LES XINXETES DEL PASSAT

Hem fet canvis a casa i aprofitant la neteja, he recuperat mil fotografies soltes que tenia en paper, moltes meves i moltes de la mare.

Així que entre d'altres canvis, he fet un mural a la paret. I de cop, quan revisava com havia quedat, m'ha donat per pensar la història que tenien aquelles imatgesi i per què les havia escollit per a decorar.

No són moments especialment trascendentals però sí molt especials per a mi i alguns no els he viscut directament però la imatge és tan especial que mereix un lloc per a gaudir-ne.

En la secció viatges predominen Japó i Venècia. De la darrera (ja sigui el viatge amb el Lluís o amb la mare) per a mi té un encant especial i em té ben enganxada. 

La posta de sol a Piazza San Marco amb la ciutat perfilada a contrallum; l'ocellet impertinent i rebel que ens va visitar mentre fèiem un vermut mirant la Giudecca assegudes i soles en un bar (amb un fred que tallava l'acer més dur però com estàvem soles, era un moment molt  especial per a nosaltres) i l'ocellet volia compartir les olives i les patattine, i de forma ben insolent i descarada, esperava a la cadira ben al costat nostre. 

També hi he posat una foto de Burano i les seves casetes de mil colors. El dia que hi vam anar amb el Lluís no ens va parar de ploure i va deslluir una mica la visita malgrat, sigui com sigui, Burano és espectacular.

En  una altre foto surto ben tapada, perquè, recordo, feia un fred de mil dimonis quan hi vaig anar amb la mare! No havia anat mai tant tapada en un viatge! I com feia tant fred, lo seu era encalentir-nos amb un café o xocolata ben calents. Així que visita obligada passar per els famosos cafés Florian i Quadri. Aquest darrer ens va oferir una xocolata amb nata que ens va reconciliar una mica amb la fantàstica ciutat. I jo, fent l'ase, surto en una foto com si begués en pla fi i mira, no em veig lletja del tot. 

I les gòndoles, que tan boniques (i cares) son. 

De Japó, imatges del  mont Fuji (algunes postals), el meu adorat Shinkansen (o tren-bala) o la flor de la Sakura i la icònica imatge de la gran Ona de Kanagawa, el Ukiyo-e del Hokusai. Un preciós dibuix que em té el cor robat.

També hi ha lloc per el viatge amb la mare a Irlanda (jo mentre passo per el pont que penja, el Carrick-a-Rede, que d'anada molt bé però la tornada... no sé com vaig tenir valor de passar, ara que ho penso). I també d'Irlanda del Nord, l'autopista dels Gegants, que tant li va agradar a la mare. Aquell paisatge tan espectacular, tan brutal, tan salvatge. Ella anava amb el seu bastó  de flors però s'ho va muntar prou bé per caminar per els pedrots aquells hexagonals i humits i sense relliscar! 

I un record per Nàpols, de la capella de San Severo. Una de les peces d'art més boniques que he vist, malgrat els records agredolços que em duu el viatge.

I finalment em queda lloc per el viatge amb el pare a Lisboa. Les sardines que eren omnipresents a tota la ciutat i que jo vaig trobar de roba i aquell gat que hi havia a una tomba, al cementiri dels Plaers. Fins i tot jo surto ben riallera amb el Douro al fons, molt abans de conèixer la policia lusa.

He recuperat també moltes fotografies antigues de la família que no volia que estiguessin  tancades dins una caixa i les he exposat. Així, hi ha la meva àvia ("abuela"li deia jo), ben guapa, posant per al fotogràf. O la fotografia dels meus avis fent l'ase (què deuria fer l'"abuelo" al terra?).

També la foto de la comunió de la meva mare, flanquejada pels seus pares: el meu avi (o "abuelo") vestit amb les seves millors gales, de Guàrdia Civil, i la meva àvia, sempre tan guapa.

Li segueixen moltes fotografies de la meva mare en diferents etapes de la seva vida: de jove i en pla "senyoreta; amb mi acabada de nèixer; amb la meva tieta més especial -la seva germana- (quan van anar al concert de Metallica) i una de les millors que tinc d'ella: amb el Taj Mahal a la seva esquena. Quines dues meravelles!

I aquella fotografia de quan vam anar tots a Mallorca, quan l'"abuela" ja era gran i seria dels seus darrers viatges.

I jo als braços del meu "abuelo" a la casa de Guillem Massot (on hi havien els ànecs que jo maltractava -sense voler- i dels  que hi ha una fotografia que també ho certifica).

I la cosinada. Amb la Marta de petita. Amb la Marina. Amb el Toni. He dit mai que estic molt orgullosa d'ells? 

I el pare, que de jove tenia molt bona planta! 

I els iaios, que una de les visites dels meus  "abuelos" a Barcelona, els vam poder  immortalitzar davant l'Hospital del Mar. Els quatre pilars de la família Schrem Matas.

Ara que m'hi fixo jo hi surto molt al mural. Bé, què voleu, sóc la que ha fet la tria així que s'ha de notar!

No poden faltar els records dels animals que han passat per la meva vida: la Fosca, la primera, que encara em dol recordar-la. La Piga, la primera gata i la que ens va acompanyar  tants anys, ja fos quan vivíem a Sant Eudaldo o com quan ens vam traslladar  a Lesseps. El Neko, el pirata (com li deia ma mare) i la seva dèria d'obrir la nevera per a buscar-hi el que hi pogués robar. El Sato, el gat rus blau que també tenia les seves manies i que ens duia records de les seves caceres.

També hi ha lloc per la colla d'amics que ja sigui anant de casament com de visita a Sitges ens hem deixat records i que espero que n'hi hagin molts més.

El mural és força gran però no hi puc posar totes les fotos que tinc així que això és una selecció. Potser algún dia les canviaré. Però de moment, les xinxetes hauran de suportar  aquestes.