. Com que ja sabem on és el Consulat ens hi plantem en un tres i no res. Encara és d'hora i ens trobem que hi ha mercat d'antiguitats a l'Avenida da Liberdade. Tot just estan muntant les paradetes però fem una ullada per a fer temps. A la porta hi ha un senyor però ens deixa entrar quan el vigilant obre. Ens ha vist cara de desesperats? Passem pel tràmit del registre i pugem les escales. Aquest cop hi ha un senyor. Ens demana les dades i va a buscar la documentació. Surt amb uns papers a la mà.  -El salvoconducto tiene fecha de mañana porque sólo és válido 24 horas. Caram... generosos els del Consulat. Sense somriure ni un segon ens dóna la paperassa que he de signar com a "rebuda" i que com si del Monopoly es tractés, em dóna pas per a sortir del país (o de la presó, segons es veg…

LISBOA (II)

Imatge
Al matí següent mon pare agafa la directa i quasi sense temps  per a respirar, enfila cap al Metro per anar a Rua Salitre, número 3, on és el Consulat d'Espanya. Jo quasi no el puc seguir i quan li demano que afluixi el ritme ell em diu que té por de perdre la cita que tenim. Error, no tenim cap cita. Ens van dir que hi fóssim a partir de les nou del matí que és quan obren i el meu pare ho entén com que tenim hora a les nou. Ara entenc les presses! Així, arribem quasi vint minuts abans que obrin. I quan encara falten cinc minuts, el vigilant ja obre les portes. Au, passem el tràmit de registrar-nos i de passar les bosses per el detector de metalls. Al primer pis ens espera una funcionària amb un somriure maliciós. Li expliquem el nostre problema en el nostre millor castellà i esperem no tenir cap entrebanc amb l'administració central, només ens faltaria tenir problemes interns.  La dona, sense perdre el somriure maliciós, comença a demanar documents: -Ai, necesitaré unas fotos.  …

LISBOA (Part I)

Imatge
Serà difícil resumir els quatre dies de Lisboa però ho intentaré. El viatge ha anat força bé tenint en compte alguns entrebancs que explicaré més endavant. Era el primer cop des de feia quasi vint anys que no viatjava amb el pare, i això unit a un destí desconegut, era tota una aventura afegida al viatge. M'estalvio el tema aeroport i retards aeronàutics habituals per passar directament a l'arribada a la ciutat.  El pare decideix anar amb l'aerobus, molt semblant al que tenim a Barcelona i que per un preu mòdic de 3,5 Eu per persona, ens deixarà a Saldanha, el barri on està el nostre hotel. Només pujar, el conductor ens demana on anem: Saldanha, diem nosaltres obedients. No diu res més i ens fa passar al fons del bus. Als nois del darrera nostre també els pregunta on baixen. Quin control. No comptàvem amb que Lisboa a mitjans d'octubre estès tan ple de gent i és clar, això fa que el bus estigui tan ple que no poguem seure. De camí, entre sotracs i frenades, hem de vigilar …

VENÈCIA 2016

Imatge
Esglésies visitades: un munt Gelats menjats: dos Pizzes menjades: dos Spaguetti menjats: cinc Ponts passats: cinc mil quatre cents vint-i-tres
Resum del viatge: hi tornaria sense pensar-m'ho
L'altre cop que vaig veure Venècia feia un fred increïble i jo no em vaig treure el gorro ni per a dormir. Ara, l'he vist amb pluja. No sé què prefereixo: si pelar-me de fred o fer filigranes per a no mullar la càmera de fotos ni mullar-me jo en excés. Tot i aixó, la ciutat no deixa indiferent mai, és tota una atracció en sí mateixa i sigui com sigui, val la pena qualsevol sacrifici que s'hagi de fer. Però comencem pel començament. Tot just arribats a Piazzale Roma amb l'autobús que va des de l'aeroport fins la ciutat, vam baixar i ens vam dirigir al pont (desgraciat) de l'arquitecte espanyol Calatrava (Pont de la Constitució, nom oficial) i fer la primera ullada a la ciutat. Què còmodes estem, pensem. Ah, quina meravella de vista, diem. I de cop...: LA MALETA!!!  Embadalits amb l…