Reflexions hospitalàries

La recent intervenció quirúrgica d'un membre de la família -res greu d'altre banda- m'ha fet viure una experiència diferent.

Hem tingut la sort que l'habitació que ens ha tocat és d'estil "ensuite" i té una mena de saleta amb un sofà i dues butaques a joc, una tele i una mini-nevera. Molta parafernàlia per no  res, perquè un hospital és un hospital i això és inamovible.

D'altra banda, té uns grans finestrals i unes vistes espectaculars. Les persianes, automàtiques, es pugen i es baixen amb un botó i entra una llum natural impressionant. Serà hospital, però és d'agrair aquest detall. A més, les vistes... oh, les vistes! Si fos un hotel seria de tres-centes estrelles! Podem veure des de Diagonal Mar fins a l'aeroport del Prat i més enllà. I és clar, una de les distraccions del dia  és mirar aterrar els avions. En passen cada dos o tres minuts. N'hi ha hagut un que anava molt lent, potser massa. I és clar, ens l'hem mirat amb detall. Arribaria al Prat? Semblava que no hagués de tocar terra mai. Potser seria l'A380 d'Emirates que ha iniciat la ruta Barcelona-Dubai? Això darrer no ho sé amb seguretat però si més no, era un avió ben gros. 

Quan esperes a un hospital tendeixes a imaginar coses. I amb un finestral tan gros com el de la nostra habitació, això dóna per  molt. I de cop, mires els núvols: aquests dos petitets que es mouen amb rapidesa tenen mala pinta, de color gris fosc i amb una textura de cotó fluix sense polir. Una mini amenaça de pluja sobre un cel blau brillant. Però els nuvolets s'esvaeixen ràpid, el vent els desfà. Això sí, mentre els mirava, en el meu imaginari, s'han convertit en un conill, en un cavall, en una tortuga i en un tauró. 

Segueixo intentant distraure'm mentre espero a que torni la pacient.

Provo totes les cadires, sofàs i butaques que hi ha. Però el butacot reclinable no entenc com funciona i m'hi barallo una estona. Res, ho deixo còrrer. No hi ha sort, m'asseuré a la cadira, però coi, què incòmode!

Fa calor. És un efecte col·lateral de tenir uns grans finestrals i no haver-hi edificis que tapin la llum del sol. No cal posar la calefacció. I això, que sembla una menudesa, és un gran què. Perquè de tots és sabut que una de les pitjors coses d'un hospital és la calefacció.  La posen a tota llet per a emmalaltir a tothom i justificar més ingressos hospitalaris? No ho sé amb certesa però segur que hi ha un pla diabòlic darrera de tot això.

Escolto al personal com tragina trastos amunt i avall. Hi ha un camiller que  parla amb el veí del costat. Molt luxe però les parets son de paper de fumar...

Quan puc, baixo a la cafeteria. Un altre luxe: 17,50 euros el menú. Suposo que deuen pensar que tots els que hi ha a un hospital disposen d'un gran capital i a més que tenen prou ànims com per fer un dispendi d'aquestes característiques, oi? Com si anar a un hospital fos un plaer! Això potser les embarassades, i no sempre.

Segueixo mirant per la finestra.

El color del mar és d'un color blau intens que contrasta amb el blau cel del, valgui la redundància, cel. 

La televisió del veí està engegada. Hi posen un culebrot. Aquestes parets de fullola...

Més avions. També en veig enlairar-se'n. La meva imaginació es posa en marxa: on deu anar aquest avió? Un destí exòtic, ple de palmeres? Amb molt de sol i una gran platja? O un destí de feina? Amb molt de fred i neu i ciutats plenes d'edificis alts de vidre? 

Mentre miro per la finestra el dia s'apaga i es fa de nit. S'encenen les llums de la ciutat. Els edificis alts engeguen les llums intermitents vermelles i recordo Tòquio. Aquella imatge dels gratacels, una ciutat viva, que batega al ritme de les llums vermelles intermitents. 

Però torno a la realitat. Hem de baixar la persiana, que toca dormir. Bona nit. Demà més.