BARCELONA EM RECORDA...

Com sempre passa quan algú viu molt de temps a un lloc, aquest lloc acaba ple de records i de moments viscuts. Alguns de bons, d'altres no tant però records al cap i a la fi i que no es poden separar de la persona.

Jo sóc persona de records. Sempre estic pensant en el passat i en els moments viscuts. Un cop algú em va dir:

-Tu tens la síndrome de Peter Pan: no et vols fer gran.

Ves, normal no? Sí, però jo m'hi abono. A mesura que el temps passa, els records s'acumulen i l'enyor és cada cop més gran. 

En teoria, cada any sóc més vella però no no me'n sento i no ho veig així. Només veig que el temps s'esmuny entre els dits inexorablement i que el passat i els records cada cop són més lluny i més desdibuixats.

Seguint amb el que deia a l'inici, tot lloc comporta records. El meu lloc és la ciutat de Barcelona on hi he viscut, estudiat, treballat i on hi he tingut un munt de records i de situacions viscudes que fan del plànol de la ciutat una topografia dels records molt personal.

Hi ha dos llocs que, si pot ser, no hi voldria tornar mai més: la clínica del Pilar i la clínica Corachan. La primera, perquè és on van ingressar la mare tot just tornar del darrer viatge a Palma aquest estiu. La darrera, perquè és on hi va morir.

Aquests dos llocs han passat a estar a la categoria de "lugares de infausto recuerdo"i per tant, a evitar.

He de confessar (i ho faig públic per primer cop tot i que poca gent ho sabrà donat que el blog no té gran tirada) que jo sóc persona de "borrón y  cuenta nueva" amb facilitat. És a dir: del passat me'n recordo però físicament no me'l vull tornar a trobar mai més. Així, per propia iniciativa no tornaré als llocs del meu passat. Fa mal. Conservo els meus records i vull seguir conservant-los com els tinc, al meu cap, i no descobrir que al costat de la casa on hi vaig viure una meravellosa infantesa hi han posat un Starbucks.

Si de les dues clíniques en conservo un mal record no puc dir el mateix del carrer St.Eudaldo, on hi vaig passar la infantesa. 

El primer pis que vaig conèixer i que encara de ben petita, en tinc records i molt bons. Com els dies de Reis. Els pares posaven tots els regals sobre la taula del menjador i jo, ben d'hora del dia de Reis m'aixecava del llit per a trobar-me la sala plena de regals que fins i tot tapaven el terra. Què n'eren de bons els meus Reis!

També tinc molt present un pensament que vaig tenir un dia de ben petita i que, mentre mirava per la finestra de la meva habitació, em vaig dir:

-De cap de les maneres jo arribaré a anar a la Universitat, uf, què va!

No faré diners com a vident perquè sí, he anat a la Universitat i m'he tret una diplomatura.

També recordo quina por passava per les nits quan els pares veien alguna pel·lícula de por, més concretament Dràcula (de les antigues, amb el Cristopher Lee) i jo sentia des de el llit la musiqueta aquella de tensió que hi posaven quan sortia el vampir a escena. Vaig dormir molts anys amb un nino de peluix al coll, a modus de protecció per si mai em venien a mossegar...

També en recordo la taula de multiplicar que hi havia darrera la porta de la meva habitació i que repassava amb la mare. 

I també recordo el cop d'estat. Bé, això ho tinc borrós però sé que estàvem tots tres a l'habitació dels pares amb les persianes baixades. Es veu que hi van haver trets a l'exterior i tot!

I en recordo a les veïnes: la Margarita, la Mireia, la senyora Rusenda i les seves sardines "a la Rusenda" (tot en gran eren sardines en escabetx però això jo aleshores no ho sabia).

I el carrer Baleares (sí, aleshores es deia en castellà) on jo hi feia gimnàstica rítmica i anglès.

Més tard ens passariem a Lesseps a viure i em faria una mica més gran i hi descobriria la música gòtica-sinistre, els nois, el món laboral i tindria d'altres records ja no tant innocents com a Sant Eudald.

Ara, aquesta plaça també és un lloc a evitar, en la mesura del possible.

Com Nou Barris. Que ara també ha esdevingut un barri intocable. La mare hi va viure des que es va separar fins fa dos mesos. Si ho puc evitar, no hi tornaré més.

Encara em queda molta Barcelona  per tenir records, espero que bons, i molta Barcelona per a vetar, si cal.

I si marxo a Islàndia? Allí encara no hi tinc records. "Borrón y cuenta nueva".