De la pluja i les seves conseqüències

Plou i no fa sol. No hi ha bruixes i si les hi ha, no es deuen pentinar perquè me les imagino amb un cabell ben rebel i ple de nusos. Bé que són bruixes, no?

Veig als cargols com repten pel terra de camí a la fresca amanida que es faran amb aquella planta que hi ha al racó de l'escala. Que no s'acostin al gerani o aniran a la cassola!

A mi els cargols no em molesten llevat quan no els veus i en sortint de casa, scritx!! els trepitges sense voler. Ecs, això sí que no m'agrada. Em sap greu, jo no ho volia fer. Però és clar, es posen pel mig i què volen que faci!

De petita, recordo que a Mallorca el meu avi feia cargols a la cassola amb herbes o bé amb all-i-oli. Ah, aleshores era un plaer menjar-los amb aquella salsa tan espessa!! Però ara, de gran, uf, no me'ls puc menjar. Sé que és una bajanada però de cop, els recordo traient  la baba i deixant-la repartida pel terra i m'entra un nosequè.... que no me'ls puc menjar. Ara, l'all-i-oli, en canvi, me'l menjo sense problemes.

A casa, de cargols,  n'hi ha de tot tipus. Dels grans, dels bovers, n'hi ha molts. Però també hi ha un altre tipus més petit i amb la closca més clareta i que són els que habitualment tenen la mala sort d'acabar sota la sola de les sabates. I ara, que feia dies que no plovia, han sortit com un exèrcit que vol atacar una fortalesa inexpugnable. La de ziga-zagues que faig cada vegada que passo pel caminet de la casa... I malgrat això sempre acabo esclafant-ne algun...scritx!

Però no només hi ha cargols. També hi ha llimacs. Els he descobert des de que visc a la muntanya. Quan vivia a Barcelona, els llimacs només els podia conèixer per les fotos dels llibres. Doncs ara ja no. Els conec prou bé. I que voleu que us digui... doncs prefereixo els cargols. És com si el pobre cargol hagués perdut la roba a una timba de pòquer i corrés per a recuperar-la... però no la troba mai, pobre. Afortunadament, els llimacs són prou grans com per no tenir la mala sort de trepitjar-los. 

La pluja també deixa altres personatges interessants que caminen per la terra: els cucs. De vegades, són llargs com la palma d'una mà i alguns cops són plans i d'altres rodons.  Serà el canvi climàtic però ara que hi penso, fa temps que no en veig per casa. Millor. No voldria haver d'anar esquivant, cargols, llimacs i cucs. Així no arribaria mai al final de l'escala.

Malgrat evito relliscar amb tots els obstacles naturals que hi ha cada matí, ja rellisco jo sola sense necessitat de tota aquesta fauna. El caminet de l'entrada a casa fa baixada (si ets a la casa, perquè si véns del carrer, fa pujada, he he) i  està tan ben asfaltat que llisca. Així que s'ha d'anar amb mil ulls per evitar tots els animalons reptants i a més no fer un pas en fals que resultaria fatal.

Però la pluja també deixa coses bones: 

L'olor a terra mullada.

Les gotes a les flors, deixant-les molt fotogèniques.

L'ambient net de pol·lució.

És molt bonic veure com les gotes llisquen pels vidres de la finestra, i fan aquell soroll: tic, tic, tic.

El millor de tot: gaudir-ho des de casa sense goteres.