TOT D'UN PLEGAT...

Sí, me l'he pegat.  De vegades fer una mica d'esport no és tan saludable com sembla. Ara ric, però quan estava a terra no reia pas, no. Aquesta entrada la faig més aviat per a tenir-ne un registre per al futur, no sigui que, de vella, no recordi que un dia em vaig voler menjar un pal de telèfons. Intentaré no deixar-me res tot i que potser hi haurà detalls una mica escabrosos. Si sou delicats, recomano llegir el text amb precaució. Dia 29 d'octubre. Acabo la feina a les 17.15. Ja estic vestida amb el calçat de caminar. Com fa fresca, m'he posat un impermeable sobre el jersei. A més, després hem de baixar a Rubí per anar a Correus així que quan tornem ja serà negra nit i més val anar una mica tapat. Sortim " a paso ligero ". Així podrem anar a una aturada de bus que tenim de camí i amb sort, el podrem agafar.  Passem la parada de Rasos de Peguera i veig que el bus passa per aquí a les 17.34 i que ara són les 17.34. -Lluís -li dic al meu marit- per aquesta parad...

Darrerament estic molt rondinaire, ho sé, però deu ser l'edat i la menopausa. Molts cops, relacionats amb el comportament de persones que em causen malestar i indignació. Com escoltar converses telefòniques alienes amb el mans lliures. L'altre dia, al bus, una senyora d'una edat més aviat madura, més dels seixanta, parlant amb la seva germana de si el seu nebot era un capsigrany o no: -Es que tu hijo es tonto -li va dir en un moment donat.  Així, sense anestèsia. -A ver, a ver, no es eso. Es que le falta prestar atención- deia la mare en defensa del seu fillet.  I es van entestar en una discussió de les -poques- habilitats que tenia el fill/nebot. Pel que deien, el fill/nebot ja deuria tenir una certa edat, potser adolescent, i si fos així, home, tonto potser no però l'adolescència fa estralls així que potser la tieta podria tenir certa raó. Finalment, però, no van arribar a cap conclusió perquè: -Bueno, me bajo del bus. Nos vemos en un rato. O sigui, tota la discussió ...

Japó. Set del matí. Abans de sortir a explorar faig un darrer pipí. Sortim de l'hotel. Arribem a l'estació. Vaja, sembla que tinc més ganes de pixar. No hi ha problema: a l'estació hi ha uns grans i nets WC que són a l'abast de tots els passatgers. Mira que hi ha gent ara però no he de fer cua. Seguim el viatge. Arribem a destí: un temple que no és massa visitat pels turistes però que per a nosaltres ens resulta molt interessant. El Lluís té ganes de pixar. El temple té uns WC molt nets i per a tothom que vagi al temple.  Tornem a la ruta, ens ve de gust fer un cafè. Aprofito per tornar al WC. Malgrat la gentada que hi ha ara a la cafeteria els WC són molt nets.  Si volguessim fer-los servir sense consumir res no ens dirien res. Abans de seguir, passem per l'hotel per veure si ens han arribat les maletes que ahir encara no hi éren. Les maletes encara no hi són però aprofitem  per anar al WC de nou a la recepció de l'hotel.  Tot seguit anem a dinar i quan acabem ...

Tenim l'Obi. Però hem perdut a la Pelu. L'Obi va venir un dia d'agost, a quinze dies de marxar, de nou, a Japó. Era davant el porxo i, sense por, va decidir entrar a casa a explorar. El Lluís va dir: -No ens el podem quedar, que ja en tenim prous. Però cinc minuts després estava demanant hora al veterinari per fer la primera visita de control. Així va entrar l'Obi a les nostres vides. La Pelu va estar una mica absent al principi però després va fer com sempre, va venir a la meva butaca per estar amb mi, es posava sota la tele a dormir, es posava al terrat tota estirada prenent el sol... Fins que una nit no va venir més. I fins ara. No sabem què ha passat i, francament, no m'ho vull ni imaginar. Si vol tornar, ja sap on som. Si li ha passat res, espero que fos ràpid i indolor. I si l'ha agafat algú, espero que sigui molt feliç. Em fa molta pena per que era una gat molt poruga i amb nosaltres s'havia confiat molt. Però no podem fer-hi res. L'Obi ens té ben...

Sona el despertador. Faig una mica el ronso al llit. Escolto uns miols. Miro al terra: hi ha quatre gats mirant-me fixament. La Pelu, el Pilotes, el Drac i l’Obi. El Nyajo darrerament no ve pels matins. M’aixeco. Intento no caure perquè l’Obi passa entre les meves cames. Vaig al WC. L’Obi entra al WC i olisqueja el terra mentre jo faig les meves feines. Surto del WC. Intento no caure perquè l’Obi passa entre les meves cames. Vaig a la cuina. Engego la cafetera. El Drac puja al marbre i em fa carantonyes –interessades–. Agafo un bobo –així en diem a casa de les llaunetes de gat–. Intento no caure perquè l’Obi es passeja entre les meves cames. Surto al porxo i divideixo el bobo entre els gats que hi ha. Llàstima, Nyajo, tu t’ho perds. Comencen a menjar tots. L’Obi es passeja entre les meves cames. He de vigilar de no caure. Torno a la cuina. Em faig el cafè. L’Obi torna a entrar desesperat. Aquest gatet deu haver passat molta gana els dies que h...

Entro al vagó del tren, m’assec i tanco els ulls. És d’hora. Podré dormitar una mica durant el trajecte. El vagó no és del tot ple. Començo a escoltar el soroll d’una serra. Una serra al tren? Ziiiunn... ziiiiuunn... Obro un ull. El meu veí de seient està veient un vídeo al telèfon de tallar arbres. No hi havia un altre moment més ideal per a veure-ho que al tren. De la cara que dec haver posat baixa el volum ràpidament. Però segueix veient-lo. Tanco l’ull de nou. Tornem-hi. Intento relaxar-me un altre cop. A una de les estacions, suposo que Sant Cugat, escolto que pugen tres noietes. -Ah, vas anar a Boston? – diu una. -No, no, aquest any vam anar a Sèrbia i Montenegro. Boston va ser l’any passat. Tu eres a “ iukei ”, oi? Iukei ???? Em costa entendre-ho al principi però després caic: UK. Iukei . No Londres o Gran Bretanya o Anglaterra. Iukei . Em recorda aquella vegada que, també al tren, em vaig topar amb unes noies que als Estats Units els van diu “ Iuesei ”. Sera...

Seguint amb les costums que ha anat agafant amb el temps i els viatges que he fet, hi ha encara algunes coses que faig i que repeteixo com un mantra: Un cop arribem a l'hotel -si són hores decents- deixem les maletes i ens canviem de la roba de l'avió, que són moltes hores i ja comença a fer pudoreta. Aprofito que sóc a l'hotel per a canviar la bossa de mà que duré durant tot el viatge.  Els primers viatges agafava un bolso gros però amb el temps ha preferit dur-ne dos: un de gran per a posar-hi tot allò que no ens cap a les maletes quan tornem i un de petit per al dia a dia. Així, al bolso de cada dia hi poso: el dossier de viatge, la llibreta on apunto tot el que fem, el moneder, el telèfon, un kleenex, un lipbalm i el passaport. El més lleuger que es pugui. Després el bolso acaba ple de rebuts, detalls, compres petites, papers i mil coses que em puguin fer servei després a casa per a fer un junk journal . Però d'inici, m'interessa que sigui prou petit per a que s...

Darrerament només anem al Japó -llevat d'algun viatge esporàdic a Palma- i durant aquests anys he establert unes rutines de viatge per anar més còmode i que les hores -que en són moltes- passin el millor possible. En viatges curts, no hi ha massa problema en la gestió del viatge en sí llevat, això sí, del canvi de moneda en alguns casos. Els vols solen ser curts pel que no faig cap preparació prèvia. Amb una motxilla o trolley en tinc prou. Però en viatges llargs tinc una preparació molt estudiada. En el moment de fer les maletes divideixo la roba entre totes les que tinc incloent-hi una muda a l'equipatge de mà, no sigui cosa que se'ns perdin pel camí les maletes i haguem de comprar roba d'urgències quan arribem. Com ja ens ha passat un cop amb Air France. Juntament amb les maletes faig també el "necesser de viatge". Durant aquests darrers anys he notat que durant el vol -o vols- necessito coses que tinc al bolso però que són difícils d'agafar si les pose...