Tot mirant el cel...

Mentre miro  l'estela que deixen els avions al cel (ull, res de chemtrails!) penso en aquesta darrera setmana. Com ha passat tot tant ràpid malgrat al principi semblava que no passaven les hores. 

Fins ahir no vaig tenir prou forces per a agafar un bolígraf i escriure el que he viscut aquests dies. Ja he passat la setmana tràgica dels líquids i començo la dels triturats. Una mica més forta, una mica prop del final.

Les meves reflexions comencen, com no, amb la professió de cirurgià. I tot el que l'envolta. Que no, senyors, no és el benestar del pacient. Ells només en són els executors d'una feina i tota la resta, està sobrevalorat.

Sembla una crítica però és un fet. Ells només són els botxins i tu només n'ets un tros de carn. Res més.

No es plantegen que potser el pacient, que ha d'enfrontar-se a una situació prou difícil, estigui neguitós per tot. No és el millor deixar-lo esperant a la sala del costat del quiròfan, sol, patint fred i sense saber què passarà tot seguit.

Allí t'adones que estàs sol. Ningú més. Malgrat el zelador et doni molts ànims i et digui que ens veurem en sortir. Malgrat l'infermera, de nom Patrícia, et digui que ella estara amb tu tot el temps. Malgrat el cirurgià et digui: 

-Tranquil·la, en un tres i no res això serà història.

Malgrat tot, allí hi ets sol. Tu sol. Patint fred.

Sí, quin fred fot als quiròfans! Tapadeta amb un llençol i una breu camisa de dormir no ajuda res. Tot sigui per que els bacteris no hi crïin. Les proves mèdiques que m'han fet els darrers dies les tinc escampades per sobre, i em donen una mica més de calor. D'algo serviran...

L'anestesista es presenta i em pregunta, per tercera vegada, si sóc al·lèrgica a algun medicament. Abans ja m'ho ha preguntat la Patrícia i el cirurgià. 

No es miren els papers o què?  Podem seguir endavant?

Finalment sembla que marxo al quiròfan. I de nou, algú que no sé qui és, em torna a preguntar el pes, l'alçada i si sóc al·lèrgica a algun medicament... No hi ha qui els entengui! A ells, sóc al·lèrgica als pesats que pregunten tant i després no s'ho apunten, coi!

Ah, però tenim un problema amb la taula on sóc. Sembla que no va bé i em fan moure d'un lloc a l'altre mentre no paro de tremolar. La Patrícia li diu a l'anestesista:

-Dóna-li una mica de droga per a que no tremoli tant, la noia.

I de cop, em sento marejada.

No sé quin altre canvi de taula fan, per que de cop, tot canvia a negre i quan torno a obrir els ulls hi ha una noia que em mira la pressió arterial mentre em diu que aviat em pujaran a l'habitació.

Em moc a la llitera. Oh, duc un cable entre les cames. Una sonda. I un altre cable que penja del meu costat i em molesta un munt. Un drenatge. Estic encadenada.

Estic entre núvols i em costa de saber què em diu o que estic veient. 

Així doncs ja ha passat tot?  Un altre zelador em duu fins l'habitació. Recordo al Lluís. Però no recordo com vaig passar de la llitera al llit. I també recordo que només feia que trucar als infermers (sí, tot nois la primera nit) per  a que em donessin drogues per al dolor.

A la tercera trucada em van dir:

-Però espera a que haga efecto... 

Sí, un paracetamol de no res, era.

El cas és que finalment, no vaig necessitar-ne més.

I el primer dia va passar com es va poder, més malament que bé. Tenia nàusees i només podia treure babes i mocs. Però tenia un mal cos...

I la dieta líquida ja estava a tot drap. Els batuts de vainilla no eren dolents malgrat em feia una mica de por prendre-me'n. Perquè després d'empassar, venien les basques de nou i fins que no treia un rot, (sí, un rot, com els nens) no em trobava bé.

Dieta líquida: batuts, caldos (sense res), sucs de pomes, i yogurs líquids. Els caldos hospitalaris, encara que sense sal, es podien prendre prou bé. Però el que de normal em costaria tres segons d'empassar, ara se'm feien eterns i ni me'ls podia acabar. Quines coses té l'estómac!

Els dies passen i em treuen la sonda i el drenatge, tot i que el vaig dur força més dies aquest. El "gazpacho" n'hi deia jo. (Ji ji ji!) 

El dia 4 va pujar el cirurgià pel matí i em va preguntar: 

-Qué querés hacer? (és argentí)

Jo vaig ser ràpida:

-Quiero irme a mi casa.

Així que em va donar unes pautes a fer (beure líquids, el que fos però líquid) i descansar.

Que si em posava fatal, que hi tornés corrents.

Així que, em van treure el darrer artilugi clínic que duia, la via, i apa, cap al carrer!

No hi ha res com la recuperació a casa. Sobretot amb dos infermers personals tan bons com els que m'estan ajudant tant aquests dies. 

I ahir, pràcticament més d'una setmana de la intervenció, em van treure les grapes i em van canviar la dieta: tot triturat. I de moment, força bé. A més és època de caldos i ve de gust un caldo casolà amb les seves patates i verdures i pollastre i ... tot passat pel túrmix, és clar.

Fins aquí els records de la primera setmana. Aviat serà un record llunyà i podré menjar torrons sense problemes.