A PROPÒSIT DEL MEU ANIVERSARI

A propòsit del meu darrer aniversari he estat fent memòria musical i més concretament del molt que m'agradava un grup dels 80: els Duran Duran.

El Lluís m'ha regalat un llibre bibliogràfic del grup i he començat a pensar en el passat, i de cop, m'he adonat de la importància d'aquest grup a la meva joventut. I he volgut posar-ho per escrit encara que sembli un tema una mica frívol. 

Anys ençà jo anava a l'escola Farigola i feia el que antigament era l'EGB (Ensenyament General Bàsic) i m'ajuntava amb les meves amigues i, encara que molt joves, ja teniem uns gustos musicals ben definits: jo seguia els Spandau Ballet mentre que la resta seguien els Duran Duran. No puc recordar com els vaig conèixer (als Spandau) però segurament seria per la televisió. Començava el canal públic català, la "TV3" i posaven vídeos musicals molt sovint. Els grups musicals, de fora majoritàriament, presentaven les cançons dels seus discs amb vídeos que, per aquell moment, eren visualment molt sofisticats.

I com hi havia el gran aparell del “vídeo reproductor” doncs hi havia la opció de gravar-los i després reproduir-los indefinidament. Els grups es donaven a conèixer i el públic quedava al·lucinat d'aquelles  creacions artístiques.

Tot i que no ho tinc massa clar, els Spandau m'agradaven sobretot per mimesi. És a dir, jo anava sempre amb la mateixa amiga  a tot arreu i a ella li agradava molt aquest grup i jo per contacte, vaig acabar fent-me súper fan. Malauradament, no en conservo res de  l'època Spandau. Ara que ho penso, no els he tornat a escolar des d'aleshores... Hauria de fer un repàs ara que l’Spotify ho té tot!

Un dia, a l'escola, una noia em va dir:

-Però com no t'agraden els DD?

I jo:

-Per que no m'agraden.

I aquí entra la peculiar personalitat d’aquesta que us escriu que, per tal de dur la contrària a tothom, tenia gustos ben diferents.

Que a tothom li agradava anar amb Nike? Jo anava amb New Balance; que a tothom li agradava anar amb colors pastels? Jo anava de colors vius; que a tothom li agradaven els Duran Duran? Jo escoltava els Spandau.

Fins que em van fer escoltar un cassette (sí, sí, un cassette, que encara no hi havia ni CD’s ni Ipod’s ni mòbils) amb el que, en aquella època, era el darrer disc del grup: Arena. Era un disc gravat en directe de la darrera gira que el grup va fer aleshores.

I vaig pensar: doncs no estan pas tant malament...

I així fins que em vaig tornar boja completament. La “Duran-mania” m'havia atrapat.

Recordo clarament quan, després de quasi dos anys, els DD van treure el disc que m'acabaria de convèncer: Notorious. Pobres pares, els vaig torturar amb aquest disc un munt de temps!

El dia que el vaig anar a comprar, el deuria escoltar cent cops. Un munt d’ells asseguda a un dels Wassylis (un sofà molt modern que teniem a casa) i amb el walk-man reproduint la cinta (que encara conservo) indefinidament.

I van venir en concert a Barcelona el 25 de maig del 1987 al Palau d’Esports.

Lamentablement, no he trobat l’entrada del concert ni el llibre que em vaig comprar allí però els tinc, segur, ben amagats a alguna de les mil caixes del garatge.

Bogeria de concert.

I més tard, ja al 1988 el grup va treure l’altre disc que seguiria com si l'hagués tret jo mateixa! El “Big Thing”.

Recordo, però, que encara que el grup era el mateix, la meva percepció del disc va ser diferent doncs havien abandonat aquella frescor musical per a, com dir-ho, posar-se seriosos. I per a mi, van perdre una mica la gràcia com a grup. Sobretot per la música. Per que jo, no era de les que els perseguien a tot hora. Els seguia, sí, però no com a fan les 24 hores del dia.

Però ah, també hi va haver concert a Barcelona i per suposat, no me’l podria perdre. Aquest cop, a la sala Studio 54, el 16 de novembre del 1988.

I aquest cop, aniria amb un grup de noies a seguir-los fins l’hotel. I això que no era súper-fan! I allí, palplantades  fora de l’hotel Ramada Renaissence de la Rambla (ara és el Meridien) ens vam ajuntar un munt de noies a esperar-los.

                                

No recordo molt com va anar la cosa però sí que recordo que el Simon (el cantant) i el Nick (el teclat) van ser molt amables i es van aturar per a signar-nos a totes. El John (el baixista i el meu preferit) va entrar a l’hotel amb pressa i ens va deixar a totes amb un pam de nas.

I també recordo que en un moment, jo tenia al Nick –crec- davant meu però estava d’esquenes i jo vaig pensar:

-Ben pensat, mira que aquest paio és un paio com jo i com mil persones més i que el tinc idolatrat com si fos la gran cosa, i ves, duu roba com jo, es mou com jo i parla com jo... i perquè estic jo aquí esperant que em signi un paper?

I així va ser com se’m va acabar la tonteria. Ben ràpid. La música em seguiria agradant, és clar, però això de seguir-lo per tot arreu com a  una desesperada s’acabaria aquí.

No vull dir que no ho disfrutés, no és això. Però no li vaig trobar cap al·licient a tenir algú davant meu que només fos interessant perquè tocava el teclat a un grup.

I ara, tot el que guardo, son records bonics i que em fan recordar que un dia vaig ser una Duranie “de pacotilla” però Duranie al cap i a la fi.

I tornant al començament del fil on parlava del regal del Lluís, el llibre, vaig fer memòria i vaig recordar que encara avui, guardava una caixa amb tot de coses dels Duran.

I vaig anar al garatge i efectivament, allí, a la prestatgeria, hi havia la caixa de cartró que vaig forrar amb iron-fix negre i amb lletres daurades hi vaig posar: fotos i reportatges dels DD.

Llàstima que no sé on son les entrades del concert. Una, la del darrer concert, està signada pels quatre (els tres membres originals i el nou guitarrista que duien aleshores) i me la vaig fer plastificar. Només en guardo la fotocòpia.

Adhesius

Cartes del poker i bandera

Club de fans i xapes

Fotocòpia entrada, signatures i tros de cartell robat del carrer (del John, of course!)

Pòsters

  

Llibres

I ara, quasi trenta anys després i després de recordar-los en el llibre, crec que va ser una bona època, musicalment parlant. Personalment, va ser una etapa de la meva vida ben divertida.

I si ara tornessin de gira, sí, hi aniria de nou. Però aquest cop no els seguiria a l’hotel. S’està millor a casa, al sofà.