TOT D'UN PLEGAT...

Hola iaio!  Feia temps que volia posar-te al dia amb les meves coses però no trobava pas el moment. Ara, quasi bé 10 anys de la teva marxa, m'hi poso. Espero que no et sàpiga greu aquest petit retràs. El dia ha començat amb sorpresa: he estrenat els nous  trens dels FGC. No són res de l'altre món;  tenen seients, agafadors, i finestres.  Però, és clar, qualsevol canvi que es faci en un mitjà de transport tal  i com estan les coses ara és de menció. El millor del trajecte ha estat escoltar la conversa dels tres nois que s'asseien al meu costat. Eren joves i molt alegres. Se'n reien de la novetat del tren amb un humor àcid però innocent: -Nen - li'n deia el de la camisa de quadres al de les dents sortides- com es nota la velocitat!!  -Oh, sí - responia l'altre- la pell de la cara se m'estira de les forces "G" que arriba a agafar aquest trasto! -No sé si podré concentrar-me avui a classe pensant en aquesta novetat...  Tenien raó. El tren...

O sigui: s'han acabat les festes. I torna la vida normal, sense aturades, ni festes. La rutina, de nou. Ho dic molt aquests dies i sembla que em queixi, però no. El que em passa és que em poso tota sentimental i només faig que pensar en el passat. I que el present és tant diferent! Una cosina meva em va dir un cop que tenia la Síndrome de Peter Pan: que no volia créixer. Doncs potser sí. Però quin mal hi ha en això?  Sempre he pensat que jo seria de les que passaria de tot i que em relliscaria el passat. I res, que no me'l puc treure del cap.  Avui hi he tornat a pensar, és clar, amb motiu dels Reis. Un  cop més, he recordat com els pares em despertàven i em trobava el menjador ple de regals. Sobre la taula, sobre el sofà, a les  cadires... En aquella època, vivíem a un pis petitó i suposo que ara m'ho semblaria encara més. Però el record que en tinc és com si fos gegant i els regals eren per tot arreu. De vegades embolicats amb paper...