Fent el guiri

Avui tocava fer el guiri per Barcelona.
De bon començament, visita al WTC. Res a veure amb el malaurat WTC de Nova York. El nostre no té res. I quan dic res, és això: res.
Sí, hi ha un hotel i quatre cafeteries. Totes tancades. És un edifici singular per la seva ubicació (al bell mig del Port) però molt poc útil. Les quatre sales de congressos i conferències deuen estar obertes algun dia que es faci un gran congrés a la ciutat però, de forma habitual, deuen estar ben tancades. Com les cafeteries. Ni una oberta. I aixó que hi havia algun que altre guiri pels voltants, però per a fer un cafè, o a l'hotel o cap a la ciutat. Això sí, hi ha bones vistes del port. 


No sé com surt a compte el manteniment d'aquesta infraestructura... no ho he entés mai. Potser és que avui en diumenge, la cosa és així de tranquil·la però, potser ho és massa... 

Així que m'he cansat de fer el pipa per la zona, he pensat on anar a fer un cafè i un croissant, que ja era hora d'esmorzar. 
No hi havia moltes opcions: Paral·lel o Rambla. El Maremàgnum el tinc vist de fa poc.
Ha estat Rambla.
Els guiris, quina raça! Jo quan viatjo fora no faig tant el panoli... crec.
Per a travessar el semàfor de Colón, s'havia de demanar tanda... quina gentada! I què badocs!!  Vinga a mirar en Colón! Però si no es moura de lloc, perquè no el miren d'una cantonada??? No... s'ha de mirar  travessant el pas de peatons a zero coma dos kilòmetres hora i, de passada, fent un bon tap. Ah! i fent-se amb selfies de tant en tant... quin personal! No sé com no m'han atropellat...
El cas és que he arribat al bareto i com no volia terrassa (plena a vessar de guiris, ja n'he tingut prou al pas de zebra) he optat per entrar. Un bon aire condicionat i un gran espai buit m'han donat la benvinguda.
Els cambrers, molt diligents, m'han atés de seguida i, asseguda estratègicament de cara al personal, he pogut gaudir de moments molt interessants.
Tan interessants com quan han intentat robar a un dels guiris joves de la taula del costat que, de forma inconscient, ha deixat la motxilla al terra, ben posada per a que li robessin.
La cosa ha anat així:
El grup de guiris eren sis nois/es/nens/es amb una dona. En un moment donat, ha entrat un paio ben estrany. M'hi he fixat per que, entre d'altres coses,  no hi havia ningú més al local... i és clar, era un blanc fàcil. Ben estrany per que duia una nina de drap encara amb l'etiqueta del preu penjant, com acabada de comprar. I he pensat: mira que hi ha gent rara, un paio ben granadet amb una nina de drap nova de trinca.
I pensareu: seria per la seva filla. Potser, però perquè no la desava dins la motxilla que duia penjada? Doncs per que havia de fer un número i la nina li servia per a despistar. 
El cas és que ha entrat i mentre jo pensava què estrany era, he vist com amb el peu estirava la motxilla del noi de la taula dels guiris per tal que fos ben al mig del pas. I així que la posada ben posada, el paio ha deixat de caminar cap endavant,  i ha fet un pas enrere cap a unes taules altes que hi havia. Ha deixat la nina sobre la taula i la seva motxilla al terra. Ha fet caure la nina al terra i  mentre s'ajupia, ha agafat les dues motxilles, la seva i la del guiri. I aquí he intervingut jo: 
-BAG, BAG!!
He cridat als guiris (quan han entrat m'ha donat la sensació que no parlaven anglès pel que he optat per la senzillesa idiomàtica i l'alt volum de veu, que això sempre funciona).
El noi jove ha reaccionat de seguida i ha pogut recuperar la seva bossa i un dels cambrers ha anat a treure al "caco", mentre que ell es defensava dient que s'havia entrebancat amb la motxilla ... quina barra!
Encara espero que els guiris em donin les gràcies però al menys el del bar, sí ho ha fet. 
Ara que, com es pot ser tan confiat? Era tan fàcil robar-la... Jo quan surto arreu, vaig amb mil ulls. D'acord, et poden robar igualment, però com a mínim, no els hi vull posar en safata...
Així que he acabat l'esmorzar amb espectacle, he decidit anar al Born, la zona moderna de la ciutat des de fa uns anys.
Un munt de geladeries, un munt de restaurants, un munt de gent... 
Em sento ben guiri jo també. 
I aleshores, he tingut un flashback: Hiroshima, any 2006. Museu Mazda. 
És que hi ha el Mazda Space al costat del Born i he pensat: vinga, fem una visita ràpida.


Anys enrere, vam tenir un RX-8 i un RX-7 (veure Sant Google per a més informació però us puc dir que eren dos cotxes esportius de la marca japonesa). I un any, vam anar al Japó i vam visitar la Mazda. Ah, passejar avui per el Mazda Space m'ha dut una pila de records... Tot i que el que hi ha és un 1% del que hi ha a Hiroshima, és clar.
Però la tranquil·litat de passejar gairebé sola, amb fresqueta, música ambiental, i un cafè gratis, no té preu.
A més a més, en sortir, el noi jove de la porta em diu: 
-Tens un obsequi: uns auriculars.
Ves, quin detall!


He trobat a faltar un RX-8 o un 7 i li he dit al noi. M'ha dit que com ara ha de sortir la nova versió del MX-5 (l'esportiu més peque de la casa) que han hagut de treure'ls però que hi eren la  setmana passada. Vaja. Ha estat un retorn al passat breu però intens.

I d'aquí he fet el camí de tornada al Paral·lel, on havia quedat per dinar.

Dóna molt de sí fer el guiri, el bon guiri, això sí, que d'inconscients ja n'hi ha massa.







Comentaris

Barbara Matas ha dit…
Bona nena, però v9igila que un dia el lladre et pot disparar amb el kalàixnikov que porta amagat a la nina de drap... ;)

Entrades populars d'aquest blog

I ara, què?

CELEBRANT DOS ANIVERSARIS...A ROMA! (Part I)

CELEBRANT DOS ANIVERSARIS...A ROMA! (i III)