El darrer cop que...

El darrer cop que veuré als dos nens que van de la mà del pare cap a la guarderia. Sempre n'hi ha un que plora i fa el ronso perquè no vol anar-hi. Quina paciència el pare... Cada matí igual.

El darrer cop que veuré -i escoltaré- aquella moto que passa tota llet pel carrer Provença. Sempre troba poc trànsit. Només puc dir que és de color vermell i blanca però no puc dir amb exactitud res més doncs va tant ràpid que només en queda el record del seu brogit i del color.

El darrer  cop que em creuaré amb el noi jove que passeja, ben d'hora, els dos West Highlands. Dos gossets tipus el que hi ha fora del museu Guggenheim de Bilbao, el Puppy.

Un sempre el duu lligat amb la corretja però l'altre sempre va lliure. És molt obedient, això sí, i  no se'n va massa lluny mai. Pel que veig, el que té més problemes és el que va lligat. Deu ser una cabra boja. Però són ben divertits, tan petitons, tan blanquets i amb aquella cueta ben tibada.

El darrer cop que somriuré amb el Suharto. Torna  a ser un gos. I li dic així perquè el passeja un senyor que em recorda al vell dictador indonesi. El Suharto és un gos vell, un Golden Retriever que ja ha passat per moltes guerres i el pobre amb prou feines pot caminar. L'amo que l'acompanya tampoc està per a moltes festes així que és una bona parella de ball. No el duu lligat però no hi ha por, és tan tranquil que no gosa ni olorar a ningú que li passa pel costat. Massa feina.

El darrer cop que m'espantarà el Sr. Jaime, del bar "Casa Jaime". Hi anem sovint amb el pare. Jo li dic "el bar de camioneros" perqué fan un menú molt de camioners, sense cap pretensió però contundent. El Sr. Jaime, malgrat es mou molt ràpid, no fa soroll. I jo sóc molt espantadissa. Així que un bon dia no el vaig sentir i va passar per darrera meu per a donar-me la carta i vaig pegar un bot que els va costar molt desenganxar-me del sostre. Des de aleshores, juga amb mi a espantar-me. I ho aconsegueix, és clar.

El darrer cop que escoltaré a les noies de la cafeteria discutir els problemes laborals interns mentre em serveixen la droga matinal en un got de cartró. No les he arribat a veure mai contentes ni somriure. Coi, i és ben d'hora. Com deuen acabar el dia?

El darrer cop que em cabrejaré per que les bicicletes passen per la Diagonal sense fer servir el seu i exclusiu carril-bici. I no van lentes, no. 

El darrer cop que faré el caminet des de els Ferrocates fins la feina. 

Però ara, comença una nova etapa, plena de primers cops. 

D'això es tracta la vida, no? D'etapes que s'acaben i de noves que comencen. 

Així que, a partir d'ara, tot serà nou per a descobrir. 

Celebrem'ho!