A 8 de 50

El mes de febrer per a mi significa que en faig un més. I ara estic a 8 de 50. Entre nosaltres: no em veig amb 50. És clar que tampoc em veia amb 30 ni amb 40 ni tan sols pensava que arribaria a la Universitat! Recordo un dia, quan encara vivíem al carrer Sant Eudaldo que vaig mirar per la finestra de la meva habitació i, com si fos ara, vaig pensar:

-No arribaré mai a la Universitat. No seré mai adulta. 

I ho recordo amb una claredat terrible perquè en aquell moment, per a mi, arribar a l'edat adulta se'm feia molt costa amunt... no sé perquè però ho trobava descomunal. 

El cas és que vaig acabar EGB, vaig anar a l'institut, i amb un curs pont pel mig, vaig arribar  a la universitat. 

Ja no conservo records lúcids de quan pensava que no arribaria ni als trenta ni als quaranta. Però sí que recordo pensar que aquestes edats eren edats "adultes" i que jo seria "gran" quan hi arribés.

I ara, a 8 de 50, no només no em trobo gran sinó que encara tinc rampells de nena petita, conservant la il·lusió per les petites coses, per els detalls. 

Això sí, el que té fer anys es nota en el cos. Ja no sóc la que era als vint. Ara la farmaciola que duc al bolso és ple d'ibuprofens, omeprazols, gelocatils i de vegades alguna pastilla més forta, tipus Voltaren. Però tornant al que deia abans, la sensació que tinc és de tenir-ne vint. Vint però amb experiència. No sé... ara ho visc de manera més serena tot, no sé explicar-me, me n'adono, però és tot com més net, clar, nítid. Sé el que vull i el que em convé i no faig aquelles coses que no en tinc ganes o que no em convenen. Perquè complicar-se? I sense mala consciència. Que ja tinc una edat com per a afrontar les meves decisions. Bufa.. què filosòfica que estic aquesta nit.  

Tot d'un plegat he pensat que d'aquí vuit en faig cinquanta. I de cop, he pensat: coi, què ràpid passa el temps! 

Aquest blog té molt de "remember when" i poc del dia a dia però és que el meu dia a dia és ben avorrit i ja que escric, que tingui una mica de contingut. Bé, això que el meu dia a dia és avorrit, ho hauria de corregir. Per que fa poc que hem fet encara més colla a la feina i estic en un moment personal que crec que feia molt de temps que no tenia. I aixó fa que el dia a dia sigui prou entretingut encara que només sigui passar-s'hi vuit hores treballant...

Ja divago. És que escriure tant tard és rar per a mi. Així que, us deixo.  D'aquí vuit anys espero recordar el que vaig escriure aquí i posar-hi les noves sensacions. 

Mentre tant.. toca gaudir de la vida, que son dos dies!