Decisions inesperades

Encara ara me'n faig creus del que he fet.

Tot va començar un bon matí farà més d'un any, quan ja sabia que m'havia d'operar de la panxa i estava més que nerviosa per això.

Em vaig aixecar del llit i només em va creuar un pensament pel cap: m'he de fer un tatuatge.

Jo. L'anti-tatuatges per excel·lència. Jo fer-me un tatuatge. Estic boja? Però si fa mal!! No suportaré el dolor... Ja és segur, estic boja.

No. No estic boja. És més,  ho necessito com el respirar. I ara, què em passa???

Només puc dir que la intervenció era com un punt i apart a la meva vida i tots els pensaments només arribaven fins el 9 de novembre. Més enllà, res. Així que fer-me un tatuatge era com un repte, com un recordatori que la vida segueix i que la meva intervenció no era de vida o mort, encara que el meu cap volgués creure's-ho així. Quina irracionalitat, direu, però així ho he viscut.

Un cop tinc la decisió presa, he de passar per tot el procés. Però entre pitos i flautes, no serà fins nou mesos després de la operació que m'ho faré. Tard, però un cop prenc una decisió, no em puc aturar fins que no la duc a terme.

Però fer-se un tatuatge no és dit i fet. Tot té un procés i fer-se un tatuatge també. De fet, encara no puc lluir-lo del tot doncs encara s'està curant. Però anem a pams. 

El primer que vaig  haver de decidir va ser el disseny. Quin disseny vull? Com el vull? Què representarà per a mi? 

I aleshores vaig començar a fer una pluja d'idees: dibuixos temàtics, tribals, herbals, florals, signes, kanjis... I seleccionar allò que realment m'atrau: motius japonesos, motius indis, motius florals, naturals... I de tot el que vaig veure sempre una imatge em cridava l'atenció sobre les altres: la flor de Lotus. Busco motius japonesos, allí la trobo. Busco motius indis, també me la trobo. Dissenys senzills, també hi és. Si busco tatuatges petits, allí també la veig. Lotus. Lotus. Lotus.  

Així que finalment, ja tinc el disseny del que vull. És a dir, tinc la idea. Perquè després... de tots el milions de dissenys de tatuatges de flors de lotus n'he de decidir el que em faré. M'agradaria que fos un disseny exclusiu però també penso que per ser el primer, no cal ser tant primmirada. Més endavant, potser...

Busco i busco. Selecciono i selecciono. I torno a buscar. I en selecciono més. Finalment, del munt que en selecciono, en faig una nova selecció i una altre de nou i finalment, me'n queden set. Set flors de lotus que m'agradaria posar-me a la pell.

Mentre acabo de decidir-me per els dissenys em ronda un altre dubte pel cap: on me'l vull fer? 

I si bé encara no he decidit quin serà el disseny final, ja estic pensant on me'l vull fer. El meu primer pensament va ser: el turmell dret. Sí, aquell matí estava molt inspirada. Per que no només vaig decidir que volia un tatuatge sinó que a més sabia on me'l volia fer.

Però els dies passaven i li vaig estar donant voltes. I si me'l feia al canell? Potser a l'avant-braç? Segur que al turmell? Al canell es veurà molt. I si me'n canso? I si me'l faig al turmell, no es veurà en els mesos d'hivern. Bé, hi ha molta gent que en duu i no l'ensenya pas quan fa fred. Així que ja és normal, això.

Dubto. Dubto molt. Mentre dubto, vaig a fer el següent pas: quin tatuador vull. 

Com he dit abans, jo era anti-tatuatges. I sabia que hi havia mil llocs per a fer-se'ls però, és clar, ni se m'havia acudit entrar en cap dels "estudis", que en diuen els professionals( o també "tallers"). Vists des de fora i amb els ulls d'una agnòstica del tatuatge, els "estudis" (o "tallers") eren antres bruts, foscs, pudents, i els que hi treballen, uns altres bruts, pudents i foscs.

Sí, estava plena de prejudicis. Perquè, sorpresa, ni bruts, ni foscs, ni pudents. Els estudis -o tallers- són nets, no fan cap olor (d'ambientador, potser) i no son foscs, encara que alguns estudis els han pintat de negre per fer-los més "salvatges", però no és res terrorífic. 

Vaig començar la cerca amb un tatuador recomanació d'una amiga. Al costat de l'Arc de Triomf de Barcelona. Però  ai, vaig començar amb el peu esquerre perquè:

-Hola, voldria fer-me un tatuatge

-Sí, què tenies pensat?

-Doncs una flor de lotus - i aquí, i sense saber-ho, vaig fer santa cosa, doncs vaig desar els dissenys al mòbil i així era més fàcil d'ensenyar  el que volia. 

-Mmmmmm...  això en una hora està fet. 

-I el preu?

-Doncs pel que tu vols uns 80 Eur. 

-I com ho he de fer?

-Mmmmm... doncs no tinc hores fins d'aquí dos mesos... i això.. bé, potser et puc trobar un forat.. però no sé.. és difícil... a més, les línies aquí i aquí, si les vols juntes, pot quedar una mica malament per que semblarà una taca i uf... no sé... 

Com que em donava tantes esperances i el veia tant entusiasmat, vaig marxar donant les gràcies i recollint la targeta però mentalment descartat.

Decebuda, vaig veure que això no era tant fàcil com m'imaginava. A més, havia de demanar hora i en diferents dies perquè no ho feien tot a la primera visita!

En fi, que em vaig desanimar una mica. 

Però un dia, passejant per Sabadell vaig passar per un estudi -o taller- de tatuatges. 

-Entrem- va dir el Lluís.

-Vols dir? - ja m'havia refredat una mica

-Sí!

I apa, de nou el mateix rotllo:

-Voldria fer-me un tatuatge.

Cal dir que en aquest estudi -o taller- la gent hi feia cua. Estava ple de gom a gom. I era un lloc ben petit. Però a mi em va semblar un supermercat del tatuatge... no sé.. encara que la noia de recepció era molt amable, no em va acabar de convèncer. I em donaven hora per al cap de dos mesos pel cap baix! Això sí, serà que com més lluny de la capital més barat perquè aquí ja havien baixat a 70 Euros.

De nou una mica decebuda, vaig deixar la idea de costat. Però el destí és molt juganer doncs a la paret d'un local i havia un cartell anunciant la inauguració d'un nou estudi -o taller- de tatuatges.

-Anem a mirar? - diu el Lluís.

-No perdem res.

I hi anem.

La inauguració deuria anar molt bé doncs l'estudi -o taller- estava tancat i només es veien ampolles de cava al terra. L'interior, una mica rococó, amb tot de daurats per les parets i vermells... no,  no em transmet confiança.

Ara que ho recordo, hi ha un estudi -o taller- una mica més enllà. 

Així que estic a punt d'entrar, penso: estàs boja. I tinc ganes de girar cua. Però no tinc temps perquè el Lluís ja ha obert la porta. 

De nou m'espero la olor a resclosit i els meus sentits s'enduen una sorpresa quan no hi ha ni olor ni sorolls estridents ni colors daurats. Només música rockabilly espanyola difícil de conèixer si no t'agrada aquest tipus de música.

Un cop més, deixo anar el rotllo:

-Voldria fer-me un tatuatge.

-Què tenies pensat?

I de nou,  passo per tot el procés: ensenyo els dissenys, dic on voldria fer-me'l (encara dubto i suggereixo llocs), i pregunto preu:

-Doncs pel que vols fer-te uns 60 Euros. Però demanem paga i senyal de 20 Euros

Caram, si seguís provant, encara baixaria més de preu?? Pel que he vist, mínim de 50-60 Eur no baixa, així que aquest és un bon preu.

Però no és el preu el que em fa decidir (que també) sinó perquè el noi que m'atén em diu les coses clares, no fa cara de "no vull perdre el temps amb una xorrada de tatuatge" -com el primer tatuador que vaig visitar- i em transmet seguretat. 

Així que sortim, ja ho tinc clar: serà aquí.

I dit i fet. La setmana següent tornem per a donar la paga i senyal i posar data. Tinc sort, el tatuador té un forat d'aquí tres setmanes. Mare meva... veig l'agenda,  plena de cites i totes les hores ocupades. Però que passa amb els tatuatges, és moda??? Aquest cop m'atén una noia plena de piercings, dilatacions i és clar, tatuatges. Però jo no em fixo en res d'això, per que sense voler, em poso molt nerviosa i del que em diu, retenc un cinc per cent. No sé què em diu que li envii un wasap al tatuador dies abans amb els dissenys que vull... no ho assimilo fins que no surto de l'estudi -o taller- i m'ho recorda el Lluís. I això que només ha estat per a posar la data! Però ara ja és segur, me'l faig. I adonar-me'n d'això m'ha posat a mil per hora.

I el dia D, quasi arribo tard, perquè encara que he calculat l'hora, hi ha algun imprevist i he de còrrer. Ja fa calor i arribo suada i nerviosa. De camí, penso girar cua molts cops però tinc molt clar que ho vull fer i presa la decisió, no hi ha qui em faci canviar de parer. En aquest sentit dec tenir gens alemanys perquè sóc molt tossuda...

L'aparell d'aire condicionat no els funciona bé i suem tots mentre esperem... He d'omplir uns formularis (sé el que estic fent per propia voluntat, que sóc coneixedora dels riscos que això comporta...). Sóc conscient de tot. Però tot i així m'ho llegeixo del dret i del revés tot, no sigui dit. 

I surt el tatuador. Abans ens hem wasapejat i hem parlat dels dissenys que selecciono com a finalistes. I en trio un. El meu tatuatge, el que m'acompanyarà la resta de la meva vida.

El Toni -així es diu el meu tatuador- un cop té el disseny final, fa la pregunta difícil:

-On el vols?

I de cop, suors fredes em corren pel cos. Ara m'he de decidir i caram, no és tan fàcil. Però el primer pensament s'imposa a tota la resta i és el guanyador:

-Al turmell dret.

Així que em posa la calca i veig com queda, ja m'emociono. És un tema personal i no ho puc explicar, però això és molt important per a mi, i sí, m'emociono.

El Lluís no pot entrar (per temes d'higiene) i jo que volia que em gravés el procés, em quedo sense reportatge.

M'estiro a una llitera.

I em diu:

-Començo.

I escolto aquell sorollet tan emprenyador "nyiiiiiiii" "nyiiiiiiiiii"... I noto una punxada al turmell. Ja ha començat.

Sí, puc dir que fa mal. Però és suportable. De vegades, si "pinta" a contra pèl es nota més i aquí vaig pensar en diverses ocasions: jo no aguanto una hora això... Però deu minuts després d'haver començat, el Toni em diu:

-Què, com te'l veus?

-Ja està??? 

-Si no vols que et faci res més, doncs sí, ja està. 

-Home, els puntets, me'ls pots omplir?

-I tant. 

I així, d'una manera molt senzilla i natural, tinc un tatuatge al turmell dret.

El que és més emprenyador, és el procés de curació: que si el plàstic que has de dur durant uns dies, que si la crema, que si el sabó neutre, que si no et pot donar el sol (em recordo als gremlins que no els podia tocar l'aigua, doncs jo el sol, ni de lluny)... mil coses que s'han de tenir en compte.

Però ja està fet.

I per sempre.

I un kanji? Què passaria si em fes... Ups, que diuen que això de tatuar-se és addictiu! 

La flor del lotus sagrat té un simbolisme espiritual en les religions i filosofies més importants d'Àsia. En l'hinduisme i el budisme, la flor del lotus constitueix un símbol de puresa i no-aferrament, representant la capacitat de transcendir i resistir les temptacions de la vida. Nascut del fang, el lotus té la facultat d'elevar-se i obrir-se damunt de l'aigua mostrant-se pur i immaculat. En el disseny de l'interior de la flor, els textos hindús veuen un txakra o símbol geomètric de la perfecció del cosmos.

Moltes divinitats de l'hinduisme, el budisme i dels sistemes espirituals derivats de la Xina i el Japó es troben damunt d'un lotus. El buda, quan va néixer, va caminar i va fer créixer flors de lotus a cada pas que va donar.

El significat del nom de Padmasambhava (conegut també com a guru Rimpotxe), personalitat d'importància capital dins del budisme tibetà, és 'nascut del lotus'.En la literatura clàssica de moltes cultures de l'Àsia, el lotus està present sovint de forma figurativa, representant l'elegància, la perfecció, la bellesa i la gràcia, utilitzant-se sovint com a al·legoria per a atributs femenins.

(Font: wikipedia)

Lucha:

Si has pasado por momentos difíciles y has salido victorioso/a la flor de loto es una imagen que te servirá para representar la lucha por la que tuviste que pasar en los momentos oscuros y el éxito de tu esfuerzo.

(Font: http://www.batanga.com/bodyart/4411/significados-de-los-tatuajes-de-flor-de-loto)