L'HE PASSAT

T'escric a tres dies del teu aniversari però és que demà marxem a Viena i no ho podré fer des d'allí.

Et vull dir que he passat el primer any sense tu.

Ha estat -i és-  un any ben complicat. Ple de sentiments: ràbia, frustració, pena, enyor...

Com diu aquell home que tinc afegit al Twitter i que va perdre la dona fa poc més d'un any: és un "rollercoaster" d'emocions. Una bona muntanya russa. I a mi no m'agraden.

Un any ple de dates per a recordar. Ple de primers cops. Però aquests primers cops són durs, i molt tristos. 

El primer aniversari que no et puc felicitar cara a cara ni comprar-te res ni celebrar-ho amb un bon dinar. En faries 70. Quina xifra més rodona!

El primer Nadal sense fer un munt de menjar i compartir-ho amb tu.

-No he fet massa cosa perquè només som nosaltres tres.

I descobrir la taula parada per a vint-i-tres persones! Poca cosa, deies.

Aquest any ens vam haver de conformar amb una pota de xai al forn amb patates. Que no, tampoc està tan malament però no és el mateix. I la copa de cava per a remullar els llavis i fer el raïm  per a l'entrada de l'any. A les 00.02 ja érem al llit. No teniem humor per a més  celebracions.

El primer any que hi ets pel meu aniversari. 

La primera Setmana Santa que em sento més lluny que mai de la família de Mallorca i, encara que no ho fèiem massa sovint, vaig trobar a faltar molt la teva iniciativa gastronòmica i personal de reproduir els crespells i els robiols casolans. Encara que amb formes una mica irregulars i tirant a abstractes sempre et quedaven ben bons.

El concurs de Roses del maig ja no el tornaré a veure més, crec. Ara només em duran records agredolços. De voler veure roses només cal que miri les mil tres-centes  cinquanta fotos que vas fer i que vas passar a paper.

Aquest any però he celebrat Sant Joan a Palma. He fet el cor fort i he anat a veure la família i a enfrontar-me amb els meus dimonis personals. I els he vençut. 

Hi havia d'anar al Nadal però no vaig poder, massa d'hora.

Aquest estiu també ha estat el primer estiu que he pensat en el que t'has estalviat de suar. Sí, ha fet molta calor, sobretot una setmana que va ser molt dura. No sé com ho hauries suportat. Bé, si que ho sé. Haguessis posat aire condicionat, que ja vas dir-ho l'any passat que era el darrer any sense. T'hauria anat molt bé, no haguessis sortit de casa!

També ha estat el primer any que vaig de viatge i que no em dónes consells ni em recomanes llocs per a veure. Ara que, no sé si vas anar mai a Viena. Tant és,  segur que m'hauries donat bons consells.

Un any sense tu.

Al meu  nou despatxet de casa et tinc a tot arreu.I sense voler, he reproduït el mateix que tenies tu a casa teva. He recuperat mil coses que hi havia al garatge de quan vam haver de buidar el teu pis i les he anat incorporant a casa: imants, penjolls, fotos, boles de vidre, mil pongos...

Encara estic desubicada mentalment i em costa no pensar en tu. De fet, no hi ha moment que no  hi pensi. Hi ets les vint-i-quatre hores del dia, per que també et somnio.

De vegades m'agradaria tenir un botó de desconnexió mental i apagar-me el cap.

Quan sóc a la feina puc descansar una mica ja que em distrec amb les particularitats del dia a dia. Però en sortir, ja et torno a tenir al cap i no em deixes fins l'endemà.

Potser algun dia serà més bo de dur però de moment aquest any de prova -de dur la "L" del dol com en dic jo- em costa força.

I sí, ho escric per a dir-ho en públic. Per que no ho vull amagar. Per que sí, per que estic trista. I no ho vull dissimular. I si a la gent no li agrada, que s'hi posi fulles. Però sí, estic trista i ho dic públicament. No crec que m'ajudi amagar-ho. La pena la duc per dins però de vegades, dir-ho també ajuda. Que no sóc tan forta com em penso. Que no sé com ho he de fer i potser sí, necessitaré ajuda.

I sí, et ploro. I molt. És alliberador.

El primer mes et plorava tots els dies. No sé com no em vaig deshidratar!

Ara ja no et ploro tant. Només en moments molt puntuals, sobretot quan trec coses teves de les caixes i em ve l'olor de casa teva, als llençols, als llibres, a tot. I m'enfonso. Ploro com una nena petita, amb desconsol. Però no, no em vens a consolar.

La teva "petitona", com em vas dir a l'hospital.

La teva "petitona" que amb quaranta-cinc anys es troba trista i tova i que intenta no quedar-se sola per que sinó el cervell torna al dies de setembre de l'any passat un cop darrera un altre.

De vegades penso: no t'ho hauràs imaginat? No serà un somni? I, de cop, sento una buidor a la panxa i em marejo. 

Encara és tan irreal per a mi.

Però les caixes apilotonades al garatge, els teus bolis, els teus mantels, els teus plats,  els teus mobles, em recorden que no, que ja no hi ets.

Ha estat molt dur aquest primer any però si he de fer-li cas a la mare de l'Emma espero que s'equivoqui per que em va dir:

-El primer año és duro pero a mi se me hizo más duro a partir del segundo que es cuando eché más de menos a mi marido.

Creuo els dits per a que no sigui així...

En fi, que no em volia allargar massa i al final crec que he escrit una mica més que la darrera novel·la de l'Umberto Eco.

L'any que ve espero que sigui més fàcil de dur però ja no començo bé perquè a qui li explicaré les meves anècdotes del viatge?

T'enyoro.