TOT D'UN PLEGAT...

Relat inspirat en el llibre de Montserrat Gallart “ Memòries d’uns gats feliços ” I de cop, em trobo sol al carrer. No sé com he arribat   aquí. Estic a un cantó del carrer i miro com passen uns objectes molt grans que fan molt soroll i que fan molta pudor. Corren molt. Millor no em poso al mig que em poden fer mal. Però estic sol. I tinc gana. Aniré a investigar a veure si trobo   un lloc on reposar i menjar que ja toca. La llum de la bola brillant que allà adalt se’n va i encara no sé on dormir. Ah, mira, un lloc sense sorolls ni objectes que corren i sembla buit. Hi ha una part més elevada i plana que sembla prou còmode. Miraré de dormir. Ostres, he dormit com un tronc. Aquest soroll què és? Ah, calla que és la meva panxa!! Hauré de buscar quelcom per a menjar que ja no m’aguanto dempeus. Sento uns sorolls però no són d’aquí on he dormit sino del costat. M’hi aproparé. Ah, mira, son uns pals que es mouen i que fan soroll. Crec que en algun moment n’he vist...

  Doncs sí, als meus 48 anys he aprés a muntar en bici. Els meus records inicials d’anar en bici es remunten al pis de Lesseps a Barcelona on donava voltes a la terrassa amb una bici vermella que encara duia les rodetes petites per nens. No en recordo massa d’aquella època però sí que recordo que vaig anar a un carrer que era tallat i que acabava en rotonda i que allí vaig fer pràctiques intentant deixar les rodetes i anar sola però no tinc molt clar aquest moment doncs deuria tenia uns 10-11 anys i tot és un núvol a la meva memòria. El cas és que un dia la bici vermella va desaparèixer de casa i ja no m’hi vaig preocupar més. Més tard, una altre bici va venir a casa: la bici estàtica. Però és clar,   aquesta bici no tenia res a veure amb la vermella i no em suposava cap esforç el seu ús. Molts anys després vaig començar a   pensar: hauríes de mirar   d’aprendre a anar en bici per si mai necessites fer-ne servir una. Però entre   aquest pensament i les gan...

  Quan em van operar de les amígdales i la iaia em feia el suc de fruites aquell tan bo i que era l’únic que m’empassava. Quan dormia al terra de l’habitació dels iaios, al costat de la finestra, i mentre la iaia em donava la mà. Quan el iaio em donava diners d’amagat de la iaia, agafant-los de sota l’estructura de la taula del menjador, d’on hi guardàven el moneder. Quan el iaio   em media posant-me dreta al costat del llindar de la porta del menjador i feia una ratlla al marc de fusta. Quan els iaios penjaven uns fils a banda i banda del menjador i hi penjaven els meus Reis, que eren sobrets amb diners. L’olor del “porridge” (o “porriche” com en deia la iaia) que esmorzava el iaio (era una crema de verdures) L’olor dels llibres del rebedor. El munt d’Agatha Christies que hi havia a la prestatgeria de darrera de la porta del safareig. Adeú als carrers costeruts que hi ha fins arribar-hi. Adéu a   les vistes desde la sala. Adéu a   tota Barcelona al...