LISBOA (Part I)
Serà difícil resumir els quatre dies de Lisboa però ho intentaré.
El viatge ha anat força bé tenint en compte alguns entrebancs que explicaré més endavant.
Era el primer cop des de feia quasi vint anys que no viatjava amb el pare, i això unit a un destí desconegut, era tota una aventura afegida al viatge. M'estalvio el tema aeroport i retards aeronàutics habituals per passar directament a l'arribada a la ciutat.
El pare decideix anar amb l'aerobus, molt semblant al que tenim a Barcelona i que per un preu mòdic de 3,5 Eu per persona, ens deixarà a Saldanha, el barri on està el nostre hotel. Només pujar, el conductor ens demana on anem: Saldanha, diem nosaltres obedients. No diu res més i ens fa passar al fons del bus. Als nois del darrera nostre també els pregunta on baixen. Quin control.
No comptàvem amb que Lisboa a mitjans d'octubre estès tan ple de gent i és clar, això fa que el bus estigui tan ple que no poguem seure. De camí, entre sotracs i frenades, hem de vigilar no caure en diverses ocasions. Els conductors no són massa delicats, pensem.
No veiem les aturades i no sabem si ens saltarem la nostra així que entre la munió de braços i caps que hi ha al bus, intentem mirar per les finestres a veure si veiem el nom d'algun carrer que ens doni una pista d'on som. Finalment, arribem a una plaça i jo veig el nom d'una parada de metro: Saldanha. I ah, ara entenem perquè demana el lloc on ens baixem, per que crida a pulmó: SALDANHA!!! Un sistema ben modern d'anunciar les parades...
Baixem nosaltres dos només en aquesta aturada i ens trobem amb una plaça en obres. Faig una mirada ràpida i veig el logo vermell de l'hotel Ibis on tenim la reserva. Hem de caminar un tros però és acceptable. Com podem, travessem la plaça i enfilem carrer avall cap a l'hotel. No és molt de tros però ah... el camí és força impracticable doncs la voravia està plena de forats. S'ha de vigilar a no caure. Finalment, arribem a l'hotel sense incidents i les amables noies de recepció ens fan el check-in i ens desen les bosses a un magatzem doncs encara no podem entrar a la nostra habitació.
Anem a cremar Lisboa!!
Xino-xano, enfilem Saldanha avall per seguir fins la Plaça Marqués de Pombal (centre neuràlgic de negocis, amb tot de bancs i companyies asseguradores). D'aquí, enfilem Avenida da Liberdade que és semblant al Passeig de Gràcia per totes les botigues de luxe que hi ha però amb el terra del passeig ple de forats i, de nit, ben fosc. S'ha de vigilar.
Aquest avinguda arriba a Restauradores, ja al centre de la ciutat. Aquí hi ha el conegut Elevador Da Gloria (que puja al Bairro Alto).
Seguim caminant fins el Rossio on ens trobem amb una plaça plena de gent, de cotxes, de busos i autocars. Decidim fer la primera aturada, que, des de que hem sortit de l'hotel no ens hem aturat i ja notem les cames que ens diuen de tot...
Ens asseiem a un dels cafés més antics de Lisboa, el Nicola. Aprenc que un cafè amb llet es diu "galao" i me'n demano un. Està bollint, però. He d'aprendre a dir "amb la llet freda".
Ve a ser com el Zurich de Plaça Catalunya però no tan car. Descansem una bona estona mentre veiem milers de turistes fer el turista, milers de lisboetes anar a fer feina o tornant-hi, i molts pidolaires. La ciutat està plena de gent estranya i pidolaires.
Refets, seguim de camí i enfilem per la Via Aurea per anar a veure la Praça Do Comerço i el Tajo. Passem per l'elevador de Santa Justa que avui està tancat perquè no funciona.
D'aquí es pot veure el pont del 25 de Abril (o pont de la Mapfre) i el riu Tajo (Tejo en portuguès). Molt impressionant tenint en compte que el que veus és un riu!
Fem quatre fotos i decidim tornar al centre per a buscar un lloc per a dinar. Enfilem per la Via Prata. I mon pare se'n recorda que quan ell va ser-hi fa anys, hi havia un restaurant força bo prop del centre. Ens hi podem acostar, a veure què trobem.
Comença a ploure. Jo vaig amb un anorak amb caputxa però mon pare va en manigues de camisa. Afortunadament trobem el restaurant força ràpid però mon pare ja és tot xop. I de cop, comença a ploure amb més força. Haurem de comprar un paraigua? (Guarda-chuvas, en portugués)
El restaurant, sense pretensions ni luxes innecessaris però ah, què bé es menja! Això sí, ull que les racions són immenses i no cal demanar dos plats com fem habitualment a casa. Amb un ja n'hi ha prou. El peix que es demana el pare va acompanyat d'un perol d'arròs amb mongetes que tot pot passar per primer i per segon plat.
Com que ens hem llevat molt d'hora (jo a les tres del matí ja em feia el cafè), pensem de fer una pausa i anar a l'hotel, que ara sí que ja podem pujar a l'habitació.
Agafem el metro i un senyor molt amable que ens trobem a l'andana ens ensenya com funcionen els tickets, que aquí són diferents i les targetes son recarregables. Les màquines no les vénen, només les carreguen i més tard sabrem on es compren les targetes però avui tenim la sort que aquest senyor ens les ha donat ell.
El metro es fàcil d'entendre i com no hi ha moltes línies, sabem de seguida on hem de baixar. Hem de fer transbord això sí.
Descansem una estona i abans que el cos digui que no pot més, sortim de nou a trepitjar els carrers de Lisboa.
Ara anem per un altre carrer que, en teoria, és paral·lel a Avenida da Liberdade però no és un camí recte i en un punt, hem de recular perquè ens estem allunyant del centre.
Passem per un parc on hi ha oques mudes i...galls. Sí, una bona colla de galls pasturant entre les oques i entre la gent que passeja pel parc. El símbol nacional en viu.
Seguim caminant fins la Universitat i de camí ens trobem amb un monument tot curiós: el monument al Dr. Sousa, metge de renom que va lluitar contra la tuberculosi i a qui se li atribueixen miracles. Molts dels que es creuen curats per els seus miracles li agraeixen els serveis tot posant una làpida de marbre sota el seu monument.
Enfilem per la Calçada Santa Anna que fa baixada i que es pot veure el Tajo al final. Però en un moment donat, hem de seguir per unes escales on hi ha uns nois que fan mala pinta i decidim anar per un altre cantó per evitar-los. Mal fet perquè ens trobem exactament al mateix lloc i hem de baixar sí o sí per les escales si volem arribar al centre. Mentre hem donat la volta, els nois han deixat l'escala i ens els tornem a trobar de camí. Ens encomanem a tots els Sants que coneixem i creuem els dits per que no ens passi res doncs si els nois ens intenten robar, no estem en condicions per a fugir corrents.
Finalment, arribem al centre i ens dirigim a l'Fnac, que el pare vol comprar un llibre. Com el Elevador de Santa Justa està espatllat, hem de pujar a peu i enfilem pel carrer Do Carmo cap al centre comercial. Les forces ja minven molt i ens costa pujar. El carrer Do Carmo és com Portaferrissa, ple de botigues a banda i banda. El pare fira un llibre (Saramago) i anem a sopar. Aquest cop anem davant del restaurant on hem dinat, que també feia bona pinta.
Un plat combinat de costelles de porc, amb arròs i patates fregides omplen la panxa...la meva i la d'un equip de futbol sencer doncs la ració és immensa!
De tornada a l'hotel agafem el bus 736 que ens duu directament a la Plaça Saldanha i d'aquí a l'hotel a dormir.
El segon dia comença amb una excursió en autobús cap a Belem. Quasi 40 minuts des de Saldanha però anem directes sense fer canvis de línia innecessaris. Primera aturada: cafè i pastisset de Belem. Home... crec que els pastissets estan molt sobrevalorats doncs no deixen de ser un pastisset de crema sense més. Serà que jo no sóc de dolços...
Veiem la pastisseria tan coneguda de Pasteis de Belem però la cua per a endur-se pastissets és tremenda, ja mirarem de passar-hi més tard.
Comencem doncs a caminar per a dirigir-nos al Pedrao Dos Descubrimentos, un monument força lleig (i en restauració) però que té un mirador dalt de tot on podem veure la vista de la ciutat i de la gran rosa dels Vents que hi ha davant del Pedrao.
Ara, ens toca veure el Museu Arqueològic. No és molt gran i només hi ha tema egipci i romà. Amb el mateix tiquet podem entrar al claustre del Monestir de los Jerónimos.
Té un estil molt recarregat, en diuen "Manuelino". Però potser perquè estic acostumada a un estil més sobri i senzill costa de saber si m'agrada o no.
L'església també té un estil força carregat però no és lleig de veure.
Quan sortim ja hi ha gana així que hem de buscar un lloc no massa turístic (cosa difícil doncs aquí hi ha més turistes per metre quadrat que en tota Lisboa) i en trobem un que sembla prou decent.
Jo m'estreno amb el Bacalhau (bacallà) i trobo que té més gust i és més fibrós que el nostre però està bo.
Tasto una altre tipus de pastisset: el pasteis de cerveja. Té una mena de tapa i és farcida d'ametlla picada. M'agrada més que el de Belem.
Propera aturada: fer shopping!
Així que agafem el autobús cap al centre. La zona de Belém és massa turística pel meu gust així que agraeixo marxar de la zona. L'autobús és ple de gom a gom de turistes i no podem seure. Jo vigilo que mon pare no caigui amb els sotracs del bus i quan podem seure, jo veig que duc una de les butxaques del bolso obertes. Què estrany, si no el deixo mai obert. Miro dins. Ups...no trobo el moneder. Segueixo buscant. No, no el trobo. Miro les altres butxaques. No, no hi és. Ups... La sang comença a desaparèixer de les venes. Em marejo. M'han robat. Li dic a mon pare. Fem repàs entre els dos de totes les butxaques i possibles llocs on hagi pogut guardar el moneder però res, no hi és. Però no podem perdre el temps i, afortunadament, sé d'una comissaria de policia doncs ahir ens hi vam aturar davant per a fer algunes fotografies de la zona. Així que com el bus ens hi duu molt a prop, anem directes.
Us estalviaré els detalls però us dic que a partir d'aquí, el meu interès per la ciutat cau en picat i només desitjo marxar. Duia tot el dia patint per a que a mon pare no li robessin res i mira, em passa a mi.
Encara que hem fet la denúncia corresponent, he d'anar al Consulat per a que em facin un salconduit per a poder sortir del país. Però obren de 9 a 14h i son més de les tres. Haurem d'anar-hi demà. Ens diuen que necessitaré fotografies de carnet per tant, en una botiga de fotografies me'n faig un grapat.
Després d'una aturada per beure una cervesa i re-capacitar una mica, decidim que hem de seguir amb els nostres plans doncs encara que el robatori ha estat una desgràcia, tenim dos dies més per a ser a Lisboa i hem de fer alguna cosa.
Així que agafem el Elevador de Gloria i anem al Bairro Alto (sí, Bairro, no m'he equivocat).
Veiem l'estàtua del Fernando Pessoa, i l'esglèsia do Carmo per fóra (església que va ser destruïda en el terratrèmol de 1755 i que només en conserva l'estructura exterior).
Baixem fins al Rossio un altre cop i anem a sopar on vam anar el primer dia. Em demano un Bacalhau a Graça (amb alls i patates bollides) i torno a descobrir que el bacallà és més fort que el que ens vénen aquí, però molt bo.
Tornem a l'hotel que demà a partir de les 9 ens hem de plantar davant del Consulat per fer els tràmits per a demanar el salconduit. A veure com va tot...
(CONTINUARÀ)
.JPG)
Comentaris