I EN SOM UN MÉS

Relat inspirat en el llibre de Montserrat Gallart “Memòries d’uns gats feliços”

I de cop, em trobo sol al carrer.

No sé com he arribat  aquí. Estic a un cantó del carrer i miro com passen uns objectes molt grans que fan molt soroll i que fan molta pudor. Corren molt. Millor no em poso al mig que em poden fer mal.

Però estic sol. I tinc gana.

Aniré a investigar a veure si trobo  un lloc on reposar i menjar que ja toca.

La llum de la bola brillant que allà adalt se’n va i encara no sé on dormir. Ah, mira, un lloc sense sorolls ni objectes que corren i sembla buit. Hi ha una part més elevada i plana que sembla prou còmode. Miraré de dormir.

Ostres, he dormit com un tronc.

Aquest soroll què és? Ah, calla que és la meva panxa!! Hauré de buscar quelcom per a menjar que ja no m’aguanto dempeus.

Sento uns sorolls però no són d’aquí on he dormit sino del costat. M’hi aproparé.

Ah, mira, son uns pals que es mouen i que fan soroll. Crec que en algun moment n’he vist uns semblants, quan era més petit, em penso.

I si provo a demanar-los menjar?

-Meu, meu, meu!

Els pals fan més soroll. Es tomben cap a mi i em dirigeixen els seus sorolls.

-Meu, meu, meu! -torno a dir.

Sembla que vulguin que vagi on son ells. Però no me’n fio.

Segueixen fent sorolls. D’acord, hi vaig.

No ho tinc clar. Un dels pals és més gran que l’altre i fa uns sorolls més greus que l’altre. Tinc por.

Però tinc molta gana.

A veure, què son aquestes boletes  que hi ha al terra? Fan bona olor...

Els pals s’allunyen i em puc apropar a veure què és això que fa tant bona olor. Ho tasto. Mmmmm! Estan cruixents, salades i bones! En vull més!

-Meu, meu, meu!- reclamo.

Els pals agafen una cosa i en surt un munt de boletes d’aquestes tan bones. Els pals fan soroll de nou cap a mí. No els entenc. Com no ho tinc clar me’n torno on he dormit aquesta nit.

Però no sé què em passa... torno a tenir gana. I si torno a reclamar boletes? Potser en puc menjar més. Provem-ho!

-Meu, meu, meu!

Qué bé! Ha funcionat! Les boletes han tornat!

Els pals es posen a una certa distància d’on sóc jo. Sembla que no vulguin fer-me mal.

Oh, qué bo estava això!

Però és estrany. Les que tenia jo s’han acabat però encara les puc olorar. Vaig a investigar.

Mmmm, aquí hi ha més boletes! Ah, i un altre com jo! M’escapo! Quin ensurt! És com jo però molt més gran. Per si de cas, s’ha acabat investigar que no sé si aquest altre com jo és amistós...

Em quedo on he dormit però no puc deixar de pensar en les boletes... Va, seré valent. M’arrisco.

Torno a escoltar sorolls que fan els pals i sembla que es dirigeixen a mi. Doncs ara que no veig a l’altre com jo, aprofito.

-Meu, meu, meu!

I com si ens entenguèssim, torno a tenir un munt de boletes davant meu!

Ara veig que aquí no s’hi deu estar tant malament.

Oh, què bones son aquestes boletes!

Però quan m’acabo les meves torno a sentir-ne l’olor. A veure si puc trobar-ne més.

Creuo el tros on sóc i vaig a un lloc més ombrívol i tapat. Ajá! Estan aquí! I son diferents! Boníssimes!

Ah, un dels pals està  aquí i m’ha vist! M’escapo!

Els pals fan molt soroll però semblen amistosos. I jo torno a tenir gana. Va, m’hi aproparé. I em tornen a posar boletes. Això funciona. Si faig “meu, meu, meu” tinc boletes. Doncs així ho faré.

Ah, però qué passa ara?? Em toquen?? Ostres, quina sensació més rara... però agradable. Em toquen i fan sorolls bonics.

Jo menjo i els deixo fer.

Ah, que n’hi ha un altre com jo però sense cua!! Caram, si que hi ha personal aquí!

Aquest no fa tanta por com l’altre però no em treu l’ull de sobre. No me’n refio.

Aquesta nit si no hi ha ensurts puc provar de dormir aquí. A veure si m’hi estic bé.

Coi, com he dormit! Aquí on sóc és més còmode que al lloc on he dormit aquestes darreres nits. És més tou.

Ah, un dels pals m’ha vist i em fa sorolls! Per si de cas provaré lo dels altres díes:

-Meu, meu, meu!

Sí, funciona! Tinc boletes!

El deixo que em toqui una mica mentre menjo. És agradable. Caram, ara veig un altre però de diferents colors que m’encalça! He de còrrer que aquest sí que em vol mal. Coi, qué plom aquest paio. Els pals fan molt soroll però no cap a mi sino cap al paio de diferents colors. Es giren cap a mi i em fan sorolls diferents, més suaus...

Coi, estic baldat de córrer... Però tinc gana.

Vaig a veure si no hi és el paio pesat i puc demanar menjar. Mira, només arribar el pal més petit m’ha posta boletes. No he hagut ni de parlar.

Deixaré que em toqui i ronronejaré una mica. Sembla que son de fiar.

Ai, que  m’ha agafat! Pero qué son aquestes confiances?? Quina por! Però no em passa res. Em torna a deixar al terra de seguida però jo quasi tinc un atac de cor.

El paio que és com jo però molt més gran em mira amb condescendència. Sí, sí, ja sé que tu hi eres primer però jo també tinc dret a la vida, no?

El paio sense cua em vigila tota l’estona  però no em fa res.

I els pals em donen boletes sempre que em veuen així que no em puc queixar. Llevat del paio de colors que em persegueix s’hi està molt bé aquí. Potser un dia vagi a investigar de nou  on hi havia unes boletes diferents. Hi feia més caloreta i semblava més còmode. Un altre dia, no cal còrrer.