Mandra

Ara m'hi poso,  de debò que m'hi poso. Uf.. quina mandra... Però és que ho he de fer. Fa dies que tinc tots els trastos de pintar mal posats i en un equilibri precari a la prestatgeria... Ho he d'arreglar. Però què bé s'està sense fer res! I ara que ho penso, mira que n'arribo a ser de vaga... Si de tant vaga que sóc podria ser l'antítesi de la femineïtat! M'explico. 

M'he deixat créixer el cabell després de molt de temps de dur-lo curt, de vegades fins i tot, "à lo garçon". I és clar, el cabell llarg necessita d'un manteniment periòdic que, francament, m'avorreix. Sí, anar a la perruqueria m'avorreix. Mai fan els que els demano, i mai em sento a gust allí asseguda, mentre em renten el cap. De fet, els agraeixo enormement que no em donin rotllo, perquè no sabria què dir. Però és que quan surto... segueixo duent el mateix pentinat amb el que havia entrat. És possible que el problema sigui jo, que no em sé explicar? Bé, el cas és que he d'anar a la perruqueria per a tallar-me les puntes -sí, res de tallar-me més, em sentiu perruqueres del món?- i em fa una mandra... I pensar que hi ha dones que els encanta anar a la perruqueria! 

I he de comprar uns texans. Anar a una botiga i buscar uns texans (sense emprovar-me'ls, per suposat) em suposa un esforç titànic. Potser és que amb la mida extra-gran que passejo doncs és difícil trobar roba adient però la veritat és que hi ha botigues que vénen roba per a la meva talla i la mandra d'anar-hi segueix essent-hi. La darrera vegada que vaig anar disposada a renovar l'armari,  vaig sortir amb mala llet doncs la resta de la població femenina havia deixat tirada la roba per tot arreu i era molt difícil de trobar res interessant. Així no es pot comprar, home! Resultat: segueixo sense pantalons. I pel que veig, encara seguiré així fins d'aquí un temps. Em fa una mandra...

Amb l'edat, m'he tornat més deixada. Recordo que durant la carrera em maquillava cada dia, estil gòtic-sinistre, doncs aleshores la meva vida girava entorn als Cure i els dissabte nit al Undead. I no em feia cap mandra. Més tard, vaig descobrir que era més ràpid sortir de casa sense res a la cara i que no passava res. Ni arracades em posava. Ara, passats els 40, torno a maquillar-me una mica. Però ja no és un tema d'estètica, sinó de mala cara matinal, no puc arribar a la feina tal com m'aixeco del llit perquè sinò, més d'un pensaria que estic malalta... Faig grans esforços per a posar-me una mica de maquillatge i una mica d'"eyeliner" abans de sortir de casa. Fins que em torni a cansar. Aleshores, seré la morta vivent més famosa de Rubí.

I ara, que torno a mirar la prestatgeria, penso: ho faré demà. Ara no tinc ganes. A més, m'he de dutxar. Ara que me'n adono: també em fa mandra dutxar-me. Ai, quina mandra tot plegat!