Me l'he pegat

Sí, me l'he pegat. 

De vegades fer una mica d'esport no és tan saludable com sembla.

Ara ric, però quan estava a terra no reia pas, no.

Aquesta entrada la faig més aviat per a tenir-ne un registre per al futur, no sigui que, de vella, no recordi que un dia em vaig voler menjar un pal de telèfons.

Intentaré no deixar-me res tot i que potser hi haurà detalls una mica escabrosos. Si sou delicats, recomano llegir el text amb precaució.

Dia 29 d'octubre. Acabo la feina a les 17.15. Ja estic vestida amb el calçat de caminar. Com fa fresca, m'he posat un impermeable sobre el jersei. A més, després hem de baixar a Rubí per anar a Correus així que quan tornem ja serà negra nit i més val anar una mica tapat.

Sortim "a paso ligero". Així podrem anar a una aturada de bus que tenim de camí i amb sort, el podrem agafar. 

Passem la parada de Rasos de Peguera i veig que el bus passa per aquí a les 17.34 i que ara són les 17.34.

-Lluís -li dic al meu marit- per aquesta parada hauria de passar ara.

-Doncs mirem d'arribar a la següent.

D'acord. Fins a la següent parada hi ha un tram que baixa una mica, torna a pujar i després torna a baixar fins arribar a la parada.

Res que no haguem fet abans.

En un punt de la baixada, i no sé com, començo a volar.

De la inèrcia que duc -doncs estem anant força ràpid- no aconsegueixo frenar-me i cada vegada veig com m'apropo cada cop més a un pal de telèfons.

-Me la pego- penso en un mil·lisegon.

I PAMMMM!! Me la pego.

La hòstia és tan forta que, per un moment, perdo l'alé i la parla.

Escolto al Lluís cridar:

-SELVA, SELVA!!

Em pregunta coses, em diu que m’assegui, em parla, m’agafa el cap i em mira. Però jo no puc dir res.

Uns segons després, recupero l’alè i li puc dir:

-Estic bé, estic bé.

Noto com un líquid calent em cau per la galta però no aconsegueixo entendre què és. Em noto els cabells humits.

De cop, miro la jaqueta i veig sang per tot. A les mans, al jersei, als pantalons...

El Lluís em diu que tinc un trau a la cella. Aquests talls són molt escandalosos.

Em toco les cames, moc els peus, moc les mans, els braços. No sembla que hagi patit cap fractura de les extremitats. Em trec les ulleres. No s’han trencat.

Un cotxe s’atura i en baixa una noia i un noi.

-¿Estás bien?

El Lluís pren la iniciativa perque jo encara no estic massa en aquest món. Els sento com diuen que trucaran una ambulància.

La noia treu una nena del cotxe.

-Pobrecita –li diu a la nena- se ha hecho pupa.

Intento somriure però la nena fa una cara de susto...pobreta.

Mentre esperem l’ambulància els nois pregunten com em trobo i fins i tot em donen una piruleta:

-Por si te baja la tensión.

Què macos!

El front em fa mal i estic nerviosa però recordo, per la feina que faig, que s’han de fer fotos de tot.

-Lluís, fes fotos.

-Es que claro, hay que denunciar al Ayuntamiento.

Sí, la vorera està molt malament. No dec haver posat bé el peu i m’he entrebancat. El pal m’ha frenat però si no hi hagués el pal qui et diu que no hagués caigut a la carretera i encara hagués estat pitjor?

Arriba l’ambulància.

-Sí, sí, te tendrán que poner puntos. Vamos a la Mútua de Terrassa.

Em despedeixo dels nois. Què macos!

Al Lluís el fan anar davant amb el conductor i vaig al darrera amb l’altre tècnic.

No em prènen la pressió ni em miren l’ull ni res.

Em lliguen el cinturó –vaig asseguda- i au, cap a Terrassa.

És fosc i l’ambulància està tota vinilada així que no veig res. D’altra banda, tampoc duc les ulleres posades així que encara fa més difícil orientar-me.

L’ambulància bota molt i comença a fer-me mal la panxa.

Quan arribem a la Mútua, em recullen amb una cadira de rodes –una cadira normal de sala d’espera amb rodes- i cap a urgències.

Aquí sí que em prénen la pressió i em pregunten què ha passat.

Els tècnics es despedeixen i entro a la sala d’espera.

I tant que és sala d’espera, perque mira que s’ha d’esperar.

Entrem que són les 18.00 aproximadament i cap a les 20.00 encara hi som i no m’han vist.

Estem tanta estona que la ferida s’obre i torna a rajar.

El Lluís demana a un infermer que vingui i aquest li dóna una gasa i  em diu:

-Apreta todo lo que puedas soportar el dolor. Si se empapa de sangre, pon otra encima.

I seguim esperant.

I seguim esperant.

Tenim temps de fer amistat amb un noi que anava amb moto i l’han atropellat. Duu desde les 13.00 i encara li han de dir els resultats de les proves.

A la sala també hi ha un altre senyor, el Francisco, que es queixa molt que ell no sap què té, que perqué li diuen de venir a urgències, que ell no pot anar sempre, que amb tot lo que té que no pot perdre el temps anant i venint...

Jo desitjo que calli perque no estic per escoltar tantes queixes.

Al cap d’una estona, el fan entrar a un box. Gràcies, una mica de pau.

I tornen els de l’ambulància amb un altre pacient:

-¿Aún estás aquí? ¿No te han mirado?

-No...

-Pues voy a ver, porque si la herida no se cose rápido puede que te quede una buena brecha –diu, o algo així perque no ho recordo massa bé, la veritat.

I al cap d’una estona, em criden.

Vaig cap un box. Em pregunten què ha passat. Com si no ho sabèssin per que ténen el full d’ingrés a la mà però tant és, els hi torno a explicar.

-Túmbate.-em diu una noia una mica seca – Ahora te tendré que poner unos puntos. Quédate bien quieta.

Mentre ho prepara tot jo tanco els ulls. Sorolls d’eines de metall, papers, plàstics...

-Te voy a poner Betadine.

I comença a tocar-me la ferida.

Ai, ai, ai, ai... Fa tant de mal que m’agafo a la camilla amb força.

-Bueno, ahora te tendré que pinchar anestesia.  Pero luego no notarás nada.

Aix... la primera punxada és dolorosa, sí, però després no noto res més, només pressió.

Va ràpid això.

I després comença a cosir.

-Ya queda menos...

Per favor, que això s’acabi aviat perque de tant en tant molesta una mica i estic que quasi ni respiro.

-Ya está. Mantén la herida seca.

Pregunto:

-I lo de la panxa?

-Esto no es de mi competencia. Te voy a derivar.

Una altre noia, no tan seca, em diu:

-Et faré una cura ara i et posaré un pegat.

I de manera suau em toqueteja la ferida i em posa un esparadrat.

Em tornen a la sala d’espera.

El noi de l’accident ja té els resultats:sembla una fissura d’una costella però li han de fer un TAC. Està signant l’autorització.

Entren i surten persones a la sala constantment.

El noi de l’accident torna del TAC.

Entren més persones.

Surten més persones.

Finalment m’agafen a un box per a mirar-me la panxa.

Dos metges. M’estiro a la camilla.

Un dels metges em toca la panxa. Ai, ai , ai...

-No sembla que sigui res. Del cop al terra.

No recordo haver topat amb la panxa al terra però algo d’això ha d’haver perque fa molt de mal.

L’altre metge em diu:

-Analgèsics si fa mal i repòs. Ara donarem l’alta perquè que marxis.

I torno a la sala d’espera.

El noi de l’accident duu una via. Li han posat més paracetamol i un anti-inflamatori.

Seguim esperant.

Cap a les 21h avisen al noi de l’accident que ja hi ha els resultats. El fan sortir al passadís i escolto que li diuen que finalment no és cap fisura i que pot marxar.

No està mal: desde la una del migdia fins ben passades les nou de la nit.

Ens despedim. Molt maco. I sa mare també que ens va deixar el carregador del telèfon que tenia el meu mòbil una mica sec.

Segueixo esperant.

Entren tres dones acompanyades per altres dones.

Al cap d’una estona, entra una altre, també acompanyada.

De les tres que vénen abans no en sé res però de la que acaba d’entrar sé que fa una setmana que té diarrea i vòmits. Això és el que li diu l’acompanyant a la noia que li posa la via amb suero.

Al cap d’una estona, li prenen la pressió a una de les altres senyores.

-Molt bé, 16/10. –o algo així, no ho puc recordar massa bé-. Ja pot marxar.

-Ai, és que yo no he venido por mi tensión, doctora, que he venido por ... –i comença a queixar-se que té una mà d’un color molt fosc de quan va caure fa un mes i que no se li en va i que què pot ser.

La professional que l’atén no és ben bé una doctora i li diu:

-Esto lo tendrá que hablar con la doctora, yo sólo le he venido a tomar la tensión.

I quan marxa, la senyora comença a repetir-ho per tothom.

-Es que yo no he venido aquí para esto...

-A cuanto tenía de tensión? Li pregunta la senyora del meu costat.

-Estaba a 20

-Yo le gano: a 22

I comença una guerra de veure qui en té més. Ja sigui de pressió, de fills, de caigudes, d'edat...

-Yo 84

-Yo la gano: 90

La resta ens ho mirem entre divertits i avorrits.

La senyora del suero, comença a tremolar de fred.

La seva acompanyant demana una manta.

No ténen mantes, només llençols.

Amb una no n’hi ha prou i n’hi posen un altre.

Jo tinc ganes d’anar al WC i aprofito per a anar-hi.

I quan torno, veig a la noia que m’ha suturat amb un paper a la mà i dient-me: si dolor, paracetamol.

Res, sis hores per això.

Un altre capítol mereix l’atenció sanitària però de moment jo marxo contenta a casa.

I res, això va ser dijous.

Divendres vaig dormir quasi tot el dia i no vaig poder obrir l’ull de la inflamació.

Dissabte estava més espavilada i vaig poder obrir l’ull una mica.

I avui, ja m’he dutxat!!

Poc a poc,  però la cosa millora.

A veure com evoluciona.

Si és que fer esport no és bo!