The party is over

O sigui: s'han acabat les festes.
I torna la vida normal, sense aturades, ni festes. La rutina, de nou.
Ho dic molt aquests dies i sembla que em queixi, però no. El que em passa és que em poso tota sentimental i només faig que pensar en el passat. I que el present és tant diferent! Una cosina meva em va dir un cop que tenia la Síndrome de Peter Pan: que no volia créixer. Doncs potser sí. Però quin mal hi ha en això? 
Sempre he pensat que jo seria de les que passaria de tot i que em relliscaria el passat. I res, que no me'l puc treure del cap. 
Avui hi he tornat a pensar, és clar, amb motiu dels Reis.
Un  cop més, he recordat com els pares em despertàven i em trobava el menjador ple de regals. Sobre la taula, sobre el sofà, a les  cadires...
En aquella època, vivíem a un pis petitó i suposo que ara m'ho semblaria encara més. Però el record que en tinc és com si fos gegant i els regals eren per tot arreu. De vegades embolicats amb paper de regal però d'altres, "a pèl". Així no calia endevinar res: la Nancy! Una pilota! Un peluix!
Després de desembolicar el que calia i treure totes les capses i cartrons de les caixes, escampava tots els regals per la casa. Com era d'esperar. 
I després, començava el "tour". Primer aturada: casa dels iaios; li seguia ca la Tieta Enriqueta.
Els iaios em penjaven els regals en una corda que penjava a tot el llarg del menjador. Bé, normalment  hi havia uns sobrets amb diners però de vegades, algun llibre també s'hi aguantava.  
I a casa la Tieta Enriqueta.... uf,  allò era "lo más"! La Tieta Enriqueta era soltera i el que cobrava de la pensió s'ho gastava en el Bingo. Però el que no... en tots els altres! I jo li agraïa molt. Quins vestits per a la Nancy! Quins jocs de conduir! Quins "Barriguitas"! Allò era tocar el cel!
Ara que també hi havia els regals surrealistes, com els del meu tiet. A segons quines edats, no se'ls pot fer regals rars als nens. Encara recordo el disc d'un tipus que ara mateix he oblidat el nom i que, ell amb tota la seva bona intenció, es va pensar que m'agradaria tant. Ah, d'acord. No sé que se n'ha fet del disc, confesso. Si fos ara, ho entendria millor. 
Però un cop et fas gran... els regals comencen a minvar. I aquella il·lusió desapareix. Descobreixes els Reis qui són i de cop, el somni s'esvaeix. 
A part de fer tremolar la cartera, el pitjor dels Reis a l'edat adulta és saber el que li pot agradar al destinatari del regal. Et trenques les banyes pensant en si li agradarà   i busques i busques i busques. I com una és tant perfeccionista, fins al darrer moment busca i re-busca algun detall per a la família. I això posa contra les cordes al acompanyant de torn. Nota per l'any que ve: millor anar a comprar sola.
És clar que  no sóc la única persona que pensa això mateix. Tooooooooooooooooooots fem el mateix aquests dies i tooooooooooooooooooooooooooooooots ens trobem mirant i re-mirant botigues per a fer el detall de Reis. Quina gentada m'he trobat aquests dies, mare meva. No érem en crisi? Perquè no he estat al cas, que això de les botigues dóna per una bona entrada al blog en solitari. Un altre dia.
Doncs, al final, amb les quatre coses que has trobat i que penses que els agradarà, creues els dits i penses: alea jacta est
Bé, el que deia, que les festes em posen nostàlgica. Però ja s'han acabat. 
Diuen que el cap d'any a Nova York és molt bonic. Mmmm.... vaig a mirar preus.









Comentaris

Anònim ha dit…
I like it, but...
No a la nostàlgia, perquè tot sovint magnifiquem les coses del passat...
Érem nens i joves. Ara hi ha altres coses de les quals gaudir, i d'una altra manera.
Lídia Montiel ha dit…
Hola Selva, feliç Any Nou !!!!! Ja s'han acabat les festes com dius, jo per sort aquest any les he portat bastant bé!!!!!
Una abraçada.

Entrades populars d'aquest blog

LISBOA (Part I)

CELEBRANT DOS ANIVERSARIS...A ROMA! (i III)

THE CURE 2016 (O: "com es nota que m'estic fent gran")