ROGAINE

Rogaine: el nom deriva dels noms dels tres fundadors: ROd Phillips, GAIl Davis, i NEil Phillips. També es pot conèixer com a "Rugged Outdoor Group Activity Involving Navigation and Endurance". Quasi res. O sigui: cursa d'orientació. 
A la feina s'ha organitzat la primera Rogaine. I les meves companyes han pensat que això pot ser divertit i una manera diferent de passar un dissabte. Jo, que la darrera vegada que vaig veure els alzinars de prop va ser fa més d'un any quan vaig pujar la Mola, penso: home... divertit divertit... no ho veig massa divertit.. però qui sap. Així que, encoratjada per les meves companyes i creient-me el mantra que no deixen de repetir -ja veuràs que serà bufar i fer  ampolles, no et preocupis que pots amb això i molt més, si ho fem nosaltres com no ho pots fer tu, que serà molt divertit...- doncs m'hi apunto. El primer pas és anar a la reunió informativa  (o "briefing" com en diuen els xupiguais) que té lloc a la seu central de l'empresa.
Arribem tard.  I ens trobem amb tot l'auditori força ple i molt atent a les explicacions d' organització. El noi està explicant que durem uns aparells que ens hem de posar i .... uns aparells? On els hem de dur? Per a que serviran? Que compten quins controls? Que qué!?!?!? Merda, els deu primer minuts de la xerrada eren molt importants i ara no sabem de què va la cosa. Comencem bé. Com si fóssim els alumnes que rebenten les classes, som les darreres en arribar i muntem un xivarri considerable. Veient que la cosa no és tan fàcil com sembla, ens agafa un riure histèric i comencem a dir burrades. I més riure. La resta de l'audiència ens recrimina amb la mirada el nostre comportament, ells sí que s'ho prenen seriosament.
El moment més intens de la xerrada és la presentació del mapa per on hem d'anar: un mapa topogràfic ple de símbols i senyals i cap lletra. Fantàstic. Comencen les primeres pors: ens perdrem.
Mapa que ens donen. Encerclat amb bolígraf hi surten els punts de control que vam fer
Potser no és tan fàcil com semblava. Fins i tot les meves companyes no ho veuen clar. Malauradament, no localitzem el símbol del "xiringuito". No anem bé.
Sortim de la reunió informativa abans que s'acabi i no arribem a saber quins son els premis ni com serà el refrigeri que ens han anunciat que hi haurà després de la cursa.
Passen els dies i no ens informen de res més fins dos dies abans de la cita. Ens recorden que hem de dur roba per si plou, per si fa sol i perquè no és habitual al maig, per que sinó, ens dirien que en duguéssim per si neva. Això sí, ens faciliten una foto aèria del punt de trobada amb el nom del lloc. Mmmm... només per arribar al punt de trobada serà tota una aventura. Això no compta per als punts finals?
Bé, finalment, arriba el dia. 
Les meves companyes i jo ben puntuals trobem el lloc d'inici i ens trobem amb molta gent que també hi ha arribat. Ens saludem afablement tot i saber que un cop que comenci la cursa... no hi ha amics, només enemics.
L'organització ens facilita els dorsals, uns imperdibles, els aparells de control i unes polaines. Ah, les polaines. Aquesta paraula ens acompanya des del dia del "briefing" quan ens van dir que havíem de dur-ne unes per si duiem pantalons curts i passàvem entre matolls. Tot en gran són una mena de encalentidors elàstics però que subjecten els bessons i  protegeixen de rascades. Finalment, és un estri molt útil i còmode doncs aquest muscle pateix molt de tant pujar i baixar.
Ens posem les polaines, fem una darrera visita al WC del restaurant (infecte, tot s'ha de dir) i apa, que comença. Ens donen el mapa i 30 minuts per a preparar  l'estratègia de la cursa.
Som un bon equip i ens entenem bé. Fem un circuit prou assumible per a la nostra capacitat actual. Donen el senyal de sortida, ara ja no hi ha escapatòria.
Més o menys tot el grup fa la mateixa ruta d'inici així que, en bloc, marxem tots cap al mateix punt. M'oblidava: hi ha dues categories, els que corren i els que caminen. Nosaltres caminem.
I com si res, trobem el primer punt de control que ens havíem marcat. Perfecte. Ja en tenim un. Era molt fàcil.
El segon, ah, el segon ja costa una mica més. Està més amagat i a més hem de fer una petita escalada. Jo, que no sóc gens atlètica, tinc algunes dificultats però finalment, ho aconseguim les quatre i ens marquem el segon punt de control. 

Per a que sigui vàlid el control, hem de marcar les quatre en un interval màxim d'un minut així que no val dir allò de: jo no pujo o fitxa tu per mi. Perquè la desqualificació és per tot el grup.
Dues companyes agafen la iniciativa i la Natàlia i jo les seguim esbufegant.
Hi ha moltes pujades, algunes d'elles amb escales. Hi ha moltes baixades, també amb escales. Passem pel poble de Vallvidrera, i  descobrim que aquest poble té un Estany.
Quan les forces arriben al límit, després d'una darrera pujada criminal i matadora, arribem a la meta.
En resten 10 minuts de l'hora límit que la organització ens ha donat (tres hores) i ens felicitem per que, d'haver arribat encara que fos un minut tard, se'ns hagués penalitzat amb 5 punts.
Estem contentes. No hem guanyat però tampoc hem arribat les darreres i hem tret força punts: 58.
De la classificació general som les 19 de 26 participants.  Per a ser la nostra primera Rogaine no està gens malament.
L'organització ens facilita begudes fresques, ametlles, pipes, taronges (boníssimes), plàtans i barretes energètiques. 
Ens asseiem a les taules i ens preparen el dinar: pa amb tomàquet i botifarra amb all-i-oli. 

Un bon colofó per a un dia ben entretingut i diferent.
Això sí: jo ara sé que si hi ha una segona Rogaine m'esperaré amb la organització muntant la infraestructura per als participants. Res d'esforços... 










Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

I ara, què?

CELEBRANT DOS ANIVERSARIS...A ROMA! (Part I)

CELEBRANT DOS ANIVERSARIS...A ROMA! (i III)