CELEBRANT DOS ANIVERSARIS...A ROMA! (Part II)

En sortir del restaurant comença a ploure. Res que una bona caputxa no pugui assumir. La meva mare, dona previnguda, desplega l'impermeable que hem comprat mentre fèiem cua per a pujar al bus turístic. Ara ja estem preparades per anar cap a la Fontana di Trevi que m'han dit que ha estat en procés de restauració i ara ja es pot tornar a veure en tot el seu esplendor, el que et deixen veure els milers de turistes, si més no.
De camí, comença a ploure amb més intensitat. La caputxa no és suficient i jo sóc reticent però acabo cedint: hem de comprar un altre plàstic de colors que generosament en diuen impermeable. Fem una fila ben acolorida però em consola saber que no som les úniques disfressades que passegen per la ciutat. Així, arribem a la Fontana. I sí, menys plena que altres cops però ni la pluja evita que hi hagi un munt de gent. Malgrat l'aigua i la gent, puc fixar-me en alguns detalls que no havia vist fins aleshores. Per a mi no és la font més bonica de Roma tot i que un cop restaurada, llueix més. El mite que diu que si hi llences una moneda tornes a la ciutat ja us dic jo que no és cert doncs dels dos cops anteriors que he anat a Roma, en cap hi vaig llençar res i mira, hi ha hagut una tercera vegada. He de dir que aquest cop, no he vist monedes dins l'aigua de la font. La gent ja no hi creu?

                         

Malgrat la pluja, hem de seguir la visita i ara toca anar en direcció al Pànteon però primer farem una visita a l'elefantet de la plaça Minerva -o Pulcin della Minerva com en diuen ells -. El darrer cop el vaig veure entre bastides. Feia una fila el pobre dins aquell munt de ferros, semblava talment que estigués empresonat. Ara es veu molt bé i tenim la sort que no hi ha ningú i aprofito per a fer fotos.

Plou força. Error meu no posar els braços dins el plàstic de l'impermeable: tinc els punys de la jaqueta xops. 
Estem al costat del Pànteon i amb l'excusa que plou, correm dins a aixoplugar-nos una mica. Nosaltres i les cinc-centes mil persones més que han pensat el mateix. Ja sigui febrer o setembre o agost aquest monument sempre és ple de gent. S'ha d'aprofitar que corre el rumor que aviat el faran fer de pagament.
Com plou, l'aigua s'esmuny per l'"oculus" o el forat del sostre i que cau directament sobre el terra del Pànteon. Han senyalitzat la zona per a no passar-hi i evitar relliscades innecessàries tot i que hi ha aigua per tot arreu així que s'ha d'anar amb mil ulls. 
És tot curiós  veure com cau l'aigua des de el forat. Encara que xopes, ha estat un encert venir al Pànteon.

                              

Fem un repàs del nostre estat: on toca el  plàstic no està mullat però on no... Així que decidim fer una aturada estratègica a l'hotel i eixugar les jaquetes i a nosaltres mateixes. No vindrà d'una hora.
De camí, oh Déus, ens topem amb la botiga d'objectes de paper que tant ens agrada i que hi ha a Venècia: el Papyro. Jo em trobo incòmoda entre el plàstic impermeable i no estic inspirada així que al final la única que fira és la mama. Ja hi tornarem.
Sortim i ens dirigim a l'hotel que el trobem en un tres i no res. Quina sort tenir-lo al centre!
Aquest cop sí que tenim l'habitació preparada. Un hotel molt modern i remodelat del tot amb una habitació ben ample i néta que ens proporcionarà una estona de descans. 
Eixuguem com podem les jaquetes i tornem a sortir. Ara no plou i deixem els plàstics de colors a l'habitació però per si de cas, agafem un paraigües que ens ofereix l'hotel de forma gratuita.
He de fer unes compres a un supermercat i amb el wi-fi de l'hotel hem buscat on n'hi ha un prop d'on som. No tardem massa en trobar-lo i faig la compra (els bombons, el formatge ratllat, les sopes per al pare...).



Sortim: plou. El paraigua de l'hotel és prou gran i ens hi encabim les dues. 
Ara ens dirigim cap a la llibreria Feltrinelli doncs el pare m'ha encarregat un llibre i aquí segur que el trobo. Tinc èxit i en cinc minuts sortim amb el llibre a la motxilla. Segueix plovent i s'ha fet prou tard com per a pensar en anar a sopar. Així que ens posem en marxa cap a Campo dei Fiori doncs el pare ens convida a sopar a un restaurant que recorda que li  va agradar molt i que serà el seu regal d'aniversari per a mi.
La ciutat no gasta en llum i la plaça no llueix massa de nit. L'estàtua del centre, del Giordano Bruno, quasi no es veu de fosca que és i de fosca que és la plaça. 


Localitzem el restaurant de seguida i au, cap allà que hi anem.


Som les úniques clients que hi ha ara però de seguida venen uns italians i el cambrer els fa anar al pis de dalt. Després entrarà més gent, la majoria italians. Bon senyal.
Jo em demano uns espaguetis amb "aglio e olio" i formatge "pecorino" i la mama uns "penne a la Carbonara". Però la salsa carbonara original, és a dir, sense crema de llet.
Tot boníssim malgrat els meus espaguetis picaven una mica, efecte del formatge Pecorino... 
De segon: unes costelles de xai arrebossades amb carxofes per a mi i una "fritura" de verdures (amb formatge també arrebossat) per a la mare. 
Jo em forço per acabar-me la carn de bona que és i la mare no pot amb tot el que li han posat i es deixa una part.
Demanem postres però no l'encerto: carpaccio de pinya amb suc de taronja però la taronja és amarga i desllueix el plat. La mare pastís de ricotta amb xocolata.


  

 

Plenes fins a dir prou però molt contentes, marxem cap a l'hotel que demà ens queda més Roma per a veure i esperem que sense pluja.





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LISBOA (Part I)

VENÈCIA 2016

THE CURE 2016 (O: "com es nota que m'estic fent gran")