Dia de trasplantaments

A la fi. Algú m'ha escollit. Mira que estava ben amagat entre mil geranis més de colors ben llampants, però m'han escollit a mi. Què dec tenir per a que merèixer aquest privilegi? Bé, tant és. El cas és que me'n vaig a veure món.
Em duen en braços. Em posen a l'ombra, als peus de la meva nova propietària  Ens movem. Anem en cotxe. Sortim. La llum del sol m'encalenteix les fulles de nou. La meva propietària diu quelcom:
-... no, ara no, més tard.
Deu parlar del meu trasplantament. Em plantarà ara? Sembla que no. Millor, crec que ara amb tant de sol, em cremaria. Ep, oh, què és això? Un gat? Fora, fora, ni m'oloris, eh? Fuig! Ai, que encara se'm pixarà! Per sort, el seu interès per mi ha finalitzat. Quin descans, només em volia identificar. He d'anar amb compte que si em despisto, aquest deixarà la seva marca i després no hi haurà abella que vulgui venir...
Ai, quin solet més bo que fa, llàstima del vent. Massa fort. A més, m'han col·locat molt a la vorera de la taula i això pot resultar perillós, amb aquesta bèstia peluda rondant per aquí.
Mmmmm... crec que dormiré una miqueta.
Ep, un altre cop tu! Ah, no, aquest és un altre! Però quants n'hi ha aquí? La propietària crida:
-Brutus, Brutus, baixa de la taula!
Ah, encara hi ha qui mana aquí. Abans ho tenia difícil però ara ho tinc pitjor. Ups, se m'enduen. Hora del trasplantament.
Aquí em posaràs dona? Bé, sí. Ara que ho veig, no hi ha altre lloc. Fes el forat més profund, que no en tinc prou. No, no, així no, més profund! Què t'estic dient? Mare meva, no duraré ni una setmana aquí!
Ja està? Així em deixes dona? Ah. L'aigua. Sort que hi has pensat! Com, només això? Mira que n'arriba de ser de tacanya aquesta dona! Oh, quin roser més florit tinc com a company. I ple de pugó, ecs. Potser he estat massa generós: no duraré ni dos dies. Però es pot saber qui li ha ensenyat jardineria en aquesta paia?
Eh, eh! Un altre cop tu no! Fuig, fuig! Què coi f....????!!!  Quin fàstic, ara faré olor de pixats fins que no plogui. Què coi diu aquesta ara?
-Mira Lluís, ha quedat bé el gerani, oi? A veure quant dura.
Sense més comentaris.

Comentaris

Unknown ha dit…
Crec que el gerani creixerà molt mimat!!!!!
Una abraçada Selva!!!!
22 d’abril del 2013, a les 17:29
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Repassem

Imatge
Com cada any per aquestes dates toca fer repàs: -Em vaig marcar un objectiu però que no he pogut acomplir. Dos quilets de més rebels que encara passejo però tot i així, d'ençà el juny que vaig començar a fer la bondat alimentària, n'he perdut vuit. No em puc queixar. I això sense fer dieta estricte! -L'any va començar molt bé amb un viatge a Roma. -A meitat d'any es va tòrcer del tot i ja no ha remuntat. Només espero que l'any que ve sigui millor que aquest,  que no serà difícil, crec. Bon any nou!
Més informació

ETAPES QUE ES TANQUEN

Imatge
  Quan em van operar de les amígdales i la iaia em feia el suc de fruites aquell tan bo i que era l’únic que m’empassava. Quan dormia al terra de l’habitació dels iaios, al costat de la finestra, i mentre la iaia em donava la mà. Quan el iaio em donava diners d’amagat de la iaia, agafant-los de sota l’estructura de la taula del menjador, d’on hi guardàven el moneder. Quan el iaio   em media posant-me dreta al costat del llindar de la porta del menjador i feia una ratlla al marc de fusta. Quan els iaios penjaven uns fils a banda i banda del menjador i hi penjaven els meus Reis, que eren sobrets amb diners. L’olor del “porridge” (o “porriche” com en deia la iaia) que esmorzava el iaio (era una crema de verdures) L’olor dels llibres del rebedor. El munt d’Agatha Christies que hi havia a la prestatgeria de darrera de la porta del safareig. Adeú als carrers costeruts que hi ha fins arribar-hi. Adéu a   les vistes desde la sala. Adéu a   tota Barcelona al...
Més informació

Jalogüin

Imatge
Halloween. Una tradició importada dels Estats Units.  Amb motiu d'una sortida nocturna ahir vespre, vaig poder veure  com aquesta nova "tradició" s'ha barrejat amb la nostra cultura de panellets i moniatos. En veritat, als Estats Units, Halloween es celebra anant de casa en casa i demanant caramels o fent trucs a més de fer altres celebracions totes relacionades amb esperits, fantasmes i la por. Aquí, pel que vaig poder veure, es limita a disfresses més o menys encertades i en agafar una bona borratxera.  En teoria, el tema de la disfressa ha de ser quelcom relacionat amb la nit, la mort, els esperits, bruixes i qualsevol aspecte que faci por. Però ahir, al metro, hi havia també la Pocahontas. Sí, la noia índia  de la pel·lícula de dibuixos. Amb arc i fletxes i tot! I jo em pregunto: la Pocahontas fa por? Doncs potser sí, una noia carregada de fletxes al carcaix no és  cosa de riure. També hi havia dues noies disfressades de ratolí. Bé, només dui...
Més informació