9.11.2015

Mira que són complicats el metges. Començo així perquè després de l'experiència d'aquest estiu amb les proves que m'havien de fer per a la operació, he pogut analitzar molt aquests professionals.

La cosa va començar, recordem-ho, amb un canvi de cirurgià doncs el que tenia assignat d'un principi, era pràcticament una eminència i no se'l podia molestar amb preguntes com: i quin tipus d'operació serà? quin temps de recuperació necessitaré? No, no es podia emprenyar al Déu de la Cirurgia Digestiva amb aquestes nimietats. Així que me'n vaig buscar un altre.

Concretament, aquest nou és argentí i de la conya. I molt més empàtic que l'altre. Bàsicament, em va dir:

-Estás condenada a operarte. Así que, mejor ahora que más tarde, no?

I apa, d'aquella consulta en vaig sortir amb tots els volants per a fer-me les proves preoperatòries.

Ja tornaria quan tingués tots els resultats i em donarien dia per la intervenció.

Era finals de juliol i l'agost, creia, seria inhàbil per als centres mèdics. Però això deuria de ser abans perquè ara no, doncs totes les proves menys la darrera me les vaig fer a l'agost. 

Començant per la prova de la  radiografia amb contrast. Ells, els professionals, en diuen "la papilla". Però més aviat és un DanUp que en empassar, pica al coll. El que pica deu ser el component radioactiu que duu... És una mica complicat estar de costat a una taula de radiografies  mentre et diuen:

-Ahora bebe, ahora no. Ahora quieta, ahora vuelve a beber.

El gust a pseudo-maduixa no dissimula el component nuclear que fa que la radiografia es vegi però malgrat tot, la prova dura poc i encara es pot aguantar. Em pregunto si vaig sortir de color verd i fluorescent. Se'm veuria en la foscor?

Després, van ser un electrocardiograma, una radiografia de tòrax, i una analítica. Res a dir d'això doncs són proves que m'he fet més d'un cop i no són gens emprenyadores. Llevat el dejú que has de seguir amb l'analítica. No puc llevar-me sense el meu cafè matinal. Però és un mal menor, tot s'ha de dir.

La prova que quedava, aquesta era la mare de totes les proves.

Sí, confesso, per a mi ha representat un trauma. No m'ha agradat gens. I parlar-ne d'això i deixar -ho per escrit és important per si mai ho he de tornar a fer, que no m'oblidi del que vaig arribar a patir. 

No entenc com en ple segle XXI encara es fan proves invasives i que emprenyin tant al pacient.

Per a  calcular l'àcid de l'estómac et demanen dues proves: la primera dura deu minuts (manometria). La segona, 24 hores (Ph metria).

I les dues es fan mitjançant un tub que va pel nas fins la panxa. Això que es diu tan ràpid, es viu d'una altre manera.

Comencem pel metge que fa la prova. Ara, em puc tirar a tot el gremi de metges al damunt però, coi, què costa tenir una mica d'empatia amb el pacient en aquests casos? Ni que ens féssim aquestes proves per gust! Jo n'he trobat un que, era "Mister Alegria y Amabilidad 2015" amb un grau d'empatia semblant a la d'un cigró.

Deixant de banda això, la prova inicial, la manometria, és així: 

Amb el cap mirant al terra, el metge introdueix el tub del tamany d'un cordó de ratolí, poc  a poc pel nas. Primer, les pessigolles al nas, encara son agradables. Però la cosa es complica quan passa per la gola. El metge et fa beure aigua per anar empassant mentre ell fa entrar el tub i així la sensació que tens, en principi, hauria de ser menys desagradable.

Hauria. 

Per que d'això res. Quan el cos descobreix que li està entrant un tub pel coll, tots els mecanismes de defensa s'activen i les arcades entren en acció. Aleshores, "Mister Alegria y Amabilidad 2015" diu:

-No et posis nerviosa, els nervis son el teu pitjor enemic.

Ah, quin consol! 

Amb els ulls plens de llàgrimes i pensant en relaxar-me el més possible (a més a més de maleir al metge internament), finalment, el tub passa fins la panxa.

"Míster Alegria y Amabilidad 2015" et fa tombar a la camilla i aleshores, comença la prova. Això ha estat l'entrenament. 

Els deu minuts més llargs de la meva vida. A part de la incomoditat del tub, el metge demana coordinació amb ell a l'hora d'empassar aigua durant tota la prova. Així ell pot veure millor els resultats, diu.

-Quan jo et digui, empassa.

I és clar, quan ell ho diu, jo ja he empassat.

-No dona, ara no, que així no veig res. Quan jo t'ho digui.

Encara es pensarà que ho faig aposta, el molt cabr...

Finalment, i encara que costa, em coordino amb ell i la cosa funciona com un rellotge suís.

Això sí, de tant en tant, les arcades tornen. I "Míster simpatia y Amabilidad 2015" torna a aparèixer:

-Recorda, si et poses nerviosa no farem res. Has de relaxar-te.

Ara, he de dir una cosa al seu favor: durant tota la prova va dir-em el que feia, com si retransmitís un partit de futbol:

-Ara arribo a la boca de l'estómac, ara entro, ara retiro, vaig retirant, ara pujo, ara faig...

Després del que m'ha semblat etern i d'haver begut com cent litres d'aigua,  em  treu el tub sense que hi hagi més arcades.

Però aquesta era una de les dues proves. En quedava una.

Em diu que m'esperi fora de la consulta que ha de preparar tot lo de l'altre prova.

No paro de pensar en la introducció del tub, les pessigolles, les arcades, els nervis...

Em crida. M'assec a la camilla. Cap cot. Aquest cop, el tub és molt més estret i ell em diu:

-En teoria, aquest és més fàcil de dur i no emprenya tant

Fantàstic, "en teoria".  Com m'agradaria que ell ho hagués provat!

Les pessigolles pel nas són inevitables, em fa beure aigua per a empassar i no notar el cable que passa per la gola, i en un tres i no res, ja és tot dins.

Sí, aquest cop ha estat més senzill i no tant  desagradable.

El que és desagradable es notar el cable al coll cada vegada que empasso saliva. És com si tingues una cosa al coll. Vaja, és que TINC una cosa al coll. Però per més que empasso, el cable segueix allí. I es nota. I emprenya. I de vegades, segons em moc, les nàusees tornen. Ai, quines vint-i-quatre hores que m'esperen...

Un cop fixat el cable amb esparadraps, em penja l'aparell que va mesurant l'àcid tota l'estona. És com dur un bolset. Dur-lo de dia no serà problema. El problema serà dormir amb això i el cable pel nas.

Un cop a casa, l'esmorzar es fa complicat per que el  cable que sobresurt per el nas emprenya a l'hora de beure amb tassa. Així que opto per una canyeta. Dinar és més senzill però tinc la panxa tan remoguda que dino i sopo poc.

I efectivament, la nit és difícil de passar. Entre els cables, l'aparell i la panxa, no aconsegueixo dormir més de dues hores seguides.

L'endemà, friso per a que me'l treguin.

I el paio, vull dir "Míster Alegría y Amabilidad 2015", tarda més d'una hora del que s'havia previst. 

Però en entrar, em treu els esparadraps i d'una estrebada, em treu el cable. Ni me'n adono. Coi, ja podia haver estat així de fàcil de posar!

I dono per acabat els dos dies de tortura. 

Ara, he d'ensenyar els resultats al cirurgià i posem data.

No em diu res dels resultats i m'explica de nou la intervenció:

-Son cinco agujeritos, con laparoscopia, el dia siguiente te haremos otra radiografia con contraste i las primeras semanas de recuperación comerás líquidos y triturados consecutivamente. La carne y el pan duro será lo último que puedas comer. 

La primera setmana,  líquids. La segona, triturats. Mmm... com quan era petita, patata i verdura; o verdura i patata; o fruita triturada... Quin plan!

Però no em queixo. Si això ha de suposar una millora en la meva qualitat de vida, em puc estar més temps menjant triturats. 

Així que, finalment, i després de la xerrada, mira el calendari i diu: 

-El 9 de noviembre te va bien?

I tant!

Així que, si no hi ha canvis, el proper 9 de novembre, tindré una panxa nova.

Nota mental: fer llista dels menjars que m'agraden per posar-me fina fins el dia de la operació!