RUTINES

Aviat farà un any del canvi de domicili laboral  i ara ja tot són rutines.

La rutina dels nous companys de viatge al tren doncs he hagut de canviar l'hora del tren que abans agafava i també canvia la companyia. Ara coincideixo amb més estudiants universitaris que, coi, no deuen tenir tanta son com jo per que no callen! Que si els exàmens d'això que si els controls d'allò, que si avui fem pràctiques que si els fa pal avui el profe que els donara la matèria... uf... però,  de debò tenen tantes energies a les set del matí?? Jo amb prou feines he trobat el seient! 

A més, ara agafo el metro i això suposa deu minuts més d'anar sota terra envoltada de milers de persones. El metro és ràpid i com només són dues aturades des de l'estació de tren, no pateixo massa incomoditats doncs molta gent baixa a Diagonal i el vagó es buida una mica. Una mica. El just per a poder respirar.

Al principi, el cafè el feia just sota la oficina, on hi ha una cafeteria-forn de pa regentat per una parella de xinesos. Però no són els típics xinesos d'aquests que tenen negocis com qui té una col·lecció de jerseis vells. Aquesta parella té cura de la cafeteria, dels clients, i els preus son raonables.

Ja ben d'hora, la clientela és fixa. De fet, ja a les vuit (o fins i tot abans) hi ha dues senyores que ja passen revista al veïnat o a la premsa del cor. N'hi ha una que de vegades arriba abans i ja es posa a xerrar amb el noi xinés i de bon matí li dóna la tabarra amb la seva -delicada- salut. Pobre noi, ell ja en té prou de fer cafès i vendre baguettes...

Ara, aquesta mateixa senyora, deu haver patit algun problema més greu perquè la veig caminar ajudada d'una crossa i ja no és la primera a arribar a la cafeteria. Pobre noi, deu patir més ara amb el que li deu explicar amb motiu de la seva coixesa!

No sé quan deuria ser però vaig canviar la cafeteria xinesa per al cafè matinal per el bar que hi ha a l'altre banda del passeig.

El cambrer ja em coneix i hem passat de saludar-nos cordialment a que em convidi a "el condimento" que en diu ell a les pastes que acompanyen al cafè. Tot per que un dia el vaig ajudar amb uns estrangers que no s'aclarien amb el menú i vaig fer de traductora espontània.

-Venga, si coges una madalena te invito a otra, que hoy han salido pequeñitas.

Em consolo pensant que després vaig caminant a Plaça Catalunya i faig una mica d'exercici per que així no hi ha qui perdi les corbes!

Creuant el passeig també hi ha personatges ben curiosos que ja de bon matí fan les seves rutines com el noi que entrena amb un estranger. Li fa fer abdominals estirat al terra del passeig o també li fa fer "sentadillas" o de vegades estiraments de braços i cames usant els bancs com a eina per a estirar-se. Una tortura matinal que no, no li envejo pas.

A la finca on treballo, ben senyorial, hi ha les noies que acompanyen avis o bé les noies que passegen gossos. I n'hi ha una que després de dinar sempre surt a de passeig amb dos animalons. Un de ben gros, un Golden Retriever; i un de ben petit, un pequinès. Quina diferència! Sort que el Golden ja és vellet i no pot còrrer que si no, no sé com podria caminar la noia...

A la tarda, també hi ha rutines. Destaca sobretot la del xinés (sí, hi ha molt xinés a la zona) del restaurant xinés que hi ha davant la feina i que cap a les quatre, surt amb una bossa de pa sec i el dóna als coloms.

L'estol de coloms és impressionant. De tants que n'hi ha tapen el llum del sol quan es posen tots a volar en direcció a les molles de pa. De vegades fins i tot s'hi cola una gavina. I tenen mala llet, les gavines!

En sortir de la feina, és hora de la sortida dels nens i els carrers s'omplen de quitxalla amb les seves maletes (que no motxilles, per que ara duen maletes!) i els seus crits.

Jo, xino-xano, enfilo cap a Plaça Catalunya i evito, en la mesura del possible, els carrers més concorreguts. Sempre he estat una solitària. 

M'ho passo bé caminant i veient les rutines del meu voltant. Ara que hi penso, jo també sóc part d'aquesta rutina.