TOT D'UN PLEGAT...

Avui, ni grans pensaments ni grans filosofies de vida. Avui una cosa ben mundana: els pinta-ungles. Ja fa uns anys que m'ha donat per a pintar-me les ungles. I ara que ho penso, no recordo com va ser que vaig començar. Tot i que ja venia de lluny, concretament de la meva vida "gótico-siniestra" que el color triat era, evidentment, el negre. El meu pare sempre em deia que "tenia musclos als dits" amb aquest color. Algun cop que altre, hi posava un color blau o lila per a contrastar. Però no passava d'aquí. Ara, tinc tota la paleta de colors del món.   I el meu problema és que només tinc deu dits i no me'ls puc posar tots de cop. Sort que a l'estiu el número s'amplia a vint amb els dits dels peus! En tinc massa i avui volent fer-ne una mica de neteja, no he pogut llençar-ne només que dos. Del Mercadona, pel meu gust,  molt dolents. També s'ha de dir que eren molt antics i ja no funcionava ni el pinzellet. I veient que anava repetint ...

El darrer cop que veuré als dos nens que van de la mà del pare cap a la guarderia. Sempre n'hi ha un que plora i fa el ronso perquè no vol anar-hi. Quina paciència el pare... Cada matí igual. El darrer cop que veuré -i escoltaré- aquella moto que passa tota llet pel carrer Provença. Sempre troba poc trànsit. Només puc dir que és de color vermell i blanca però no puc dir amb exactitud res més doncs va tant ràpid que només en queda el record del seu brogit i del color. El darrer  cop que em creuaré amb el noi jove que passeja, ben d'hora, els dos West Highlands. Dos gossets tipus el que hi ha fora del museu Guggenheim de Bilbao, el Puppy. Un sempre el duu lligat amb la corretja però l'altre sempre va lliure. És molt obedient, això sí, i  no se'n va massa lluny mai. Pel que veig, el que té més problemes és el que va lligat. Deu ser una cabra boja. Però són ben divertits, tan petitons, tan blanquets i amb aquella cueta ben tibada. El darrer cop que somriuré...