TOT D'UN PLEGAT...

Avui tocava fer el guiri per Barcelona. De bon començament, visita al WTC. Res a veure amb el malaurat WTC de Nova York. El nostre no té res. I quan dic res, és això: res. Sí, hi ha un hotel i quatre cafeteries. Totes tancades. És un edifici singular per la seva ubicació (al bell mig del Port) però molt poc útil. Les quatre sales de congressos i conferències deuen estar obertes algun dia que es faci un gran congrés a la ciutat però, de forma habitual, deuen estar ben tancades. Com les cafeteries. Ni una oberta. I aixó que hi havia algun que altre guiri pels voltants, però per a fer un cafè, o a l'hotel o cap a la ciutat. Això sí, hi ha bones vistes del port.  No sé com surt a compte el manteniment d'aquesta infraestructura... no ho he entés mai. Potser és que avui en diumenge, la cosa és així de tranquil·la però, potser ho és massa...  Així que m'he cansat de fer el pipa per la zona, he pensat on anar a fer un cafè i un croissant, q...

Ara no recordo quan em van operar del peu. Vaig a buscar paperassa. Ja ho tinc: l'1 de desembre de 2011. Si que ha passat temps... I ara que miro enrere, penso que vaig fer molt bé. No podia caminar bé i cada dia era una tortura. Així, que ara he de pensar el mateix. Tot apunta que m'operaré aviat de l'hèrnia de hiatus que passejo des de fa anys. No volia que això fos un blog tipus  diari però potser ara sí que hauria de ser, perquè trobo que és prou important com per a tenir un testimoni del que passarà. Diagnòstic final: hèrnia de hiatus amb un esòfag de Barrett amb displàsia. Sí,  sóna lleig. I de fet, una mica ho és. Sant Google us traurà de dubtes si ho voleu mirar. Però si l'ataquem ara, no m'he de preocupar. He fet un tractament a un centre però després de parlar amb el cirurgià que en principi m'havia d'operar, no em va convèncer. Em donava la impressió de parlar amb Déu Totpoderós i que l'estava fent perdre el temps...