SANTS JOANS

Consti en acta: no m'agraden els petards. Un cop deixat clar això, m'agradaria fer memòria dels Sants Joans que he passat fins ara.

Recordo que abans que hi haguessin tantes normes de seguretat, es podien fer fogueres al carrer com si res. Al carrer Baleares,  perpendicular al carrer Sant Eudald, on vivíem primerament, en feien una cada any. I s'aprofitava per a llençar-hi mobles vells i papers i deixalla. Ara, això sí, no hi havia ni protecció, ni bombers ni ningú pendent del que pogués passar. I mai va passar res. 

Era bonic, el foc tan gran que s'elevava ben amunt, amb tot de guspires que enfilaven cap al cel... No hi havia possibilitats de cremar res doncs, llevat de la font, al carrer Baleares no hi havia res perillós. Bé, el jardí d'infants del costat potser sí que corria una mica de perill... però en aquelles hores no hi havia nens. 

Era bonic. I màgic. I feia barri. 

Amb el temps, s'han anat posant normes i ara fer fogueres significa tres anys de burocràcia i fer una foguera "oficial" necessita tanques de seguretat al voltant, bombers vigilant o algú del barri qualificat per tal que, si passa res, poder apagar el foc el més aviat possible. I em penso que ara no es poden llençar mobles. 

I si les fogueres m'agradaven molt, el que no m'agradaven -i segueixen sense fer-ho- son els petards. Els que fan soroll, sobretot, perquè els que fan llumetes sí que m'agraden. Encara no entenc quina gràcia fa cremar els euros de mala manera per tal de fer pum i pam... no, no ho entenc. Però suposo que hi ha d'haver gustos per tot. Això sí, si els pums i els pams els fan ben lluny, encara els tolero. Però darrerament, no és el cas. Als veïns els ha donat per tirar els petards ben prop de  casa i el soroll és, de vegades, eixordador. Quines ganes de dir-los: us podríeu posar els petards al c... Però no. Sóc conscient que és un dia de festa i xerinola i que, malauradament, s'ha de respectar. Però si em deixessin sola amb un d'aquests... Ja paro, que m'encenc i no és aixó. Que vull parlar de records.

Els petards, no només no m'agraden a mi. Els animals acostumen a tenir-los por també. És terrible veure un animaló mort de por i no poder consolar-lo com cal. 

Quan vivíem a Lesseps hi havia la Fosca. La gossa. Pobra. Dies abans de Sant Joan i molt després de Sant Pere eren un suplici per a ella. I per a nosaltres. Ens tancàvem -literalment, portes i finestres- a una habitació amb ella i la intentàvem calmar. Els pares treballant amb l'ordinador i xerrant-li alhora. I ella, sota la taula, panteixant, i ben atenta als pums i pams que se sentien pel voltant. Nosaltres suàvem com animals i ella patia com una ídem. Era una autèntica tortura per a ella. 

I si amb els gossos  teniem problemes, ara amb els gats també en tenim. El Brutus, el més fort dels gats, és "Ricardo Corazón de León", o també li podem dir el "caguetes".  Però amb ell no fem tant com fèiem amb la Fosca. El Brutus puja al sofà i demana mimos. Així que nosaltres només l'acariciem i li diem coses. Però tot i així, l'animaló pateix com un condemnat. Els altres gats com si sentissin ploure però ell... necessita que li diguem coses per que no es vol quedar sol. Així que avui toca ser tres al sofà. 

Amb els anys els Sant Joan van ser de sortir de festa. Els petards no se sentien als locals de nit. I un any recordo que vam decidir anar a Salou a passar la revetlla a un local que posaven música sinistre i que no cobraven entrada, un luxe en aquella època. 

El problema va ser que el darrer tren cap a Barcelona sortia a les dotze aprox. i nosaltres encara teniem molta marxa al cos en aquella hora. Però ah, el local tancava a les quatre -si no recordo malament- i el primer tren que sortia de Salou cap a Barcelona era a les sis. Així que vam esperar dues hores a l'estació mig endormiscats i extremadament cansats. Recordo que en arribar a casa, em vaig estirar al sofà per a descansar unes hores doncs el dia vint-i-quatre, Sant Joan, fèiem la celebració del sant del meu iaio i havia d'ajudar a la meva mare a preparar-ho tot. 

Sí, per  Sant Joan fèiem celebració. Dinar familiar. Cada any. Sense excepció. Coca, cava i felicitacions. 

Ara, això ja no ho fem. El iaio no hi és i no queda cap Joan a la família que felicitar. La festa ha perdut una mica el seu sentit, si més no, per a nosaltres. Però ens queda el record. 

He dit coca? Sí, aixó sí que m'agrada. La de llardons. La de crema i la de fruita ja se les poden ben bé guardar. Però una bona coca de llardons... oh, aixó sí que fa festa!

N'he comprat? Ah, sí! 

I per acabar, i encara que no he d'anar tan enrere en el temps, el Sant Joan marca una fita molt concreta a la meva vida. Concretament, la revetlla de Sant Joan de 1999 que, amb permís de l'altre protagonista de la història, passo a referir:

Una nit de 1999, concretament la nit de Sant Joan, el noi amb el que estava tontejant, em va dir: 

-Anem al Maremagnum? 

Jo, cagada de por per culpa dels petards però embadalida per les circumstàncies, vaig dir sí.

Vam agafar la moto i cap a la passarel·la del Maremagnum que vam anar. Ell, forner de professió, duia dues coques fetes seves per menjar com a celebració íntima dins una bossa d'esports. 

Quan vam arribar, hi havia un munt de gent, òbviament, però vam poder trobar un forat i ens hi vam asseure.

La nit, la màgia i la tonteria que duïem sobre no ens va deixar veure que, algú, havia passat per el nostre costat i, aprofitant que no miràvem (no miràvem res, només ens miràvem a nosaltres), se'n va endur la bossa d'esports. Dues coques i uns guants de moto van ser el seu premi. Encara penso en la cara del lladre quan deuria obrir la bossa. De riure! 

Això va ser l'anècdota de la nit.

Setze anys després, encara ho recordem amb humor.

Felicitats!