MALEDUCÀNCIES

Darrerament estic molt rondinaire, ho sé, però deu ser l'edat i la menopausa.

Molts cops, relacionats amb el comportament de persones que em causen malestar i indignació.

Com escoltar converses telefòniques alienes amb el mans lliures. L'altre dia, al bus, una senyora d'una edat més aviat madura, més dels seixanta, parlant amb la seva germana de si el seu nebot era un capsigrany o no:

-Es que tu hijo es tonto -li va dir en un moment donat.  Així, sense anestèsia.

-A ver, a ver, no es eso. Es que le falta prestar atención- deia la mare en defensa del seu fillet. 

I es van entestar en una discussió de les -poques- habilitats que tenia el fill/nebot. Pel que deien, el fill/nebot ja deuria tenir una certa edat, potser adolescent, i si fos així, home, tonto potser no però l'adolescència fa estralls així que potser la tieta podria tenir certa raó.

Finalment, però, no van arribar a cap conclusió perquè:

-Bueno, me bajo del bus. Nos vemos en un rato.

O sigui, tota la discussió a tot volum per després veure's en persona.

He de reconèixer que la conversa era d'allò més entretinguda perquè la senyora del bus no tenia pèls a la llengua i li deia tot ben clar. La germana, potser perquè sabia que parlava amb l'altaveu, era més discreta. 

Dies després, la mateixa senyora, també amb l'altaveu ben fort, parlant, suposo que també amb la mateixa germana, de si la ferida de la dent encara li sagnava i que va  pagar 10.000 euros -sí, sí,  tal qual ho va dir així- per a que li arreglessin la dentadura però que no se li tancava la ferida:

-Hoy no llevo la dentadura, me da igual si me dicen algo, pero es que cada vez que la llevo me sangra la herida.

En un punt de la conversa va ser tan gràfica que vaig pensar en aixecar-me i anar dreta -el bus era ple- per tal de no caure rodona del mareig.

Converses certament interessants però perquè les ha de compartir? 

Un altre dia, també al bus, aquest cop un noi jove que parlava amb, suposo, la nòvia:

-Es que si me quedo en tu casa mi padre me mata, tia.

-Pues quédate sin que se entere. Entra en casa cuando él no esté y ya.

Solucionat.

Interessant, sí. Però necessari, no.

Després s'ofenen si fots cullerada a la conversa. Algun dia m'atonyinaran.

De moment no em senten i no saben que també els contesto en veu baixa.

A més, la qualitat de la trucada és molt dolenta i si ja escoltar la conversa és pesat, escoltar-la amb nyacs i nyics és una tortura.

Això va passar a la noia, també al bus, que parlava amb la seva germana i que volia saber quin material escolar havia de dur per un treball artístic.

-Cartón marrón? Din-a-4?

-Nyec, nyic, ...rrón.

-¿Cómo?

-Sí, din-a-4. Marrón

-¿Y tijeras?

-Nyec, nyic... nada.

-¿Sin tijeras?

-No sé nada de eso.

A més, de tan fort que tenia l'altaveu, conversar entre nosaltres era molt difícil i això sumat al brogit del mateix autobús, feia que tot plegat fos un orgue de grills. No m'estranya que la noia no entengués res.

En un moment donat em vaig girar cap a ella i deuria posar una cara prou diabòlica que va decidir baixar el volum una mica.

Deu ser que ara no se sap fer servir un telèfon. Ningú els ha dit com funciona? Quin mal ha fet el mans lliures!

Una altra cosa que em posa nerviosa és la gent que tus sense tapar-se la boca.

El noi del bus que parlava amb la nòvia de quedar-se a casa seva arrossegava un refredat i de cada tres paraules una era una estossegada. Ben carregada de mocs. I potser de virus també. 

Vam decidir per la nostra salut posar-nos una mascareta que duiem al bolso. 

A més d'antihigiènic és una marranada.

Un altre senyor al tren:

-Grrr... cof, cof....grrr- vinga aclarir-se el coll ple de mocs. Mentre mirava el mòbil.

I res de dur mocadors. I ara, quina excentricitat, un mocador!

No m'estranya que hi hagi mil casos de grip al dia si la gent no fa res per evitar-ho.

I què me'n dieu dels que aparquen sobre vistoses marques grogues que diuen "no aparcar"?

Això ho vaig veure l'altre dia, també al bus, quan la conductora va haver d'esperar a un paio que havia aparcat sobre la zona marcada en groc doncs és un lloc que el bus necessita per a fer el gir.

Doncs quan el conductor va sortir del bar (sí, sí, del bar, estava fent una gestió molt important i per això no va buscar ni aparcament pels voltants) encara li recriminava a la conductora:

-¿Pero no pasas?

-No, tienes que irte-deia ella sense immutar-se.

-¿Pero segur?

-No, saca el coche.

I ell, a contracor, va moure el cotxe, però no sense fer un moviment de cap com dient "qué pesada la tia, si no hace falta".

Es deuen pensar que els professionals de la conducció ho fan per a emprenyar. Per a passar l'estona. Un conductor de bus que passa vuit hores assegut a una cadira només té al cap emprenyar a un conductor de cotxe quan té l'ocasió.

Quina paciència!

I els que posen els peus sobre els seients? Només un cop vaig veure un conductor dient-li a un noi:

-Esto no es el sofá de tu casa, así que baja los pies.

Els seients reservats. Un altre cas.

Jo no m'hi assec mai -ja tindré temps de fer-ho més endavant-.

Però a la gent se li bufa tot.

Per regla general, tots els que entren al bus van cap al darrera del bus però hi ha aquells que, en veure la zona reservada buida, s'hi asseuen de seguida.

Només en una ocasió vaig veure una noia aixecar-se per a que s'hi assegués un senyor ben entrat en anys.

I també he vist el cas d'una senyora que em trobo cada divendres quan vaig a l'oficina, que, essent candidata als seients reservats entra al bus amb un trolei -va a la piscina als seus 84 anys i que fa seixanta que és a Catalunya, segons converses anteriors que he escoltat d'ella amb altres passatgers- i s'asseu als seients del darrera, deixant el trolei davant del seient buit. Impedint, així, que ningú s'assegui al seu costat. No li seria més fàcil anar a la zona de seients reservats i deixar el trolei a la zona habilitada per a carrets/cadires de rodes?

Doncs no.  Com és una senyora gran, ningú li diu res. El bus  s'omple a vessar i finalment hi ha un munt de gent que va dempeus. Però la senyora té el seu seient del costat buit, només reservat pel seu trolei.

Altra cosa és que després de tant temps a Catalunya, no digui "bon dia" quan la saludo pel matí. La seva resposta sempre és "buenos días".

Però això és un altre tema.