LISBOA (II)

Al matí següent mon pare agafa la directa i quasi sense temps  per a respirar, enfila cap al Metro per anar a Rua Salitre, número 3, on és el Consulat d'Espanya. Jo quasi no el puc seguir i quan li demano que afluixi el ritme ell em diu que té por de perdre la cita que tenim. Error, no tenim cap cita. Ens van dir que hi fóssim a partir de les nou del matí que és quan obren i el meu pare ho entén com que tenim hora a les nou. Ara entenc les presses! Així, arribem quasi vint minuts abans que obrin. I quan encara falten cinc minuts, el vigilant ja obre les portes. Au, passem el tràmit de registrar-nos i de passar les bosses per el detector de metalls. Al primer pis ens espera una funcionària amb un somriure maliciós. Li expliquem el nostre problema en el nostre millor castellà i esperem no tenir cap entrebanc amb l'administració central, només ens faltaria tenir problemes interns. 
La dona, sense perdre el somriure maliciós, comença a demanar documents:
-Ai, necesitaré unas fotos. 
Cap problema, en tinc vuit.
La noia de comissaria va ser molt amable i ens va avisar que per a fer-nos el salconduit necessitariem fotografies així que seguint les seves indicacions, vam anar a una botiga de fotografies i me'n vaig fer un bon grapat.
La funcionària torna a la càrrega:
-Ai, peró necesitaré la targeta de embarque.
Cap problema, la duc al bolso. 
La funcionària veient que ha topat amb gent preparada, contra-ataca de nou:
-Tendrás que rellenar éstos formularios y luego seguimos el trámite.
M'assenyala una taula amb un bolígraf i em dóna tres papers lligats amb un clip.
Au, em  poso a la feina. Vinga a repetir el DNI, el meu nom, la meva adreça... Mil cops ho escric. Signo mil cops més, i li ho entrego tot a la funcionària.
Es mira els papers, i de nou traient el somriure maliciós em diu:
-Muy bien, lo has puesto todo.
Encara no entenc molt bé què volia dir amb això i el seu tonet de burla. És que la resta del personal que passa pel Consulat no sap omplir els buits? No signa els papers? No es sap el número de DNI? 
El cas és que em recull la paperassa i sense deixar la cara somrient burlesca, fa l'estocada final:
-Bueno, tendrán que volver mañana.
Els dos preguntem perquè.
-Ahora tenemos que pasar ésta documentación a la Policia Nacional para que confirmen que tú -mirant-me a mí- eres tú.
Mon pare salta:
-Yo soy su padre!!  (en moments d'estrés,  les reaccions humanes són ben curioses,sí, dóno fe)
-No dudo que Ud.sea su padre -diu la funcionària- pero hemos de confirmar su identidad. Porque -la funcionària  es prepara per a l'èxtasi final de la seva actuació- hemos de saber que no es una delincuente.- I gira el cap cap a mi somrient més que mai i brillant-li els ulls com un dimoni.
El tema catalano-govern central fa mal aquí em penso.
Jo callo i li dono la raó en tot no sigui que encara ens doni més problemes el nostre consulat que el país d'acollida.
-Supongo que tendremos el documento mañana por la mañana pero voy a consultarlo.
I desapareix per la porta deixant-nos amb l'ai al cor. És dolenta fins al final, la tia.
Retorna.
-Sí, me dicen que mañana por la mañana ya lo tendran aquí.
I així, amb la perdona-vides de la funcionària que ens mira per sobre l'espatlla, marxem donant les gràcies, que mai se sap, sempre s'ha de ser amable a la vida. I sobretot quan es depèn d'una funcionària perdona-vides.
Ens pensàvem que el tràmit del Consulat seria només anar-hi i prou i ara resulta que hi hem de tornar l'endemà, el nostre darrer dia a Lisboa. Creuem els dits per que no passi res més.
Com hem sortit tan ràpids de l'hotel i sense temps de fer un cafè, ara necessitem alliberar tensió i busquem una cafeteria on carregar piles.
Una mica més enllà del consulat hi ha el Elevador de Lavra i mirem d'agafar-lo però el ticket del meu pare no funciona així que baixem de nou. I tot just davant ens trobem amb la Leteria Aunciada. Una antiga lleteria que ara és cafeteria i restaurant. Així que fem el cafè i fem el plànning d'avui. Jo també em faig un altre pastelito de Belem. Aquest millor que el d'ahir, sense tanta canyella. 
Recuperats, anem a un quiosc a comprar tickets de transport i comprem dues targetes per a dos dies. Viatges il·limitats, així no anirem patint.
Objectiu: Castell de Sant Jordi. 
A la plaça Figueira busquem el tramvia que diu mon pare que l'altre cop el va dur allí. L'aturada és plena de gent (turistes) i hi ha un dels empleats de transports posant ordre. A nosaltres diu que ens va bé el número 12.
Quan hi arriba, pugem i ens hi acomodem. 
Fa el trajecte a una de les parts altes de la ciutat i passa per a diversos miradors. Jo miro embadalida per la finestra i mon pare diu:
-Ep, això baixa. 
Efectivament, el tramvia ja no puja més i comença a tornar al centre. I sí, de cop ens tornem a trobar a la plaça Figueira. Vaja, em donat la volta a tota la línia però del castell,   res.
Baixem rient del tramvia i no som els únics que hem fet el pagés doncs les turistes que teniem davant nostre també han estat tot el viatge amb nosaltres i fan cara de no entendre res.
Preguntem i ens diuen:
-El bus 737 que està allí hi duu directe.
I mon pare diu:
-Calla, que no vaig anar amb tramvia al castell, vaig agafar aquest bus!
Aish... les llacunes de la memòria. Però mira, ha estat un trajecte prou divertit i a més, hem pogut descansar. No em queixo.
Ens dirigim al bus. De fet, és un mini-bus. I és ple ja! Ple d'escolars. I a la parada encara n'hi ha un munt més que esperen per a pujar al següent bus.
Així que fem un canvi de plans: cementiri dos Prazeres. Ja tornarem a intentar el castell en un altre moment.
Ara mon pare torna a tirar de memòria (confio que aquest cop no falli) i anem a buscar el 28 que és el tramvia més conegut de la ciutat i el que ens durà al cementiri. Esperem a un carrer davant d'un munt de merceries, que encara conserven l'estil original de botiga de barri.
El 28 arriba ja ple de gent però ens hi entaforem com podem doncs comença a ser tard i encara no hem fet res de bo.
Sotracs i grinyols mil ens duen Bairro Alto amunt. Però ai, no ens coneixem la idiosincràsia dels transports lisboetes i quan arribem a Pl.Camoes, ens fan baixar del tramvia. El pare té una baixada de sucre i aprofitem l'aturada per a fer un té amb sucre d'urgències. Més recuperat i a temps, agafem de nou el 28, ara sí, fins el final, el cementiri.
És un cementiri molt gran i molt atrotinat. No ho havia vist mai abans però hi ha tombes sense porta i d'altres amb una fullola de fusta que vol intentar tapar l'entrada però sense aconseguir-ho doncs es veu perfectament el taüt del seu interior.
També hi ha panteons amb la porta decorada amb cortinetes de roba. Molt estrany tot.
 


Sortim quasi a les dues i com és hora de dinar hem de buscar algún lloc per a omplir la panxa abans de seguir la ruta.
El 28 té origen i final al cementiri i de cop, s'acumulen més de quatre tramvies 28 esperant per a descarregat passatge i tornar-ne a carregar.
Així, tenim sort i podem anar asseguts durant el trajecte cap al centre. 
Xino-xano, arribem al bar on aquest matí hem fet el cafè i mirem el menú. Mon pare accedeix i ens asseiem fora. Demanem dues mitges racions de croquetes de bacallà i de "cozido portugués".
Les meves croquetes  (més contundents que les nostres i amb molt més peix) van acompanyades amb un arròs amb mongetes que pot passar per un primer plat.

I quan veig al cambrer venir amb una immensa safata penso: s'ha equivocat.
-Perdone, hemos pedido media ración.
-Sí, sí, media.
I ens deixa la safata.
Vaja, hauríem d'haver demanat només això.
El "cozido portugués" duu col, patates, pastanaga, tot tipus de carn, peus de porc, xorís, morcilla, i per si tot l'anterior no fos poc, hi posen arròs blanc. Evidentment no s'ho acaba pas i aixó que jo l'he  ajudat! 
Per baixar el dinar, decidim anar fins Bairro Alto i passar per l'esglèsia de San Roque i mirar les capelles laterals que algunes són tremendament horteres plenes d'àngels i algunes son ben boniques (malgrat siguin molt recarregades) amb lapislàtzuli a les columnes i al terra. 
Per pujar hem anat caminant i per baixar, anem a petar a l'elevador de Santa Justa i aquest cop funciona i l'usem per baixar i fer quatre fotos des de la plataforma.
Passegem per la ciutat  passant per la Via Augusta arribant-nos al Arc Triomfal i girem cua cap a Rossio de nou. Fem temps a un bar per a esperar l'hora de sopar. Tornem al bar Gloria i per a reblar el clau del menjar, mon pare es demana un "arróz con lulas" (lulas = calamars) que a més dels calamars duu mig mar Mediterrani (en aquest cas seria mig riu Tajo) dins una marmita tremenda que figura que és individual.
Jo amb el meus (quatre) talls de pollastre amb patates ja en tinc prou. 
Demà, nova gestió al Consulat. A veure amb què ens sortirà la funcionària maliciosa.

Surt torta la foto però tinc problemes amb aquest trasto per a girar-les... sorry!



Comentaris

Anònim ha dit…
Mmmmmmm... Estos catalanes... Mira que son!

Entrades populars d'aquest blog

LISBOA (Part I)

VENÈCIA 2016

THE CURE 2016 (O: "com es nota que m'estic fent gran")