TOT D'UN PLEGAT...

Darrerament estic molt rondinaire, ho sé, però deu ser l'edat i la menopausa. Molts cops, relacionats amb el comportament de persones que em causen malestar i indignació. Com escoltar converses telefòniques alienes amb el mans lliures. L'altre dia, al bus, una senyora d'una edat més aviat madura, més dels seixanta, parlant amb la seva germana de si el seu nebot era un capsigrany o no: -Es que tu hijo es tonto -li va dir en un moment donat.  Així, sense anestèsia. -A ver, a ver, no es eso. Es que le falta prestar atención- deia la mare en defensa del seu fillet.  I es van entestar en una discussió de les -poques- habilitats que tenia el fill/nebot. Pel que deien, el fill/nebot ja deuria tenir una certa edat, potser adolescent, i si fos així, home, tonto potser no però l'adolescència fa estralls així que potser la tieta podria tenir certa raó. Finalment, però, no van arribar a cap conclusió perquè: -Bueno, me bajo del bus. Nos vemos en un rato. O sigui, tota la discussió ...

Japó. Set del matí. Abans de sortir a explorar faig un darrer pipí. Sortim de l'hotel. Arribem a l'estació. Vaja, sembla que tinc més ganes de pixar. No hi ha problema: a l'estació hi ha uns grans i nets WC que són a l'abast de tots els passatgers. Mira que hi ha gent ara però no he de fer cua. Seguim el viatge. Arribem a destí: un temple que no és massa visitat pels turistes però que per a nosaltres ens resulta molt interessant. El Lluís té ganes de pixar. El temple té uns WC molt nets i per a tothom que vagi al temple.  Tornem a la ruta, ens ve de gust fer un cafè. Aprofito per tornar al WC. Malgrat la gentada que hi ha ara a la cafeteria els WC són molt nets.  Si volguessim fer-los servir sense consumir res no ens dirien res. Abans de seguir, passem per l'hotel per veure si ens han arribat les maletes que ahir encara no hi éren. Les maletes encara no hi són però aprofitem  per anar al WC de nou a la recepció de l'hotel.  Tot seguit anem a dinar i quan acabem ...

Tenim l'Obi. Però hem perdut a la Pelu. L'Obi va venir un dia d'agost, a quinze dies de marxar, de nou, a Japó. Era davant el porxo i, sense por, va decidir entrar a casa a explorar. El Lluís va dir: -No ens el podem quedar, que ja en tenim prous. Però cinc minuts després estava demanant hora al veterinari per fer la primera visita de control. Així va entrar l'Obi a les nostres vides. La Pelu va estar una mica absent al principi però després va fer com sempre, va venir a la meva butaca per estar amb mi, es posava sota la tele a dormir, es posava al terrat tota estirada prenent el sol... Fins que una nit no va venir més. I fins ara. No sabem què ha passat i, francament, no m'ho vull ni imaginar. Si vol tornar, ja sap on som. Si li ha passat res, espero que fos ràpid i indolor. I si l'ha agafat algú, espero que sigui molt feliç. Em fa molta pena per que era una gat molt poruga i amb nosaltres s'havia confiat molt. Però no podem fer-hi res. L'Obi ens té ben...