LA MÀQUINA DEL DIMONI

 Doncs sí, als meus 48 anys he aprés a muntar en bici.

Els meus records inicials d’anar en bici es remunten al pis de Lesseps a Barcelona on donava voltes a la terrassa amb una bici vermella que encara duia les rodetes petites per nens. No en recordo massa d’aquella època però sí que recordo que vaig anar a un carrer que era tallat i que acabava en rotonda i que allí vaig fer pràctiques intentant deixar les rodetes i anar sola però no tinc molt clar aquest moment doncs deuria tenia uns 10-11 anys i tot és un núvol a la meva memòria.

El cas és que un dia la bici vermella va desaparèixer de casa i ja no m’hi vaig preocupar més. Més tard, una altre bici va venir a casa: la bici estàtica. Però és clar,  aquesta bici no tenia res a veure amb la vermella i no em suposava cap esforç el seu ús.

Molts anys després vaig començar a  pensar: hauríes de mirar  d’aprendre a anar en bici per si mai necessites fer-ne servir una. Però entre  aquest pensament i les ganes de fer-ho van passar molts anys més i no ha estat fins ara, durant el confinament, que m’hi he posat seriosament. Bé, no ha estat una decisió pròpia perque he de confessar que ha estat el Lluís que, sabent que jo tenia ganes d’aprendre’n de fa temps, ha posat fil a l’agulla i va demanar les bicis a un amic i ho va fer com a regal de Reis.

Així, el dia 6 de gener del  2021 vaig començar el curs “muntar en bici en temps de pandèmia”.

He de confessar que li tenia -i encar li tinc- una por tremenda a la màquina de dues rodes (o com li dic jo: la màquina del dimoni). Trobo que és anti-natural això de mantenir-se sobre unes rodes de no més de cinc centímetres. És una mica com els avions: molta física i ciència però a la vida real, penso que és màgia.

La primera presa de contacte amb la màquina del dimoni és al mateix garatge per a familiaritzar-me amb ella. Pujar-m’hi ja és un repte en sí mateix doncs la trobo molt alta (tot i que potser només és una apreciació meva doncs no tinc ni idea de com van les mides de les bicis) i només pujar-hi  em demana un exercici de cos que amb prou feines m’en surto amb agilitat. Sort que no hi ha públic per a veure el gran ridícul que faig...  Però finalment hi  acabo pujant.

Entre crits de “ ai que em mato!”, “ai que em caic!” i d’altres, el Lluís m’agafa del manillar i m’acompanya cap endavant mentre jo pedalejo els tres metres que té de llarg el trosset que estem fent.

Tot en gran només és un  reconeixement previ de la bici però en tinc prou per a estressar-me i agobiar-me per la resta de la setmana. I de passada, fer-me uns blaus i unes esgarrinxades amb els pedals que no els tinc gens controlats encara...

Els dies passen i seguim fent pràctiques al garatge mentre jo m’estresso en tres metres: quina alçada! Quina inestabilitat! Quina por!

Però el Lluís diu que necessito més espai per a practicar millor i que sortirem al carrer. AL CARRERRRRR!!! Ai no! Que estaré de cara al públic! (sí, sé que la gent no em mirara gens doncs prou feina ténen amb fer la seva vida però tot i aixó jo no ho veig així en aquests moments).  Però malgrat tot, el Lluís té raó i el pas següent és sortir a l’exterior.

Així que, encara que morta de por, sortim al carrer. Prop de casa hi ha un carrer sense sortida que ens anirà bé,diu el Lluís.

I ens hi dirigim. La ruta que farem serà: desde el pal de senyalització de carrer tallat fins al final passant per dues corbes:

El carrer no ho sembla però té uns desnivells curiosos... més tard descobriré que puja (i baixa) i que no és tan recte com sembla.

Però de moment farem el mateix exercici que al garatge: el Lluís al manillar i jo pedalant. De moment vaig bé perque sé que ell m’agafa i no puc caure. Però la bici no va recte i tota l’estona estic corregint la direcció. Sí, la bici no va sola, sóc jo qui la duu i sé que la bici no va recte perquè jo la moc però per a mi, tot és molt complicat i no puc estar pendent de tot i posar-la recta és un treball titànic.

Aconseguim fer el trajecte fins  el final amb mil aturades. I després toca tornar!

Aquest exercici dura uns quaranta minuts i només em fet el camí un cop!

Acabo esgotada i no he fet res més que pedalar però com m’aturo un munt de cops  i vaig tan insegura faig un exercici extra que em deixa baldada.

Els dies passen i el Lluís em fa fer un altre exercici: mantenir-me a la bici sense pedalar i amb les cames aixecades fent que la bici es mogui per inèrcia.  No sóc capaç de fer-ho seguit més de dos metres. Toco terra de seguida. Em fa por. Em costa un munt perque veig que no estic estable i de seguida em fa por  caure.

El Lluís alterna aquest exercici amb el de pedalar agafant-me el manillar però segueixo molt insegura  i sense avançar.

A mitjans de febrer agafo un cabreig monumental i deixo la bici. S’ha acabat, no en sé i no en sabré mai.

Desmoralitzada, deixo les classes.

Però el Lluís “inasequible al desaliento” torna a la càrrega uns dies després i m’anima a seguir: ho tornem a intentar – em diu- i si realment no et veus bé, ho deixem de forma definitiva.

I ves per on descobreixo que no només no he perdut els coneixements que he rebut fins ara sinó que faig algún avançament. Així que li dóno una segona oportunitat a la “màquina del dimoni”.

Seguim combinant els dos exercicis i un día el Lluís em demana que avanci cap a ell sense que ell m’agafi el manillar. Un nou repte!

Ell es posa davant meu a una distància de mig metre i jo he d’anar cap a ell.

Els pedals se’m resisteixen al principi perque la cama esquerre no puja quan toca i no encerto a pedalar.

Però poc a poc agafo confiança i vaig enganxant els pedals més sovint i finalment, m’acosto al Lluís. Sola.

El trajecte no dura més de dos metres perque encara no vaig recte i quan veig que m’apropo a la vorera m’aturo de cop.

El manillar també se’m resisteix i no sé com anar recte.

Però de cop, un día, ocorre el miracle. El que el Lluís en diu “ fer el clic”: vaig sola més de dos metres seguits. Sense caure’m ni sense massa problemes.  Sola. Podría dir que per primer cop.

No sé com he arribat a aquest punt. És com màgia. Un dia no puc i l’altre sí. No ho puc entendre. Però el cas és que ara puc mantenir-me a la bici més estona i vaig força millor que dies anteriors. Encara dono molts cops al manillar i no acabo d’anar recte  del tot però corregeixo sovint i encara que de forma insegura, vaig cap endavant i faig les corbes del carrer sense massa problemes.

Ara noto com el carrer fa baixada i la bici s’embala (bé, per a mí s’embala però realment no dec anar molt ràpid) i el Lluís ara m’ha de seguir com a la peli aquella del Clint Eastwood “En la línia de fuego” on va corrents  al costat del cotxe presidencial.

Tot i la millora, l’arrencada encar se’m resisteix i de cinc cops que ho intento tres son sortides nul·les (és una manera de dir). De vegades em costa perque no encerto el pedal i de vegades perque és pujada i no calculo bé les forces... però quan arrenco bé, ja no m’aturo fins el final.

Així, vaig fent carrer amunt i avall. Ara ja fem quasi tres anades i tres vingudes. I el Lluís corrents al costat meu... fa més exercici ell que jo!

Però com ja vaig sola i em puc mantenir sobre la bici sense problemes el Lluís agafa l’altre bici i em seguirà en bici al meu costat que això de correr el deixa ben cansat.

El carrer em suposa un repte amb la seva pujadeta (no és molt pronunciada però suficient per a treure el fetge per la boca) i la conseqüent baixadeta que fa que faci servir els frens i aprengui que, ves tú, la bici té un fré davanter i un darrer.  Quines coses!

I com ja tinc una mica de pràctica d’aquest  tram, el Lluís diu la frase que temo:

-Toca sortir a un carrer de ciutat, a Rubí.

NOOOOOOO! Les velles pors tornen a aparèixer i torno a dir “no en sé prou!”, “ em cauré!”, “m’atropellaran!”...  Però el Lluís està decidit: aquest dissabte m’estreno en circuit urbà.

A Rubí hi ha una zona amb carril-bici que no és molt transitada i em servirà. Mama, por!!!!

Així que res, el dissabte carreguem les bicis al cotxe i allí que hi anem.

Al començament i com és una zona desconeguda, em fa por tot i l’arrenada se m’atravessa. No arrenco bé ni al cinquè cop.  Però un cop arrenco, el pedalar no em costa tant. El terreny és desconegut i no estic còmode. A més, passen cotxes pel costat  i més ciclistes que van pel carril-bici i que he de deixar passar i que no sé encara molt  bé com fer-ho. Quin  estrés!

A més el carril-bici està tallat perque el crua un altre carrer i jo que encara no sé frenar massa bé tinc pànic per si hi surt algun cotxe.

Però tinc sort, no passa cap cotxe i no hi ha incidents a remarcar.

El dissabte fem tres anades i tres tornades. No és dels millor que faig (encara vagi molt insegura i vaig molt de dreta a esquerra sense voler)  però estic al carril bici!

Hi tornem el diumenge i fem fins i tot un tros més que hi ha que és tot recte.

El manillar i jo tenim una relació curiosa: jo li dic recte però sempre s’acaba girant. No entenc perquè.  La línia recta se’m resisteix.

I estic en aquest punt, a meitats de març. Encara he de polir les arrencades i la línia recta. Encara he de practicar més la frenada i no sé fer servir les marxes però.... ja sé anar sola en bici!

Una cosa que sembla tan fàcil per a mi esta essent (perquè encara estic aprenent) un repte de dimensions titàniques i malgrat les rascades i els blaus inicials estic molt contenta d’estar aconseguint aquesta fita personal.

Gràcies al Lluís que ha tingut l’enorme paciència (i que està tenint encara) per a ensenyar-me i per animar-me a seguir tot i que va haver un moment que vaig dir que mai més.

Ara, a seguir i a veure si a final d’any he perdut tota la insegurat i sé anar recta!