"Cuerpo Escombro"

Primer, les dades objectives: 1hora i 58 minuts de pujada. Una hora de baixada. Segons el programet del mòbil, hem fet 4.5 km de pujada en 2.7 kph. Això no és que sigui una gran velocitat però comptant que hi ha trams molt  costeruts, doncs és un què. 

I ara, les dades subjectives: la Mola, no mola.

Aquest matí se'ns ha acudit fer una excursió: fer la Mola. Donat que estic intentant perdre pes i que m'he comprat un calçat prou adient per a caminar, la idea de fer un pas més en el meu pla per a aprimar-me era bastant lògica.

Hem arribat a les 11.00 al començament del caminet (o suposat caminet doncs no ho teniem massa clar per on havíem d'anar). I au, cap amunt!

Encara falta molt de tros i jo ja no puc més

Les cabres i jo hem arribat a ser família doncs en alguns punts he pensat que n'era una d'elles. Quines pujades! Quines pedrotes! Què amunt! I de tant en tant, les salutacions de rigor:

-Bon dia!

-Bon dia!, uf, argh, cof, ai... -jo.

Els excursionistes tenen un codi no escrit que garanteix  la bona educació encara que estiguis traient el fetge per la boca. Jo em moria, però era ben educada. 

Com no volia cansar-me abans d'hora, he agafat un ritme molt lent i això m'ha suposat que m'avancessin fins i tot... els nens!

Sí, sí, a la Mola hi pugen molts nens. Amb els corresponents pares o monitors d'esplai. I no només pugen i no callen durant el trajecte sinó que a més... canten! 

-Veo veo!

-Què ves?

-Una cosita!

... 

No diré pas el que jo veia perquè no estaria bé... Però vinga a cantar, vinga a xerrar! I jo amb prou feines respirava! 

Què petit es veu l'objectiu!

Els trams de roques infernals, han estat això, un infern. Després ho compensaven els trams de roques més o menys llises però fent gran pujada. I més trams de roques. I més pujada. I ara una de terra llisa. I ara més pedres... I així dues llargues hores.

El tram final cap al Monestir, és un tram empedrat que costa encara més que la resta del camí, suposo que perquè tens el final tan a prop que no pots esperar més a tocar-lo i desitges amb totes les teves forces acabar l'agonia.

L'empedrat final

I finalment, el Monestir. I la cafeteria! Ah, quin bé de Déu la cafeteria! Els preus són una mica elevats però vaja, pensant com han de dur el material dia sí dia també, ho puc entendre. Hi ha possibilitat de dinar i sopar i també fan esmorzars de torrades i entrepans.  Nosaltres no ho hem pensat però quan els de la taula del costat s'han demanat un xai amb all-i-oli, se'ns ha fet la boca aigua i hem pensat  que la propera vegada ens farem un bon tiberi!

Per a les torrades, mmmm!

Ens hem recuperat prou amb un tallat i una cervesa. Hem fet una ràpida visita al Monestir i apa, a baixar!

Absis del Monestir

Interior Monestir

Les vistes a Montserrat són impressionants

Un dels treballadors més incansables

De tornada

Si pujar era complicat per a uns neòfits com nosaltres, la baixada no ha estat menys.

Tothom ens passava i de nou:

-Bona tarda!

-Bona tarda... ai que em mato, ai que em mato... -jo.

Perquè els trams de pedres infernals que pugen ara baixen i unes cames urbanes com les meves no estan avesades a baixar com si res. Els que ens passaven ja podien ser nens, famílies senceres, parelles, o companys de feina. Però tots anaven d'un relaxat que feia por. Encara em pregunto com  s'ho fan sense matar-se. I això no és tot! Perquè també hem descobert la raça dels "jo baixo corrents i si em mato ja em recolliran". Sí, sí, gent que, no  només satisfeta per haver fet la gran pujada, es permet el luxe de baixar corrents... amb aquelles pedrotes! Mare meva...hi ha gent per tot.

Fins i tot aquell monitor d'esplai que feia cent kilos ha baixat abans que jo! I amb tots els nens! 

I aquella mare que li anava dient a la nena:

-Posa el peu aquí i ara allà. Compte  amb la terra d'aquí que rellisca i .... 

Passeu, passeu, que jo ja vinc.

I en un tres i no res les he perdut de vista.

En fi, que ha estat  una bona experiència. No sé si la repetiré però la propera vegada, m'ho pensaré molt. Aquest "cuerpo escombro" no està per aquestes gestes.