Perquè és tan difícil...

 ... dir adéu als companys peluts?

Casa nostra ha estat plena de gats des que hi vam entrar a viure crec per allà l'any 2011.

Alguns gats van venir i van desaparèixer (Bichi, Kuro...) però d'altres es van quedar i, lamentablement, van morir a casa.

La Fuji ho va fer en circumstàncies ben estranyes. Ens la vam trobar a l'escala d'entrada. Jo recordo que la nit anterior vaig sentir molt soroll i un gran brogit com d'un animal gran (un porc senglar, potser?) Però em va fer mandra llevar-me i mirar i no vaig saber mai què deuria ser. Però crec que estava relacionat amb el que ens vam trobar l'endemà.

El Nevat també va morir però no recordo com.

El Neko va morir de vell. I sempre em maleiré per que no vaig estar amb ell en els seus darrers moments quan el vam dur al veterinari. Pobre, malalt, sol i segurament amb por i jo el vaig deixar sol. Per que no en sabia. Per que pensava que no em deixarien estar amb ell. El veterinari no m'ho va demanar i jo vaig donar per segur que no podria estar-m'hi. A partir d'aquest moment, a cap més gat l'he deixat sol en aquest tràngol.

El Brutus també es va posar molt malalt i no hi va haver més solució que el deixéssim marxar. Un problema renal molt comú en els gats. Jo el vaig acompanyar en tot moment a la seva despedida. Tota l'estona. Acaronant-lo. Parlant-li.  

Amb el Sushi, també un problema renal, el Lluís i jo vam estar tota l'estona amb ell. I una veterinaria encantadora que ens va deixar tot el temps del món per a despedir-nos d'ell.

I fa poc, el Mamut. Estava molt malalt. Una mossegada (suposem d'un gos) se li va infectar i la veterinària ho va veure clar: el tractament seria llarg i potser no satisfactori així que ella era del nostre parer: que descansés.

No m'agrada veure patir als animals i si la veterinaria també ho té clar, no ho dubtem.

Tot i que jo fins el final pensava que se'n sortiria.  

El pobre animaló no va posar cap resistència quan el vam posar al transportín.

Això sí, va voler mirar tot amb gran atenció. El primer cop que agafava un cotxe (un amic nostre ens va acompanyar, no voliem que en l'estat que estava el Mamut patís un trasbals de trajecte en bus).

El Mamut no es va queixar gens en tot el trajecte. 

En quinze minuts vam arribar a lloc. Ens van fer esperar una estona a la sala d'espera i el Lluís va obrir la porteta del transportín per a que el Mamut estés millor. 

Un nen que acompanyava a la mama i un gos ben gros ens va preguntar coses:

-És un gat?

-Sí

El nen va mirar dins el transportín per a confirmar que sí, era un gat. 

-I està malalt?

-Sí

-El puc tocar?

-Sí

Mai, però mai dels mais el Mamut ens ha esgarrapat. Ni per error. Així que sabíem positivament que el nen no corria cap perill. Ni estant malalt el Mamut es va posar nerviós.

El Mamut només es posava nerviós amb el Clon. Suposem que per a defensar el seu territori. Pobre Clon, qué malament ho va passar en vida.

Però llevat d'aquests moments puntuals, el Mamut sempre va ser el gat més tranquil i bon jan dels que hem tingut.

La vete ens va fer passar a la consulta, el va veure i ens va donar el veredicte:

-El veig molt descompensat i la ferida molt lletja. No sé si valdrà la pena fer cap tractament. Si el veiés millor i que hi hagués una petita espurna d'esperança no us diria d'adormir-lo. 

No vull recollir el procés per que no és massa agradable però  durant tot el que va durar no ens vam separar d'ell. 

I de cop, tot es va acabar.

Ell ja era amb els altres gats i nosaltres érem un mar de llàgrimes.

No va ser un gat nostre desde l'inici però com si ho hagués estat.

Perquè ha de ser tant dur dir adéu als animalons?

Perque són família.

I, sí, considero que són família malgrat hi ha gent que no ho veu així i que pot dir:

-Només era un gat. En podeu tenir un altre.

No. Són família. 

I  a la família costa de dir-li adéu.