Mentre espero que m'operin...

Mentre espero que em donin cita per a la operació de la hèrnia, que de moment crec que serà per novembre, faig un repàs dels viatges del passat. I ara, com no podia ser d'una altra manera, li toca al "viatge" per excel·lència: JAPÓ. 
No vaig fer una entrada prou acurada quan tocava  i ara crec que és el moment. A veure si de cara a d'aquí uns anys hi puc tornar i reviure la experiència.
Us copio part de l'escrit que vaig fer en el seu dia i que va ser una mena de diari de la visita al país del Sol Naixent.
Espero que ho disfruteu!

JAPÓ 2004

DIA 1 (10/08/2004) - ARRIBADA A TOKYO:

Desprès de quasi 20 hores de viatge d'avió inacabables (entre transbords i llargues esperes d'aeroport), hem arribat al País del Sol Naixent.
La primera impressió és la correcta: una civilització massificada però ben ordenada. I la calor, molta calor. Gairebé insuportable.
Quan arribem a l'aeroport de Narita ens esperen el Kunio i la seva neboda, la Yumi. Ella parla l'espanyol doncs ha treballat a Mèxic com a representant del govern japonès en una revista.
Ens expliquen els seus plans: deixar les coses al Ryokan (hostal d'estil japonès) i sortir cap al barri d'Akihabara per que el Kunio  li ensenyarà al Lluís les botigues on pot comprar jocs a bon preu (a més a més de la botiga  que el Kunio té a Shizuoka).
Al mateix aeroport bescanviem el Japan Rail Pass sense problemes. A partir d'ara, podem fer servir totes les línies tant de tren com de metro que corresponguin a la JR (Japan Railways, la Renfe japonesa). Per entrar a les andanes, només cal ensenyar als senyors de la garita que ens trobarem a les taquilles de cada estació el cartronet que ens han bescanviat per els papers que duiem des de casa. És un sistema molt senzill, quasi bé ridícul per que els revisors quasi bé no es fixen en res del que hi ha escrit al cartronet. En un país on el tema de la seguretat és tan important, costa de  creure que et deixin passar sense miraments de cap tipus. Si li dono el JRP a un amic nostre, segur que pot passar i ningú no li demanarà res. Només hi posa el  nom de la persona i els dies que són vàlids. Ni codis de seguretat, ni codis de barres, ni xips electrònics ni res més complicat que l'escriptura manual.
                                                        





Tampoc hem tingut problemes  a l'aduana i això que anàvem carregats amb una caixa amb sis ampolles de vi i sobres amb pernil ibèric del bo per a regalar als nostres amics que ens acolliran a casa seva.
De primer, agafem el tren cap a Tokyo: el Narita Express. Tenim seients reservats, per tant, no tenim problemes per a seure. És un tren semi directe que la parada principal a Tokyo és la Tokyo Eki (és a dir: Estació de Tokyo).



De viatge cap allí, es veuen molts camps verds (potser arròs?) i casetes tradicionals japoneses algunes de fusta, altres només tradicionals en la forma però de materials ben actuals i moltes amb els sotres de teula d'un color blau marí molt intens.
I desprès d’ una horeta i poc, arribem a Tokyo.
El Kunio ens ensenya com agafar el Shinkansen (el conegut Tren Bala) cap a Shizuoka per que el dia 18 tenim plans per deixar Tokyo i quedar-nos allí la resta dels dies.
L'estació de tren és enorme. A més, hi ha el metro i altres línies privades de tren. És un batiburrillo de gent per tot arreu. I el que és pitjor: sense aire acondicionat.....
Finalment, marxem cap al Ryokan. Malgrat jo m'he deixat l'adreça del Ryokan a Barcelona (em pensava que el Kunio hi sabria arribar però amb el temps descobrirem que el Kunio és molt bon home  però un avi despistat al cap i a la fi...) el localitzem amb facilitat.
El Ryokan Suzuki (aquest n'és el nom sencer) és una mica vell però potser és per això que encara conserva el sabor tradicional del Japó d'abans.
Quan entrem, hem de deixar les sabates fóra el rebedor de l'hostal dins d'una mena de consignes exclusivament dissenyades per deixar-hi les sabates i la clau de l'habitació. Hi ha un cartell amenaçador que diu: si no deixes la clau dins de la consigna quan siguis fòra del Ryokan, hauràs de pagar un multa de 10.000 Yens. Més val que no se'ns oblidi.... La nostre habitació (la número 5) està al primer pis. L'escala que hi puja és força  inclinada així que impideix fer-hi corredisses o pujar-les de dues en dues. S'ha d'anar en compte a no caure quan baixes...

L'entrada al Ryokan
La nostra habitació
                                             


La mestressa de casa -una d'elles, perque hi ha tota una legió de mestresses de casa que ténen cura del Ryokan- ens explica com funciona tot, això sí, en japonès. Sort que tenim de la Yumi que ens va traduint perquè sinó.....
L'habitació  és tota com era d'esperar: tatami al terra i dos llits de futon. Aixó ès: dos matalassos primets -el futon- i sobre un altre matalàs  i un llençol. Sembla incòmode però la primera nit descobrim que no, que és molt millor que el llit tradicional.
El bany és molt petit i només hi ha tassa (si voliem banyera havíem de pagar mil yens addicionals per nit). Està fóra de l'habitaciò i, per tant, com que l'aire acondicionat només està a l'habitació, sortir per pixar és com fer una sauna de deu minuts. Però el més divertit del lavabo, és l'estructura. M'explico: la tassa està situada de tal forma que, quan tanques la porta, has d'arreplegar les cames per poder tancar-la. Potser el secret és obrir molt les cames mentre fas les feines. I jo tinc les cames curtes però el Lluís no sè com s'ho farà...
Després de la primera inspecció i un cop deixades les bosses, anem a dinar. L'horari japonés ens diu que són la una del migdia, però l'horari intern que duem al cos ens diu que som a la una o dues de la matinda, per tant, massa gana no hi ha.
Sortim del Ryokan i la Yumi ens demana si ens agrada la truita i el pollastre. El LLuís i jo diem sí a tot i que preferim truita -pensant-nos que seria la típica truita dolça del sushi...-. Primer ens arriba una amanida i aigua. Després, té fred: una benedicció de Déu perquè gana no en tinc, però set sí. Desprès ens ve una sopa de "miso". I finalment, la truita.
De fet, era arròs amb pollastre sota una truita semblant a la nostra i sucada en ketchup. Una cosa una mica surrealista però el més curiós és el tamany: gegantina. Evidentment, jo no m 'ho puc menjar tot però si tingués gana, ja m'ho hauria acabat perquè tot i ser una mica menjar marrano, és molt bo. Per cert, l'aigua és gratis a tot arreu on vagis.
El Kunio i la Yumi es demanen una mena de plat combinat on hi anava arròs, amanida i pollastre arrebossat. També en quantitats ben generoses. No m'ho explico, si estan tots tan prims, com pot ser que mengin aquests platassos?
Un cop acabats,  ens dirigim a Akihabara, o l'Electric Town , com en diuen ells. I no els falta raó.  Miris on miris, tot són comerços. És com una mena de "bazars  del Port" però a lo "bèstia". A més, s'ho han muntat de tal forma que , al pis inferior anuncien la botiga però desprès, ja sigui amb escales igualment inclinades com les del ryokan -deu ser un costum aquí- o amb ascensor, hi ha més de sis o set plantes de la mateixa botiga! Quasi res...


El Kunio ens fa de guia. Anem entrant  a les botigues. El Lluís fa el cor fort a les tres primeres  però a la quarta ja no pot aguantar més i comença a comprar.
El bo que tenen TOTES les botigues (ja siguin de diverses plantes o petites com un didal) és l'aire condicionat. Particularment, m'impedeix dir-li el que li diria si fos a Barcelona:
-T'espero fora.
Sí home, i un bé negre! Allà fora no hi ha Cristo que s'hi quedi esperant de tanta calor que fa!
Buf, sort que fem una aturada per prendre un te fred (meravellós) i tornem a reprendre la marxa minuts després.
Més botigues... I més botigues... El cas és que com hem dinat relativament d'hora  i ens hem posat en marxa quasi de seguida, ara són les  tres de la tarda i ja no podem més amb el nostre cos. Però hem de seguir. Ara canviem de direcció i agafem el metro per seguir mirant botigues. Repeteixo: sort de l'aire condicionat.
Cap a les cinc, tornem al Ryokan rebentats... Quedem amb el Kunio que ens telefonarem un dia abans de partir per quedar amb ell. La Yumi ens deixa el seu telèfon i quedarem amb ella un dia per sopar a Tokyo.
Ens dutxem, buidem motxilles i tornem de nou cap fora.
Resulta que el Ryokan està al costat del cementiri de Yanaka. Així doncs, anem a veure'l. Els corbs i les xitxarres ("cigarras" en castellà) posen la nota musical. El soroll d'aquests dos animalons ens acompanyaran durant tota la nostra estada al Japó. Les xitxarres són de tamany industrial i alguns japonesos les cacen per tenir-les al seu jardí.
El cementiri és a l'aire lliure, per tant, no hi ha ni reixes ni tanques.  Les tombes, algunes descuidades, són molt semblants entre sí: un monument de pedra i un prestatge per tal de posar-hi una tauleta de fusta de forma allargada on s'escriu quelcom relacionat  amb -suposo- el difunt. Tot té un cert aire antic que, si no fos per la calor, seria molt interessant per estar-hi assegut llegint o bé descansant.
Rodegem tot el cementiri i agafem un dels carrerons del barri de Yanaka. Encara conserven l'aire més tradicional de Japó. Cases de fusta, templets petits aquí i allà, botigues petites i en número reduït. Tot molt bonic i acollidor.
Fem una volta considerable pel barri i després, amb tota la intuïció de què som capaços, tornem a la zona del Ryokan perqué son les set de la tarda i ja hi ha gana. Sembla més tard  ja que es fa de nit molt d'hora i això (i el cansament) ens desconcerta una mica. Malgrat tot, ens hem acostumat a l'horari japonès més ràpid del que pensàvem. I ara se'ns planteja un dubte: on sopem?
Al barri hi ha tot de restaurants on menjar però per a uns gaijin(=estrangers) com nosaltres, ens resulta una mica difícil de decidir-nos. O bé no posen preus o bé ens semblen una mica alts, o bé ens fa vergonya entrar, o bé no hi ha plats fora que ens ajudin a saber què podríem menjar...


Desprès de fer tres voltes pel mateix lloc, finalment ens decidim per entrar a un restaurant que, de tot el que hi ha a l'aparador, només ens criden l'atenció les gyoza (=empanades de carn i verdura), que per 520Y c/u, ens en donen cinc. Així doncs, hi entrem.
Com era d'esperar, no entenen l'anglès. Per tant, empat a zero: ni ells ens entenen a nosaltres ni nosaltres els entenem a ells. Però, finalment, i com passa sempre que s'hi posa bona intenció per les dues parts, ens entenem i demanem dues racions de Gyoza i aigua.
Amb les Gyoza ens recuperem una mica i en demanem dues racions més i dos tes freds. Al contrari que els altres que hem pres al llarg del dia, aquest cop el té és té verd. El genuí de Japó. Una de les poques coses que a mi no m'agrada del menjar japonès. Què hi farem.
A l'hora de pagar no ens cobren ni l'aigua ni el té i, a més, ens han donat també una sopa d'ou i blat de moro que també és obsequi de la casa.
Ben rendits, arribem al Ryokan cap a les nou. Caiem al llit directament i ara, són les quatre de la matinada i no podem dormir. Quines coses!


En voleu més?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LISBOA (Part I)

CELEBRANT DOS ANIVERSARIS...A ROMA! (i III)

THE CURE 2016 (O: "com es nota que m'estic fent gran")