ANAR DE VIATGE (2)

Seguint amb les costums que ha anat agafant amb el temps i els viatges que he fet, hi ha encara algunes coses que faig i que repeteixo com un mantra:

Un cop arribem a l'hotel -si són hores decents- deixem les maletes i ens canviem de la roba de l'avió, que són moltes hores i ja comença a fer pudoreta.

Aprofito que sóc a l'hotel per a canviar la bossa de mà que duré durant tot el viatge. 

Els primers viatges agafava un bolso gros però amb el temps ha preferit dur-ne dos: un de gran per a posar-hi tot allò que no ens cap a les maletes quan tornem i un de petit per al dia a dia.

Així, al bolso de cada dia hi poso: el dossier de viatge, la llibreta on apunto tot el que fem, el moneder, el telèfon, un kleenex, un lipbalm i el passaport.

El més lleuger que es pugui. Després el bolso acaba ple de rebuts, detalls, compres petites, papers i mil coses que em puguin fer servei després a casa per a fer un junk journal.

Però d'inici, m'interessa que sigui prou petit per a que sigui còmode. El Lluís fa servir una ronyonera que ja li va prou bé però és molt més petita que el meu bolso i acabo duent jo coses seves quasi sempre.

Una altre de les coses que faig de viatge és no dur res de maquillatge. Com a molt duc una crema facial hidratant si hi ha dies que tinc la cara que sembla un paper, de seca que em queda.

Però maquillatge no. Ja normalment no me'n poso mai però de viatge encara menys. Si em veuen amb una cara plena d'ulleres, és el que hi ha. 

Un altre imprescindible que poso a la maleta són les arrecades.

Va haver una llarga temporada, fa anys, que no me'n  posava mai d'arrecades. Però ara és el contrari: si surto de casa sense arrecades no sóc persona. I algun cop ha passat que he hagut de comprar-me arrecades d'urgència per que no en duia.

Així, dins el necesser hi poso una mini bosseta del Muji amb sis o set parells d'arrecades. Acostumen a ser petites per a que no m'emprenyin durant el viatge. Si són molt grans al final del dia les orelles es ressenten i no vull haver d'estar pensant en treure-me-les. Tampoc poso les més boniques o d'alt valor sentimental doncs que,  pel que sigui les perdo, millor no tenir un mal moment. Cosa que em va passar en un viatge a Alemanya i encara fa mal recordar-ho.

A més, en el cas de Japó, al final acabo comprant més arrecades del que puc arribar  a tenir així que no hi  ha por que me'n faltin.

Viatjo per a passar-m'ho bé i no per a estar patint així que tampoc duc joies -les meves joies són més de caire sentimental que no de valor econòmic-. Però no voldria que se'm perdessin així que només duc una polsera de roba que , a més , és molt pràctica perquè quan passes el control de seguretat, no pita. Tinc una polsera índia que quan me la posava, sempre, sempre, sempre, em pitava als aeroports així que, finalment, he entés que s'ha de quedar a casa i així no m'emprenya.

Abans de tancar maletes, em trec les polseres de plata -una de mon pare de Turquia i l'altre de ma mare de "cordoncillo" mallorquí- i les deso a un calaix fins la tornada.

I sí, llenço roba estant de viatge.

Quan ho dic la gent es posa les mans al cap. Però s'ha d'entendre el context. Us explico.

Els primers anys de viatge al Japó (2004,2005, 2006) vam agafar el costum d'anar als Encants Vells de Barcelona i comprar la roba més barata que hi hagués. Aleshores sempre hi anàvem a l'estiu pel que la roba seria molt còmode i de poc volum.

Aleshores no hi havia ni Shein ni Temu ni res d'això. Però al mercat podiem trobar pantalons curts per tres euros i samarretes per dos. Ens era igual el color o la forma, mentre fossin barats. I així amb un pressupost ajustat ja teniem la maleta feta.

A més, també podiem rentar la roba a casa els nostres amics així que si ens quedàvem curts, podiem rentar la roba sense problema.

Un cop usada i donat que l'espai de la maleta és limitat, la opció és clara: hi ha que alleugerar pes. Com? Llençant la roba que no fos imprescindible. Així hi caben quatre souvenirs més...

Encara ara ho fem. Però ara no comprem la roba expressament sinò que duem la més vella que tinguem o la que no ens posem mai i aleshores allí, a la paperera!

Jo he llençat recentment uns texans que vaig comprar al Primark pensant-me que eren estrets i que un cop posats vaig veure que hi cabien tres persones com jo i no m'agradaven gens. Així que vaig tenir l'excusa perfecte.

El Lluís té algunes samarretes que són quasi paper de fumar així que també van fóra.

La roba que queda i que torna a casa la rentem a les rentadores de l'hotel. No tota la roba és prescindible.

I això és , en línies generals, el que fem de viatge.

Ai, quines ganes de començar a fer maletes de nou!