LA TECNOLOGIA NO ÉS PER A MI

L'altre dia vaig haver de deixar el router que teníem a casa a una sucursal d'una companyia telefònica doncs ens hem canviat de subministrador i no ens en calen dos, de routers.

I em va passar una cosa que no m'esperava. 

La noia que atenia a la botiga va veure que estava fent cua i em va preguntar si era per tornar material. 

-Sí, li vaig dir jo.

Em va acompanyar davant d'unes taquilles amb una pantalleta i em va dir:

-Doncs t'has descarregar una app i seguir les passes.

-Sí, la app ja me l'he descarregat, li vaig dir. Però em demana unes dades que...

-...ah, te les inventes. Em va dir.

Ah.. doncs res, li poso el que sigui.

I la noia va marxar de nou per a seguir atenent la clienta que hi havia abans que jo.

I aquí vaig entrar en mode "pànic". Com? Com? No marxis noia, que no sé com va això... torna, vine, no marxis...

I allí, sola, davant les taquilles i amb el mòbil a la mà intentant omplir totes les dades que el sistema em demanava pensant en que no ho sabria fer, que hauria de tornar l'endemà, que qui em mana a mi fer això, que podría fer-ho ella...

Res, que l'app em va demanar quatre dades i després em va dir:

-Ara et generaré  un codi "QR" que l'has de registrar a la pantalla de les taquilles.

Com? Un codi? On? A la pantalla del meu mòbil?

A més, m'havia canviat de mòbil feia dos dies i encara no sabia com anava la cosa i ni com trobar res, i menys un codi QR.

I la noia allà, atenent tan tranquil·lament a la usuària que tenia problemes amb una línia de telèfon de casa.

Pling! 

El telèfon m'avisa: tens un QR. Ah...el veig!! 

La pantalleta que tinc devant em diu: "ara apropa el QR per a que el pugui llegir".

Ho faig i plonc! S'obre una porteta de les taquilles.

I la pantalleta em diu: ara introdueix el router i tanca la porta.

I això vaig fer.

I fi.

No sé si deuria perdre un kilo de la nerviada que vaig agafar tot pensant que no me'n sortiria però segur que deu grams sí. 

I vaig sortir pensant: vaja, jo era la que programava el vídeo als pares fa anys i ara, em poso nerviosa quan he de fer servir una tecnologia que, d'altra banda, no m'hauria de ser tant desconeguda perquè he crescut amb això. 

Però tot i així, vaig passar una mala estona.

I em va fer veure com, poc a poc... em faig vella i la  tecnologia ja no és per a mi.

Aviat li hauré de demanar al cosí jove que m'ajudi a programar el vídeo. Ai no, que això és de vells!